Pere López va ser distingit amb el premi al Millor Pòster al ‘World Economic History Congress 2025 (WEHC 2025)’, celebrat a Lund (Suècia) del 28 de juliol a l’1 d’agost. El seu treball, ‘Rethinking Pension Equity: The Challenge of Longevity Gaps by Income’, mostra com les diferències socioeconòmiques en esperança de vida i qüestionen l’ús de la mitjana nacional per al disseny de les polítiques públiques de pensions. El treball guardonat mostra la segona de tres fases de la seva recerca, que preveu tenir acabada durant el 2027 per poder presentar definitivament, probablement ja com a doctor, en el següent congrés mundial d’història de l’economia que se celebrarà el 2028 a Montevideo, a l’Uruguai.
Pere López va ser distingit amb el premi al Millor Pòster al ‘World Economic History Congress 2025 (WEHC 2025)’, celebrat a Lund (Suècia). Aquest dimecres, a les 10.30 a la sala d’actes de la Universitat d’Andorra presenta el mateix treball en un esdeveniment obert al públic
Mentre no arriba el moment, aquest dimecres a la Universitat d’Andorra, en la seva sala d’actes, López farà la mateixa presentació que va fer a Suècia en un acte obert a tothom qui hi vulgui anar a partir de les 10.30 hores. No serà una exposició molt llarga. Una mitja horeta. Potser llavors, el que s’allargarà serà el debat que pot suscitar, encara que el treball, per manca de dades, no està pas basat en Andorra. Espanya i el Regne Unit són el seu centre d’interès. Tot i que alguna reflexió es pot suscitar sobre el Principat, és clar. Ara, per a qui va ser l’adversari principal de Xavier Espot en les dues confrontacions guanyades per l’actual cap de Govern, tots els esforços se centren en dita investigació.
I López evidencia una desconnexió volguda amb l’actualitat política del país. Sí, clar que el para gent pel carrer i pot aixecar un telèfon si cal. Però deixa clar que en té poques ganes. I que l’únic que li genera un interès evident -més enllà d’una evolució del país que veu debilitada a cor que vols- és l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE). En aquest sentit no entén com l’oposició, inclòs el seu PS, no reclama amb més insistència la celebració d’un referèndum. D’un referèndum ja, que creu que poc o res canviarà la naturalesa jurídica del text.
Del polític que treballava d’economista a l’economista que… què en sabem, de la política?
Doncs que ara no faig política, tot i que mantinc la meva militància al Partit Socialdemòcrata. Perquè estic en una nova etapa de la meva vida, de la qual sempre havia tingut moltes ganes, que és una etapa més acadèmica, amb una voluntat a termini, també, de poder fer classes a la meva edat un cop conclogui el meu doctorat. I ara, de la meva tasca professional, estic centrat en la meva tesi doctoral, i en el treball de recerca que estic fent
I movent-se entre Barcelona i Andorra.
Efectivament, ubicat geogràficament a cavall de Barcelona i d’Andorra. Perquè aquesta recerca, perquè la tesi, l’estic fent a la que havia estat la meva universitat de formació, a la que he tornat uns quants anys després, que és a la Universitat de Barcelona. A l’avinguda Diagonal, on hi ha la facultat d’Economia i Empresa. I bé, crec que el meu temps, ha quedat clar de cara a l’opinió pública, que el meu temps de molts anys en política ja ha passat. He intentat fer-ho el millor possible, però ara estic en una altra etapa. I fent-ho amb la mateixa dedicació i amb la mateixa intensitat que crec que vaig posar en la meva etapa política. Ara estic posant-hi molta dedicació, molta intensitat i gaudint molt d’una etapa que tenia moltes ganes de fer-la. També d’una etapa de recerca universitària, d’un treball més individual, d’intentar fer noves contribucions en l’àmbit acadèmic i amb l’objectiu, que m’agradaria molt, de poder fer, més endavant, classes a la universitat. I compartir, més enllà dels ensenyaments concrets, part de les meves experiències. Aquesta és l’etapa vital en què estic.
