Vicissituds que, d’una manera o altra, ha recollit en la tesi en què ha abocat deu anys llargs d’investigació per arxius distints. La consulta de nombrosos documents de tota mena. Trobades i xerrades, més científiques, més disteses, amb protagonistes de la història del Principat. No és el primer cop que Bartumeu, Isidre, omple sala amb el seu treball sobre els fonaments del condomini senyorial andorrà. De l’equilibri de forces. De les bases del Coprincipat. Que sí, que Bartumeu va llegir la seva tesi on tocava, a la facultat de Dret de la UB. Però també ho ha fet al vestíbul del Consell General. O a la sala d’actes de Creand. Creand i punt, a veure si saben què és.
Si els convé, dir-los que el títol de la conferència era “El Coprincipat d’Andorra. Evolució històrica i desenvolupament institucional” i que allò que més somriures ha arrencat ha sigut el càntic que els falangistes clamaven al passeig de la Seu allà pel sant Joan del 1940 quan els franquistes pretenien envair Andorra
En fi, Bartumeu, Isidre, s’ha posat a la butxaca una platea formada per agents polítics, econòmics i socials del moment. Del cap de Govern, Xavier Espot, al síndic general (Carles Ensenyat) descendent d’aquell -Julià Reig- a qui Franco li va assegurar que Hitler li havia posat “Andorra en safata”. Ja vindrà. I tants i tants d’altres. Ha assegurat que pensava que acudia a fer una xerrada per a trenta o quaranta habituals de Creand Fundació i s’ha hagut de “cohibir” en haver de pronunciar-se davant ben bé un quart de miler de persones, algunes “molt més capacitades que jo”. Que sí, que hi havia juristes, fiscals i magistrats entre l’audiència. (Per cert, el Copríncep mitrat no ha contrasignat lleis en dotze ocasions per raons de consciència i el seu homòleg francès ha deixat d’estampar la firma els mateixos cops però per motivacions diverses que no tenen res a veure amb càrregues ideològiques.)
Bartumeu, el doctor notari, ha explicat allò de les quatre parts del seu treball i ha deixat anar una lliçó no formalista encara que amb moments molt formals però, sobretot, amb fets prou distesos. Especialment aquells deu punts que ha pronunciat més enllà de les vuit conclusions de les conclusions del seu treball. Per cert, si els convé, dir-los que el títol de la conferència era “El Coprincipat d’Andorra. Evolució històrica i desenvolupament institucional” i que allò que més somriures ha arrencat de la platea ha sigut el càntic que els falangistes clamaven al passeig de la Seu allà pel sant Joan del 1940 quan els franquistes pretenien envair Andorra. Exacte: “1, 2, 3, Andorra española es”.
CONCLUSIONS DE CONCLUSIONS
El notari del Principat -Bartumeu ha signat més actes que cap altre dels fedataris del país- ha deixat clar que pretenia innovar mirant de defugir d’estereotips o donant-los una altra significació o caràtula i, més clar encara ha deixat, que la xerrada era el resultat d’una investigació ortodoxa i, per tant, allò que no havia pogut documentar no existia. Que el que podia existir, en tot cas, eren suposicions més o menys fonamentades. Vinga, som-hi. “Sostinc que l’embrió de les institucions públiques andorranes és la base popular abans dels senyors feudals.” En fi, que abans de senyoriu ja hi havia un substrat preexistent, sobretot reforçat en l’època visigòtica, que fa que el Coprincipat tingui encara avui una forta arrel local. L’aprofitament del patrimoni comunal, la tala dels boscos, vaja, no era broma.
Més coses a partir de les conclusions de les conclusions d’en Bartumeu, Isidre. La base popular i la base senyorial esdevenen una “simbiosi mútua subtilment contrapesada” i el “règim andorrà obté com a més tard a finals del segle XVII tots els caràcters d’una sobirania pública pròpia” amb, fins i tot, representació exterior a la manera d’aquell moment. El conferenciant ha remarcat els equilibris i dificultats que va passar Andorra arran del fet que a sud i a nord hi haguessin monarquies borbòniques i que durant un parell de segles, a partir del XVIII, “d’una manera o altra”, qui més qui menys, negava l’existència del Coprincipat com a ens independent. De fet, va costar molt fer reformes internes i es tenia Andorra com un territori dependent.
