Laboratori encampadà

A Encamp s’hi viurà un dels duels que més clarament poden representar la batalla a escala nacional tot i haver-hi quatre llistes: la continuïtat demòcrata contra l’alternativa

La candidatura de DA -sí, val d’UP també- és el reflex exacte del que ha estat la darrera legislatiu per tot allò negatiu però, també, és clar, pel positiu

Toni Solanelles

Com que les eleccions seran el 7 d’abril a tot arreu, Encamp no podrà ser cap prova pilot. En el cas contrari, la pugna parroquial encampadana podria representar prou bé una mena de laboratori, de banc de proves del que pot arribar a ser la contesa a nivell nacional: la continuïtat demòcrata versus l’alternativa de canvi. DA -més UP, val- i d’Acord, és a dir, la suma de socialdemòcrates i liberals haurien de disputar una de les batalles fratricides dels propers comicis generals. SDP i, sobretot, ‘terceravia’ apareixen com a poca cosa més que testimonis d’excepció de la gran lluita.

Els tàndems Torres-Martisella i Ríos-Juan semblen cridats a jugar-se una partida que té a Enseñat i Costa, respectivament, estirant des de la nacional 

 

Els progressistes d’SDP o la ‘terceravia’ a corre-cuita semblen tenir poques opcions d’entrar en el ‘duel gran’ tot i tenir alguns suplents ben interessants

 

La candidatura demòcrata -com a d’altres parròquies, però a Encamp més- haurà de posar a prova, i molt, el desgast del poder, de la governació. Jordi Torres Falcó i Maria Martisella representen exactament el bé i el mal, i caldrà veure fins on arriba el mal, d’aquesta darrera legislatura. L’encara ministre en funcions d’Ordenament Territorial haurà d’entomar amb totes les adversitats de l’executiu. I la fins ara parlamentària rebrà les envestides del tarannà mostrat pel grup demòcrata a la cambra. Cada cop més sol però amb majoria absoluta. Tots dos podran treure rendiment als projectes governamentals pensats per a Encamp (que si un ministeri a Radio Andorra, que si el Rosaleda, que si el mural per embellir l’entorn del túnel) però alhora hauran d’encaixar, també, la crítica a la gestió comunal, que no és poca.

Els tàndems Torres-Martisella i Ríos-Juan semblen cridats a jugar-se una partida que té a Enseñat i Costa, respectivament, estirant des de la nacional 

Torres se sentirà a dir des de l’heliport a ‘The Cloud’ passant per tants ‘marrons’ com escaiguin. I Martisella no podrà evitar haver estat integrant d’una Sindicatura que, quan ha calgut, ha passat el corró i ha permès fabricar lleis com a xurros. Lleis, per cert, que caldrà veure l’impacte que tenen en l’electorat. ¿Jordi Mas, membre destacat d’Units per al Progrés (UP) i excònsol en dues etapes estarà enfadat amb la llei dels preus mínims per al tabac o no n’estarà? ¿O potser pesarà més el fet que Carles Enseñat sigui el número 4 a la llista nacional de DA i casa Joanantoni, o sia Maria Reig, posi tota l’artilleria damunt el tauler?

Armament segur que en tindrà d’Acord. A Encamp (parròquia dels casi 4.000 votants: 3.928), l’aliança social-liberal serà qüestionada com arreu, segur, però els dards no poden ser tan enverinats com els projectes fallits que, per sort o per desgràcia, amb responsabilitat o sense, han caigut a la taula del ministre candidat. Juga a favor de l’entesa liberal i socialdemòcrata a Encamp el fet que els quatre membres de l’oposició comunal han estat treballant junts des de l’inici. Que sí, que són unes generals. Però el treball en comú hi és des del primer moment. Fent una oposició assenyada, constructiva sovint, més dura quan ho han cregut convenient. I això ho aprofitarà, segur, l’equip d’un David Ríos que torna segur a la primera línia política. Amb ganes de contribuir a generar l’alternativa del canvi.

Segons com vagin els resultats, d’Acord potser s’acabarà agafant dels cabells. Durant molt temps, la direcció liberal va collar Ferran Costa perquè liderés la territorial conjunta. Però el parlamentari considerava que no era prou conegut a la parròquia. Que David Ríos i Cathy Juan passen molt millor i ell ja estiraria, si estirar pot, des de la nacional. Ríos, per cert, s’haurà de sentir allò d’haver estat integrant d’un equip que ja va governar amb poc èxit o d’un PS que es va dividir en dos.

Els progressistes d’SDP o la ‘terceravia’ a corre-cuita semblen tenir poques opcions d’entrar en el ‘duel gran’ tot i tenir alguns suplents ben interessants

Justament, d’aquesta fractura en va sorgir el progressisme de Socialdemocràcia i Progrés. La vella guàrdia socialdemòcrata encampadana -aquella que no s’ha integrat a Demòcrates- s’ha quedat més a SDP que no pas al PS. No obstant, i sobre el paper, la candidatura que formen Aaron Comella i Judith Montoro no sembla amb gaire opcions per plantar cara a res. Potser sí, però, que una mica més que una poc més que testimonial presència de la ‘terceravia’. La llista encampadana dels ‘pintadistes’ (Olga Martínez, Íngrid Ruiz… electores encampadanes sense ser-ne ara mateix residents) va ser l’últim cartutx a sortir de la ‘fàbrica’ laurediana. Per donar més sensació de força d’abast nacional que no pas per possibilitats reals . Ara, possibilitats d’animar el ‘cotarro’ sí que n’hi ha. Sí que en tenen. Per rascar vots dels dos ‘teòrics grans’, també.

I és que si es miren les llistes completes, segurament els encampadans sabran veure més potència representativa, per dir-ho d’alguna manera (i tot sia dit, o escrit, amb el màxim respecte cap els líders o encapçaladors de tots els projectes), en els ‘reserves’ d’algunes de les candidatures. I sinó, ¿que me’n diuen del progressista i exconseller comunal Joan Carles Romera o del ‘terceravia’ Roc Torres? En fi, que Encamp serà una autèntica pugna entre allò que alguns dibuixen com el gran duel d’aquests comicis: taronges o d’Acord. Continuïtat o canvi.