“Crec que el meu temps, ha quedat clar de cara a l’opinió pública, que el meu temps de molts anys en política ja ha passat. He intentat fer-ho el millor possible, però ara estic en una altra etapa”
Parlarem d’aquesta recerca que deia. Però abans de res, com es porta en plena maduresa això de tornar a treballar i estudiar com si fos un jovenet de 20 i pocs anys?
La veritat és que bé. Jo durant molts anys he simultaniejat la meva activitat professional amb la meva activitat política. A més, sempre m’ha agradat fer un cert nivell de pràctica esportiva, a la qual ara li he posat, per dir-ho d’alguna manera, una marxa més, I m’estic entrenant, molt amateurment, però per fer algunes competicions de triatló. I, per tant, sempre he tingut un cert hàbit de tenir moltes hores ocupades al dia, evidentment. La recerca universitària em porta moltes hores i el despatx professional, que és finalment el sostén econòmic.
Pocs canvis en els horaris respecte del que va fer mentre era el Pere López polític.
El dia a dia familiar també em porta moltes hores. El despatx… A tot plegat m’hi dedico moltes hores al dia almenys de dilluns a dissabte. Però és el que he vingut fent des de fa molts anys, des d’abans d’entrar a Govern. Després, les etapes que he estat el Consell General amb el meu despatx professional en marxa. I tinc aquesta rutina. Per sort, he gaudir molt, gaudeixo molt de la meva tasca professional i m’agrada molt. He gaudit molt i he dedicat molt temps en la meva etapa política. Però ara s’ha acabat. Fa dos anys que es va acabar. N’estic totalment de sortida. I ara estic dedicant molta energia i estic posant moltes ganes amb la tesi, perquè m’ho estic passat molt bé. I, a més, potser pot resultar alguna cosa interessant d’aquesta recerca en un futur, amb la meva activitat acadèmica.
Justament, li acaben de reconèixer un pòster que vindria a ser allò el treball previ de la recerca de tesi que està fent vostè, en un congrés internacional d’alt nivell. Suposo que, pel que és aquest reconeixement, content d’entrada.
Sí, molt content d’entrada, perquè ja fa dos anys que hi treballo. És a dir, jo vaig començar amb la tesi doctoral a la tardor del 2023. És un treball feixuc, és un treball complex. Definir bé què és el que vols fer, trobar el tema que t’interessa, plantejar-lo, començar a llegir literatura, veure què s’ha escrit sobre el tema, què s’ha publicat i trobar el forat on creus que pots aportar alguna cosa. I, clar, va passant el temps i vas veient, encara que hi posis moltíssimes hores, que no acabes de concloure, que hi ha algun tema que encara s’ha d’acabar de treballar.
Parli’m del pòster guardonat, del congrés a Suècia.
Va sortir l’oportunitat del Congrés Mundial d’Història Econòmica de presentar el pòster. En primera instància, vaig quedar més que content que fos seleccionat, perquè és un congrés que es fa cada tres anys. Moltíssims pòsters enviats des de tot arreu del món i només 30 van ser seleccionats. Només el fet d’anar al congrés em feia moltíssima il·lusió. Cada dia es es presentaven 10 dels pòster.
En fi, que vostè anava a Suècia amb la feina feta.
Poder presentar el meu treball en un àmbit acadèmic com aquest, al més alt nivell, em satisfeia moltíssim. I vaig gaudir molt de tota l’experiència d’haver participat en aquest congrés. La recompensa, que he de dir que era inesperada en el moment que es va fer l’entrega de premis del congrés com a millor pòster seleccionat, va ser una gran alegria i un impuls molt gran també cap al projecte, perquè al final és una carta de presentació per a futures presentacions. Hi ha algunes universitats que al llarg d’aquest any m’han demanat de fer la presentació, entre les quals, amb molt de plaer, la Universitat d’Andorra. Serà al primer lloc, després del congrés, on el presentaré. I em fa molt orgull de tenir l’oportunitat de presentar-lo a casa, després d’un reconeixement d’abast internacional.