Evidentment, la Constitució de 1993 “deixa en res les categories doctrinals” que negaven l’existència d’Andorra com a tal i “institueix un nou marc dogmàtic i orgànic” que respecta o confirma la “dualitat” i, alhora, esdevé la “culminació definitiva de la representació exterior”. Avui, el Principat té relacions establertes formalment -a 31 de desembre passat- amb 153 països, essent l’últim establiment diplomàtic fixat el del Níger. Bartumeu ha bromejat amb la no-independència o la dependència recordant que no fa pas tant per trucar per telèfon a Andorra calia marcar el prefixe 973 de Lleida o que en els diaris seriosos editats a Madrid o a Barcelona (a casa seva llegien La Vanguardia), la poca informació que hi apareixia del Principat s’englobava sota els espais dedicats a les terres lleidatanes. Per cert, tornant al telèfon, el 376 actual havia estat abans el prefixe de la República Democràtica d'Alemanya, igual de comunista, vaja, que l’Andorra actual. (Perdó, això no és de Bartumeu).
ANÈCDOTES QUE NO HO SÓN
Després de les conclusions de les conclusions i abans d’asseverar que Andorra, com a condomini, no és un ens tan exòtic com algú es pot pensar, Bartumeu, doctor en Dret -especialista en constitucional i en el Reial Madrid (però això és una altra cosa)-, ha destacat la butlla del papa Martí IV del 1282 que va esdevenir un “escut protector de la Santa Seu” per a Andorra. Ha passat també a enumerar les maniobres de Felip V per mirar d’envair Andorra amb l’excusa del tabac (sí, ja del tabac), de la pesta de Marsella o del que fos.
Felip V va protagonitzar una notable “intromissió en els afers andorrans” després del Tractat d’Utrecht -per cert, que en aquest tractat no hi apareix per a res Andorra, Bartumeu ‘dixit’- però va trobar una “gran oposició de Simeó de Guinda, que li para els peus”. I mentre els bisbes d’Urgell, com Simeó, “combaten en solitari Felip V” hi ha un procés d’involució, d’absentisme francès, que va del 1766 al 1788 i que es trenca el 1793 amb una mena de relació de vassallatge cap a França que Napoleó I deixa sense efecte gràcies a un decret de 1806 que recupera el Copríncep francès.
Més coses, vinga. El 1881 aprofitant uns “problemes d’ordre públic a Andorra”, Espanya i França es plantegen el repartiment del territori andorrà. Volien acabar, ha dit Bartumeu, amb l’“anacronisme feudal” que representava el Coprincipat. “França es quedava Andorra i així tenia sortides naturals a les conques del Segre i l’Ebre però Espanya li demanava la Vall d’Aran per poder sortir cap al Garona”. No es van posar d’acord i l’anacronisme va continuar. En tot plegat, l’oposició del bisbe Salvador Casañas hi va tenir també molt a veure.
“Sostinc que l’embrió de les institucions públiques andorranes és la base popular abans dels senyors feudals.” En fi, que abans de senyoriu ja hi havia un substrat preexistent
Sense bisbe efectivament en funcions i amb un vicari capitular, el 1940 vindria un altre dels moments destacats per Isidre Bartumeu. Si, el de l’1, 2, 3 i no pas d’Ibánez Serrador i la Ruperta. L’1, 2, 3 dels falangistes. Entre el 21 i el 24 de juny del 1940 hi ha dos intents de l’exèrcit franquista d’envair Andorra. Franco envia soldats del destacament de Berga fins a la Seu, i a la rambla -notari ‘dixit’-, al passeig, es prepara l’assalt que no va arribar a ser amb càntics que deien, efectivament, “1, 2, 3, Andorra española es”. El vicari capitular va enviar una carta de queixa a Madrid. No va rebre resposta. Però els soldats se’n van tornar a Berga per allà on havien vingut.
(Per cert, que ja al torn de preguntes, Bartumeu ha assegurat que malgrat no estar documentat, té prou elements per dir que aquest “sistema ambigu subtilment contrapesat” que sembre hi ha hagut al tomb de dos països que confronten amb Andorra, “el fet que hi hagi França” ha portat l’Estat espanyol a repensar-se moltes vegades això de voler apropiar-se del Principat. Una altra qüestió producte de preguntes: si la Gestapo va fer alguna que altra ràtzia documentada al país, també les tropes franquistes van practicar “detencions en calent que es diria ara”.)
