La Llei 24/2023, del 28 de novembre, de mesures d’estímul i d’estabilitat del mercat d’arrendament d’habitatges, en l’article 2 i sota el títol “Règim d’actualització de rendes dels contractes d’arrendament d’habitatge per a residència habitual i permanent formalitzats durant l’any 2021 o amb anterioritat”, estableix i afegeix (veg. art. 42 Llei d’arrendaments de finques urbanes) que per destinar l’habitatge a l’ús propi o a favor de familiars de fins a segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat, aquesta excepció pot ser al·legada per persones jurídiques que hagin actuat en el contracte d’arrendament com a arrendadores, sempre que “la recuperació interessada es destini a socis o accionistes, o familiars de primer grau de consanguinitat, adopció o afinitat d’aquests i que s’acrediti el caràcter de soci o d’accionista i, si és el cas, el parentiu amb la persona destinatària de l’habitatge”. Suposo, que aquest afegit, pel que fa a la part arrendadora persona jurídica, té per causa la Sentència 119/2022, de 27 de setembre del 2022, dictada pel Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, causa 101/2022, que va establir que una societat, és a dir, una persona jurídica, no pot recuperar l’habitatge arrendat per ús propi o d’un familiar, sota l’argument “es considera que és arrendament d’habitatge el que té per objecte una edificació habitable la destinació principal de la qual és servir de residència permanent i habitual de l’arrendatari, el seu cònjuge, els seus fills o altres familiars, en un període superior a 183 dies per any civil”.

“La llei l’únic que fa és una confusió de personalitats jurídiques entre la societat i el mateix soci, i inclús als familiars d'aquest, siguin tant per consanguinitat com per afinitat, desvirtuant la mateixa naturalesa jurídica de les societats de capital”

Aquestes darreres precisions resulten rellevants en el supòsit que s’examina atès que en definitiva, si bé una societat requereix un domicili social per a ubicar el seu centre d’administració i direcció, no té cap de les necessitats específiques que vertebren la noció d’habitatge usual i permanent a què ens hem pogut referir, sense que per aquesta raó, es pugui acollir al règim excepcional que la Llei contempla. I tampoc el fet que el destí final del bé arrendat cerqués assegurar les necessitats d’habitatge permanent dels administradors, persones físiques, de la societat arrendadora permeten triomfar les pretensions de la societat demandant. Aquesta mateixa jurisprudència és reiterada i pacífica per la Sala Civil del Tribunal Suprem d’Espanya.

Des del meu punt de vista, el raonament del TSJ és irreprotxable i fa una interpretació jurídica totalment rigorosa del concepte d’habitatge. Rigorositat que manca en la redacció de la llei esmentada, ja que per un costat parla de persones jurídiques, que a més de les societats anònimes i limitades també engloba a les fundacions, partits polítics, associacions, etc., i, per altra, de socis o d’accionistes, al que pot interpretar-se referits sols ament a societats de capital. En qualsevol cas, la llei l’únic que fa és una confusió de personalitats jurídiques entre la societat i el mateix soci, i inclús als familiars d’aquest, siguin tant per consanguinitat com per afinitat, desvirtuant la mateixa naturalesa jurídica de les societats de capital i ampliant els drets del soci per sobre dels que li reconeix la mateixa llei de societats anònimes i de responsabilitat limitada, incloses les societats unipersonals.

Per tant, és un possible error jurídic-legislatiu incloure les persones jurídiques arrendadores el dret de recuperar un habitatge arrendat a un tercer per causa de necessitat, error que, segurament, el legislador tindrà en compte remeiar-ho en les pròximes normes legals sobre el dret a l’habitatge, ja que no es pot oblidar que el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (TSJA), com la més alta instància de l’organització judicial del Principal, és l’intèrpret suprem de la llei i, per tant, en interpretar el concepte d'habitatge habitual que recull la Llei d’arrendaments de finques urbanes crea jurisprudència sobre aquest aspecte, per la qual cosa és molt dubtós i al límit d’una ingerència dins de les competències del Poder Judicial que, el legislador pugui fer per llei un supòsit de fet contrària a la interpretació feta pel TSJA, pel fet d’introduir que l’arrendador, persona jurídica, tingui el dret d’exercitar l’acció de recuperació de l’habitatge habitual arrendat per causa de necessitat.