“La recompensa, que he de dir que era inesperada en el moment que es va fer l’entrega de premis del congrés com a millor pòster seleccionat, va ser una gran alegria i un impuls molt gran també cap al projecte, perquè al final és una carta de presentació per a futures presentacions”
Un impuls… i una pressió o responsabilitat, no?
La veritat és que ara estic emplaçat a presentar-se els resultats en el proper congrés, d’aquí a tres anys. Aquest va ser a Lund, a Suècia, que és una universitat molt potent, possiblement la més potent dels països escandinaus, amb un departament d’història econòmica dels més poderosos d’Europa. El proper congrés és a Montevideo, on estic emplaçat, d’alguna manera, a presentar els resultats finals de la tesi. Jo confio arribar-hi. Jo crec que al final del curs vinent, a principis del següent, és a dir, juny 27 o finals del 27, estaré en condicions de presentar la tesi doctoral conclosa. I de poder-ho presentar en aquest congrés.
Ser el millor pòster, ja ho deia, és una gran targeta de presentació.
Pel poc que he pogut veure, perquè això és bastant recent, realment et serveix com una carta de presentació, perquè perquè et convidin a presentar, perquè altres investigadors puguin, d’alguna manera, col·laborar amb tu. Quan tens una validació d’aquest nivell ja no cal moltes vegades donar moltes explicacions al voltant del que fas. O fins i tot quan t’han de convidar o de presentar, quan s’ha de muntar una jornada, per exemple, sobre esperança de vida, sobre els ingressos, els impactes en les pensions, etcètera… doncs sempre et poden convidar. És un element perquè es pugui dir: ‘aquest senyor va fer aquest treball que va ser va obtenir aquest reconeixement’.
Ara ja ho apuntava una mica, estem parlant de pensions, d’esperança de vida. Al final de la seva investigació, vostè més o menys hauria de venir a dir que els sistemes de pensions, almenys els públics, han de deixar de tenir l’esperança de vida com a indicador cabdal. I no sé si estarà en disposició de dir quin hauria de ser l’indicador, el paràmetre clau per modular els sistemes de pensions i aquests siguin més justos entre tots els seus participants.
Sí, sí. Jo el que plantejo amb aquesta presentació que vaig fer a Suècia i que faré aquest dimecres a la Universitat d’Andorra és bàsicament qüestionar l’esperança de vida en el sentit que entre els nivells més baixos de renda i els nivells més alts de renda hi poden haver diferències que situen de manera bastant global entre els 8, 9 i 10 anys de diferència. Per tant, són diferències molt significatives. I el que fa, per dir-ho d’alguna manera, és que els diners que deixen de percebre les persones de renda més baixa, perquè es moren abans de l’esperança de vida mitjana, serveixen, d’alguna manera, per finançar els diners que reben de més totes aquelles persones, principalment, les persones de renda més elevada, que es moren més tard o fins i tot, en alguns casos, molt més tard del que fixa aquesta esperança de vida mitjana. Això fa que les caixes globals, amb les reformes que correspongui a cada país, més o menys quadrin. Perquè n’hi ha uns que perden diners i uns altres que s’estan beneficiant d’aquest sistema.
“El meu gran objectiu i la contribució que pot ser més rellevant del meu treball, si puc poder-ho realitzar, és fer un càlcul per nivells de renda, en què calculo la proporció entre els anys jubilats i els anys treballats. És a dir, calculo quants anys fan falta de treball o en quants anys de treball compres un any de jubilació”
Entenc.
I el meu gran objectiu i la contribució que pot ser més rellevant del meu treball, si puc poder-ho realitzar, és fer un càlcul per nivells de renda, en què calculo la proporció entre els anys jubilats i els anys treballats. És a dir, calculo quants anys fan falta de treball o en quants anys de treball compres un any de jubilació. Aquí hi ha moltíssimes diferències. I jo crec que aquest rati d’anys en jubilació respecte a anys treballats és el que marca la línia en què pot ser algun element que calgui tenir en compte. Jo ho hauré de demostrar, treballaré amb microdades, treballaré amb microdades molt sensibles amb els països en qüestió, principalment Espanya i el Regne Unit, d’entrada, per demostrar, en principi, o és la finalitat, les meves hipòtesis de partida. I per acabar podent dir que l’equilibri ha de venir per intentar ajustar aquest rati, és a dir, que en els diferents nivells de renda la proporció entre anys de jubilació i anys treballats estigui més equilibrada que no pas ara.
