Dia Mundial de la Síndrome de Down: la contínua lluita per la igualtat d’oportunitats

Les persones que hi col·laboren a l’ASDA, entitat que aplega les famílies dels afectats, han exposat que hi porten anys per aconseguir igualtat en l’educació i l’accés a estudis professionals

El dia mundial de la Síndrome de Down es celebra, com cada any, el 21 de març. Però, més que una celebració, es tracta d’una jornada de conscienciació i visibilització. “L’únic que ens diferència és un cromosoma. Si no fos tan fàcil identificar-hi, molta gent ni se n’adonaria”, explica Clàudia Rodrigues, presidenta de l’Associació per la Síndrome de Down d’Andorra (ASDA). Ella, conjuntament amb moltes altres famílies, continuen bregant al país per aconseguir igualtat d’oportunitats per a les persones en aquesta situació.

Marta Pérez és mare i fundadora d’ASDA. La seva experiència amb fills amb Síndrome de Down es pot resumir amb una paraula: lluita. Sempre batallant per aconseguir la inclusió total i normalitzada en la societat. Tot i que Pérez recalca que n’estan molt agraïts i contents amb l’escola andorrana, també hi existeixen falles: “la resta de nens poden triar el logopeda i realitzar sessions fora de classe, als nostres els trauen de les aules, impedint que continuïn amb normalitat”.

Aquest inconvenient, comenta Pérez, es deu al fet que, si busquen el servei de logopèdia de forma particular fora d’hores lectives, aquest no entra a la CASS. Per tant, es tracta d’escollir entre mantenir l’activitat escolar normal, renunciant a aquesta ajuda, o sortir de l’aula i perdre hores de classe. “La logopèdia és un reforç que devia ser complementari al procés educatiu. Però, en aquest cas, ens impedeix mantenir una normalitat que la resta de nens sí té”, recalca Pérez.

Clàudia Rodrigues també hi té molt a dir respecte a la formació: “és totalment necessari adaptar els plans educatius a les persones amb Síndrome de Down. És urgent garantir l’accessibilitat a estudis superiors i a pràctiques professionals basades en els seus interessos i inquietuds.” Rodrigues també assegura que, actualment, a Andorra no s’hi coneix cap cas d’una persona en aquesta situació que tingui el graduat escolar. “El que volem és que s’hi faciliti la projecció dels joves i que hi puguin aconseguir una estabilitat”, ha recalcat.

A casa de Marta Pérez i Clàudia Rodrigues, les coses no són diferents de les de qualsevol altra llar. Però quan se surt al carrer, algunes vegades això canvia. “M’agradaria que, aquelles poques persones que tenen prejudicis quan veuen la meva filla parlessin amb ella. N’estic segura què se sorprendrien. De fet, molta gent ho fa”, ha comentat Rodrigues.

Marta Pérez concorda i, a més, explica que els seus fills estan completament integrats a Ordino, on viuen. “Tenen la seva colla d’amics que ens conviden als aniversaris, s’enfaden, discuteixen, riuen... Com qualsevol altre nen”, afirma. Però, també recalca que sap que ara estan a una etapa menys complicada i que, amb l’arribada de l’adolescència tot serà més difícil per a ells. “Sols volem que es deixi enrere aquesta predisposició a tractar-los com si fossin petits sempre. Que es tinguin en compte els seus raonaments i opinions, que són moltes vegades ignorats, senzillament, per la seva condició”, ha finalitzat Pérez.

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.