L’11 de novembre del 1942 el governador civil de Lleida veient que França estava sent envaïda anuncia al vicari capitular que enviarà tropes espanyoles per protegir Andorra. El vicari ho comunica al síndic, el síndic al veguer i el vicari retorna notícies a Madrid dient que a Andorra tot es “calma xixa” i que no seria ni encertat ni convenient que enviés ningú. Tema liquidat. “El general Franco, el 29 de juny 1970, en ocasió de la final de la Copa del Generalísimo, es troba a la llotja del Camp Nou el síndic Julià Reig Ribó i Franco li diu que Hitler li havia ofert ‘Andorra en safata’”. Segurament una petita xulejada del petit cabdill del Ferrol avantsala de les ‘joancarlades’.
DEL POSTFRANQUISME A LA CONSTITUCIÓ
L’avui emèrit Joan Carles I va fer “intents infructuosos hàbilment desactivats” pel bisbe Martí per mirar de succeir el Copríncep mitrat. Per subrogar-s’hi. Monsenyor Martí va visitar el Palau d’Orient de Madrid el 22 de febrer de 1977 i el Borbó ara exiliat lluny de la capital del regne li va assegurar al bisbe d’Urgell que ja tenia parlat amb la reina i amb el Papa la possibilitat d’esdevenir Copríncep. Ara bé, no li ho havia dit mai al Copríncep francès. Seria una demanda, un “discurs reiteratiu de Joan Carles” que repetia cada cop que s’acreditava un nou ambaixador.
“Era un tema del qual se’n parlava.” Fins i tot a Jacques Chirac se li va fer el Borbó pesat, i durant la trobada a Andorra del cap d’Estat francès amb l’episcopal, el 15 i el 16 de setembre de 1977, tots dos van tractar les ‘joancarlades’. “Jo me’l trec de sobre”, va convenir un. “Jo també”, va confirmar l’altre. I aquí pau i llavors glòria per molt que a França, per a França, Andorra continués essent un accident. Un ‘anacronisme feudal’ i el Quai d’Orsay, la diplomàcia francesa, la legació exterior de París, no volgués saber res d’Andorra perquè un cap d’Estat d’un Estat no podia ser cap d’Estat d’un altre Estat. Continuava la “voluntat negatòria” francesa.
El doctor en Dret i notari ha parlat del Coprincipat com un “anacronisme feudal” o un “sistema ambigu subtilment contrapesat” que, malgrat que es pugui pensar el contrari, no és un fet excepcional, com a condomini, per molt “exòtic” que sembli
Fins que en el seu segon mandat, François Mitterrand es va cansar de la cançó i amb el suport de l’avui magistrat del Tribunal Constitucional Jean-Yves Caullet van apostar per la Constitució. Si hi ha estat de Dret i democràcia i separació de poders, que tirin endavant, aquests andorrans, va venir a dir Mitterrand, que, segons Isidre Bartumeu, va estar a sobre de les negociacions de la Tripartida. De cada reunió n’hi feien un resum d’una o dues pàgines i donava el vistiplau a cada avançament o no li donava.
Martí Alanis posaria “tres principis irrenunciables” per promoure la Constitució. “‘Primer: no em poseu en dificultats davant la dimensió ètica de l’Església. Segon: vull que hi hagi un catàleg de drets i llibertats’ i així tenim el títol II de la Constitució. I tercer: ‘En els tractats internacionals amb Espanya i/o França vull que hi hagi representació episcopal’” per negociar matèries diverses que quedarien recollits en l’article 64 de la Constitució. Seria així com s’acabaria parint la Carta Magna, la Constitució que acabaria amb les misèries feudals (després n’han vingut d’altres).
Un anacronisme feudal -Bartumeu, aquest terme sí, l’ha repetit tres o quatre vegades- que, com a condomini, “podem pensar que és una cosa exòtica” però no ho és. I ha citat des de l’Illa dels Faisans que s’hi arriba en barca des d’Irun allí pel riu Bidasoa a les singularitats i la sobirania (i on radica) de Mònaco o Liechtenstein per acabar en allò que avui és Vanuatu però que abans havia estat un condomini entre França i Anglaterra d’allò més complexe. Més que Andorra, que es fa salvar de nazis, falangistes i envestides de Joan Carles I. Aneu a saber, potser avui l’emèrit Borbó estaria refugiat al Pas de la Casa i faria escapades per anar a veure Corina a Segudet.
Que Déu i el doctor Bartumeu, Isidre, ens agafi confessats.
Comentaris (5)