Perquè hi ha diferències, desajustaments.
Ara hi ha diferències enormes. Els nivells de renda més elevats poden ser ràpidament entre 0,4 i 0,5 i els nivells de renda més baixos poden situar-se entre 0,20 i 0, 25. És a dir, pràcticament el doble. Vaja, que els nivells de renda més elevada compren el doble o fins i tot més anys de jubilació per cada any treballat respecte als nivells de renda més baixa. I dins del marc del context general quan es parla de l’increment d’esperança de vida a nivell general, la solució que s’està trobant als diferents països per aquesta caixa global de què parlàvem abans és retardar l’edat de jubilar.
Haver de treballar més, vaja.
Però en el sentit de la línia que jo puc portar d’investigació, és just el contrari. Si anem per aquest sentit, el que acabarem fent és que aquest rati d’anys jubilats respecte a anys treballats per a persones de nivell de renda baixa, que solen ser, normalment, carreres laborals molt llargues, perquè s’incorporen abans al mercat laboral. I no es poden prejubilar, perquè les prejubilacions comporten penalitzacions en els diferents països. Farà més anys de carrera laboral, normalment treballs més perniciosos, treballs amb més càrrega física i, per tant, encara menys esperança de vida. Les defuncions arriben abans i, per tant, gaudeixen de menys anys de jubilació.
Hi poden haver canvis en la tesi inicial amb què vostè treballa, suposo.
És veritat que el món acadèmic evoluciona i jo rebo moltes informacions cada dia perquè estic subscrit per rebre tot el que es publica en aquests àmbits. Aquest rati, particularment per nivells de renda, amb diferents persones que han nascut en diferents anys, a hores d’ara es podria considerar una contribució novedosa i inexistent. És a dir, per dir-ho amb un llenguatge més planer, ningú no ha calculat això a hores d’ara, en el cas d’Espanya i del Regne Unit, la qual cosa dins del debat acadèmic,suposa aportar un nou element en aquest debat, però encara queda molta feina per fer amb l’accés a les microdades que hauria de poder tenir.
El que sí que està clar és que les rendes més baixes són les que solen tenir una esperança de vida menor.
Molt menor. Molt menor. I que, a més, quan ho comparem amb diferents països, sempre països de l’OCDE, diguéssim, les economies més potents, nord-americanes, països de l’est asiàtic o territoris de l’est asiàtic. També arribem a la conclusió, que això també ho presento en el pòster, que a grans trets els rics viuen més o menys el mateix a tots aquests països. I on hi ha les diferències són amb els nivells baixos. És a dir, si diem que Suècia té una esperança de vida molt més alta que els Estats Units o que Espanya té una esperança de vida molt més alta que Gran Bretanya, no estem dient que els rics d’aquests països visquin més que els dels altres països, sinó que quan agafem les dades dels nivells de renda dels rics americans, suecs, espanyols i anglesos viuen pràcticament el mateix, on hi ha grans diferències que condicionen l’esperança de vida és en els nivells més baixos de renda. En el cas dels dels Estats Units, per exemple, hi ha una diferència molt significativa, i també en el cas del Regne Unit, en què els nivells més baixos de renda viuen molt menys que no pas els suecs o els espanyols.
L’horitzó del seu treball d’investigació, de la seva tesi, ha d’acabar comportant, per exemple, que vostè pugui acabar posant unes forquilles de renda. I els anys que haurien de treballar per tal que puguin garantir-se la jubilació que els pertoca. De fixar un treball temporal just, que no es treballi més… però en benefici d’altres?
