El text presentat les darreres setmanes als representants de Terceravia i del Partit Socialdemòcrata (PS) té vuit pàgines i parteix de la base que “el nostre sistema té mancances que han de ser superades, com la descoordinació entre nivells assistencials, la manca de regulació dels actes sanitaris segons criteris de qualitat i de cost-utilitat o d’acord amb resultats en salut i l’absència d’un sistema homogeni de registre de la informació”. En el preàmbul de les propostes que es formulen s’explica que en matèria de despesa pública en salut, el 2018 Andorra va gastar 1.677 euros per habitant quan Espanya hi dedica uns 1.617 euros i França 3.278 euros. En el mateix document es deixa clar que la “despesa no sembla excessiva” però es recorda que els costos aniran en augment per l’envelliment de la població, l’increment de malalties cròniques i els avenços en la medicina.
El document recorda que en matèria de despesa pública en salut, el 2018 Andorra va gastar 1.677 euros per habitant quan Espanya hi dedica uns 1.617 euros i França 3.278 euros
De forma general s’exposa que les millores del sistema han de passar per la implementació de l’atenció integrada i centrada en la persona, per la prevenció de les malalties i per dur a terme accions -com l’impuls de la cirurgia major ambulatòria- que permetin evitar l’hospitalització i que cada vegada més els usuaris dels serveis sanitaris puguin seguir els tractaments corresponents en els seus domicilis. Millorar la coordinació o que hi hagi una col·laboració en xarxa entre els prestadors nacionals i els internacionals són altres de les mesures genèriques que la proposta de pacte inclou.
Entre les concrecions normatives que es consideren necessàries se citen, per exemple, tres textos que el Govern ja ha enllestit: el reglament d’accés a l’assistència sanitària pública, el decret d’acreditació i la nova llei del SAAS esmentada. És l’únic punt en què la intervenció del poder legislatiu és imprescindible: aprovar una llei que ja s’està tramitant. Més accions que es proposen però que tenen un marcat tarannà executiu o administratiu són des de fer treballar més i amb més rellevància la comissió tripartida entre el ministeri de Salut, la CASS i el SAAS o elaborar la cartera de serveis.
Regular les professions sanitàries, redefinir la nomenclatura de la CASS o aspectes tarifaris, utilitzar més i millor la història clínica compartida o introduir millores en els processos de contractació i comptadoria dels actors administratius que intervenen en la gestió sanitària són altres qüestions que es reflecteixen en la proposta de pacte d’Estat, que també inclou una mesura que fins a cert punt es pot considerar sorprenent. Es diu que com que més va més informació hi ha a partir de les noves tecnologies, això ha de permetre que els ciutadans, literalment, puguin exercitar més l’autocura.
Entre les concrecions normatives que es consideren necessàries se citen tres textos ja enllestits: el reglament d’accés a l’assistència sanitària pública, el decret d’acreditació i la nova llei del SAAS
Des de que cal fomentar la formació dels professionals sanitaris al fet que cal incentivar l’atenció centrada en les persones, els elements del pacte d’Estat que es van desgranant segueixen sent més una descripció del treball que vol fer el ministeri que una altra cosa. De fet, en aquest sentit, fonts parlamentàries han assegurat que si els socialdemòcrates s’han desmarcat de l’acord és perquè el que es proposa no té cap impacte legislatiu. I que el que no vol fer el PS és sacrificar el seu dret a fiscalitzar i denunciar si escau la feina del ministeri de Salut. Perquè, en el fons, cadascuna de les mesures o propostes que es fan, només depenen de la voluntat governamental, ministerial. A voltes, fins i tot sols de la CASS o l’hospital.
Que si implementar el programa de prevenció del càncer colorectal, que si prevenir i retardar el deteriorament físic i cognitiu o remodelar el transport sanitari. Això sí, tot i que s’hagi de fer un reglament -que torna a ser una potestat executiva- de segona opinió mèdica, que està ja embastat, es respecta escrupolosament el dret de lliure elecció. Però això, la llei vigent ja ho deixa clar des de fa molts anys. No hi ha cap canvi en això. Fins i tot irònicament, algunes fonts consultades han indicat que vistes les mesures que conté la proposta de pacte d’Estat, Martínez Benazet hauria de nomenar tants ministres de Salut adjunts com formacions polítiques es pretén involucrar a l’acord, atès que cal fer un seguiment acurat de les qüestions en el dia a dia.
Si els socialdemòcrates s’han desmarcat de l’acord és perquè el que es proposa no té impacte legislatiu. I que el que no vol fer el PS és sacrificar el seu dret a fiscalitzar el ministeri de Salut
Però no és el cas, la proposta de pacte d’Estat inclou que cada grup parlamentari que subscrigui l’entesa designi un interlocutor permanent i un de suplent. El text plantejat per Espot dóna 15 dies de marge per designar dits representants des que es firmi l’acord, i deixa 30 dies per celebrar la primera reunió de seguiment del pacte que, òbviament ha d’impulsar el titular de Salut.
Ara, la comissió, per dir-ho així, es pot veure ampliada en determinades ocasions amb la presència, per exemple, del cap de Govern i dels presidents de grup. I també es preveu anar informant de l’evolució del mateix en la comissió legislativa de Sanitat i Medi Ambient. Però els legisladors, com a tal, poc hi tenen a fer i a dir. La salut del pacte d’Estat no va més enllà de l’edifici de Clara Rabassa.
Comentaris (1)