És un treball acadèmic de recerca, d’investigació sobre microdades. És evident que, com que és un tema molt polític i molt sensible, té unes implicacions en política aplicada. Jo crec que si el ràtio anys jubilats per anys treballats, que és la meva obsessió, perquè a més és un ràtio molt net, que no té implicacions financeres, a diferència de quan sumes euros, de contribucions i de pensions de gent que jubila abans. Els anys són anys en qualsevol moment del temps i no has de convertir-los, ni els has d’haver tractat, ni has de considerar la inflació. Tenint en compte tot això que la via passarà, o la meva proposta pot acabar passant, perquè és els anys treballats siguin els que han d’igualar o poden igualar aquesta recepta.
Just al revés del que es fa en l’actualitat.
A diferència del que passa ara, que una persona de renda baixa, sense formació pot fer una carrera fins als 65 anys, de 45, 46, 47 anys, i tenir molts pocs anys de jubilació després degut a la precarietat del treball, a la manca d’ingressos, als seus hàbits nutricionals, o, més que hàbits, a les seves possibilitats nutricionals en funció dels seus ingressos. I, en canvi, persones que s’incorporen molt més tard al mercat laboral, que tenen una formació universitària, més ingressos i unes millors condicions laborals a nivell físic, a nivell d’horaris i d’ocupacions, i unes millors possibilitats nutricionals, acaben jubilant-se molt més tard. Jo crec que igualar, per exemple, que tothom treballi 40 anys, tothom treballi 39 anys, i que això no sigui una edat determinada de de jubilació, sinó uns anys de contribució al que et donin dret a retirar-te, pot equilibrar això. Això farà que generalment les persones d’incorporació més aviat al mercat laboral, amb feines amb menys formació universitària o menys formació amb menys ingressos es jubilin abans i altres persones s’hagin de jubilar després. I equilibrar la caixa en aquest sentit. I finalment, ajustant els anys de treball, s’ajusten també automàticament als anys de jubilació. El que estem fent…
“També arribem a la conclusió, que això també ho presento en el pòster, que a grans trets els rics viuen més o menys el mateix a tots aquests països. I on hi ha les diferències són amb els nivells baixos”
Què estem fent?
Doncs estem fent com una assegurança en què hi ha alguns que per tenir l’assegurança han de pagar gairebé 50 anys, i a més, estan molt malalts per tots els diferents condicionants de la seva vida laboral, als quals hi poden afegir l’estrès econòmic associat a les persones de renda més baixa en relació a les persones de renda més elevada, i en canvi uns altres tenen els mateixos drets només havent aportat 38, 39 o 40 anys. I, a més, les condicions al final són globalment molt més bones al moment d’arribar a l’edat de jubilació, fet que els permet gaudir de molts més anys de jubilació.
Aquest estudi el fa essencialment amb dades d’Espanya, el Regne Unit i també Dinamarca.
Si no és Dinamarca serà Suècia, per posar-hi algun país escandinau. Però d’on ja tinc accés a les dades és d’Espanya i del Regne Unit.
Un accés limitat, molt restringit i molt sensible.
Sí. Són dades molt sensibles. El procés ha passat tota una sèrie de controls previs en relació al seu interès, a l’aportació al bé públic, la contribució possible acadèmica o l’aportació que això pugui tenir, que ha portat pràcticament un any. Temes ètics, temes de salvaguardes, de protecció de dades i accés a zones, a centres segurs de dades. Ja sigui, físicament desplaçant-te n aquests centres on treballes allà, però tu no pots agafar cap dada, vas treballant i quan tens un resultat te’l deixaran exportar per poder-lo publicar a la teva recerca. O bé en connexió remota, amb un enginy que et dona accés a una sala que no és física. Tu allà hi treballes, tens les dades, hi vas accedint, i quan creus que pots tenir un resultat que et pot servir per publicar, amb tot el suport darrere per ensenyar-ho a nivell acadèmic, doncs t’ho deixaran exportar. Això també demostra, perquè aquests controls són molt exigents, al final t’estan donant accés a dades d’IRPF, de declaracions de renda, d’aportacions a la Seguretat Social, que s’entén per part dels organismes que ho han validat, és a dir, de l’Oficina d’Estadística del Regne Unit, com els diferents departaments d’Espanya, que s’aporten en un projecte que es diu ES_DataLab, en què hi ha la seguretat social, l’INE, el Banc d’Espanya, els diferents organismes, que s’entén que és una recerca rellevant en el sentit perquè tot el procés que hem passat i tots els controls que hem passat, no a tothom se li dona, ni de bon tros, poder treballar en aquests entorns i a poder accedir, com aquell que diu, a la caixa negra de les dades.
No li puc demanar encara al doctor López, però sí a l’investigador economista Pere López quina recepta cuinaria per al sistema de pensions andorrà. Vostè ja ha contribuït, des del punt de vista polític, al debat, un debat que encara està obert, i que crec, justament, que va cap a on vostè creu que no hauria d’anar, que és a incrementar anys de treball en actiu.
De forma genèrica l’increment d’anys de treball en actiu, com alguns estudis han treballat, i com jo tinc la intenció de demostrar amb aquest rati, que és la meva obsessió, entre anys jubilats i anys treballats per nivells de renda, només va en el sentit contrari, va en el sentit de continuar perjudicant les persones de renda més baixa, perquè ja tenen jubilacions o mortalitat per sota de l’esperança de vida mitjana. Amb més anys de treball precari, està demostrat que la mortalitat és més avançada. Perquè al final la gent que està de peu, treballa al comerç, la restauració, que té treballs físics, que està fora al carrer, a la intempèrie, són treballs que acaben perjudicant molt la salut, i això en el moment de la jubilació es nota. I que et facin treballar en aquest tipus de feines dels 65 als 67, té un perjudici. No és el mateix treballar dos anys més en aquest tipus de treballs quan tens 35 anys que treballar dels 65 als 67 en aquest tipus de treballs normalment ja amb una salut…
Feble, delicada…
En tot cas poden ser anys amb malestars, dolors, etcètera. Són dos anys que perjudiquen molt l’esperança de vida. Per tant, seran dos anys més el denominador, diguéssim, dos anys més de treball, i algun any menys, o sigui, els dos d’entrada, més algun any menys al numerador, la qual cosa encara farà baixar més el rati.
Encara serà agreujar més la disfunció.
Efectivament. Per les persones de renda més elevada, tenim jubilacions molt llargues o sigui, mortalitats molt llargues, que estan al voltant dels 20 o 22 anys, finalment dos anys de 20 o 22 és un 10%. Quan tu et jubiles als 65 amb una mortalitat mitjana de 73 com passa amb la gent de renda més baixa, dos anys sobre vuit és el 25% de la teva jubilació, que en relació a la mitjana calculada nacional ja està escapçada d’entrada, perquè ja se sap que en determinats treballs, els nivells de renda més baixa, la mitjana la veuen allà lluny, però moltíssima gent no hi arriba.
Entenc que més enllà de la sensibilitat de les dades, per l’històric de dades recopilades, diguéssim que objectivament poden donar informació de les rendes a Andorra, és impossible fer l’estudi que està fent vostè aquí al país.
Clar, jo he parlat, per exemple, amb el rector (Juli Minoves) al voltant d’aquesta possibilitat, d’estendre la recerca, quan l’acabi, a Andorra. I li ho agraeixo molt com li agraeixo la invitació de fer la presentació aquest dimecres a la universitat. Però, d’entrada, hi veig moltes limitacions. D’entrada, perquè dades d’IRPF que representen el nivell adquisitiu són molt recents, perquè només hi ha IRPF des del 2015. És veritat que les cotitzacions a la seguretat social d’Andorra és sobre el total del salari, a diferència de la majoria de països on està plafonat, per tant, això et donaria una realitat del món laboral, dels nivells de renda.
“Per les persones de renda més elevada, tenim jubilacions molt llargues o sigui, mortalitats molt llargues, que estan al voltant dels 20 o 22 anys, finalment dos anys de 20 o 22 és un 10%. Quan tu et jubiles als 65 amb una mortalitat mitjana de 73 com passa amb la gent de renda més baixa, dos anys sobre vuit és el 25% de la teva jubilació”
Però aquesta tampoc no és una foto real de les rendes del país.
Sabem que a Andorra hi ha molta gent que no feia part del sistema de seguretat social, perquè, entre altres coses, els patrons no s’hi van incorporar fins a la reforma del 2014, que moltes rendes no venen del treball, totes les rendes dels lloguers, totes les rendes dels negocis, del comerç, no venen del salari, sinó que venen de l’activitat comercial… Per tant, la mostra no seria representativa realment dels més rics i dels més pobres, seria dels assalariats més rics, o dels que més cobren, dels assalariats que menys cobren, però no seria una mostra representativa del país, de les persones de més renda o de les persones de menys renda, perquè no hi ha aquesta informació estadística per exemple, a nivell de declaracions fiscals, que en el cas d’altres països, com a Espanya o al Regne Unit, existeixen des de temps immemorials, i estan accessibles en aquests centres de dades, com a mínim des dels anys 80, amb la qual cosa tu ja pots agafar els grups nascuts a l’any 40, els grups nascuts a l’any 35, i ja pots classificar-los per nivell de renda, perquè tens tot un històric de renda que ja et permet classificar i saber quines són les persones de més renda, de menys renda, i a partir d’aquí mirar amb què han contribuït als sistemes de pensions, què han percebut i si es demostra la teoria que els que més guanyaven han viscut més anys i per tant han tingut més beneficis del sistema, i els que menys han guanyat han tingut menys anys de vida i, per tant, han sortit perjudicats per aquest sistema que ho confia tot en dos paràmetres, que són l’any de jubilació i l’esperança de vida, que es fan aplicar per a tothom, però que en l’experiència, amb les dades aportades, en les diferències existents per l’esperança de vida, no són els mateix, 65 anys per una persona que per una altra, bàsicament lligat amb el seu nivell de renda, ni és el mateix el 79 o la data en què es calculi l’esperança de vida, o als 80 o el que sigui la mitjana per calcular el retorn de pensió, perquè sabem que hi ha algunes persones que es moren molt abans.
I d’altres més tard.
Sí, i la dada sorprèn molt quan la dius a la gent, o quan expliques què estàs fent a la universitat. Jo sempre faig la mateixa pregunta a tothom. Per decils, per exemple, ‘quina creus que és la diferència que hi pot haver agafant el 10% d’aquest renda més baixa amb el 10% de renda alta’. Que no és la renda més alta i la renda més baixa. Quan agrupes per decils ja és una bona agrupació, important. I la majoria de gent que hi ha pensat i m’ho ha dit, m’ha parlat de quatre anys, de cinc. És la resposta més habitual que he obtingut. ‘Si m’ho demanes ja intueixo que no deu ser sis mesos’, em diuen. I la veritat és que és el doble, és a dir, que les diferències que s’estan constatant, tant des de països nòrdics, els escandinaus, com països mediterranis, i més gran encara en el cas dels països liberals com Gran Bretanya, o sobretot Estats Units, on les diferències són enormes, estan del 8 cap a dalt, i poden ser 8, 9, 10, i fins i tot 11 i 12 anys de diferència, que és una cosa que és moltíssim. Em diuen alarmats que no ho sabien. I jo tampoc ho sabia quan vaig començar la meva recerca, que era tant, que en realitat és part del que dona raó de ser a tot això.
Exacte.
És a dir, l’existència real demostrada per molts estudis en diferents països amb diferències que en alguns països és més gran o menys, i va molt vinculat al sistema mèdic, als hàbits, etcètera, dona raó i peu a tot el meu treball. Tot això dona lloc, o dit d’una altra manera, a partir d’aquestes diferències constatades, reals, existents i demostrades per múltiples estudis, és on jo engego la meva recerca.
Comentaris (11)