Acabava l’article d’ahir dient que és amb exemples com sovint s’entenen millor els conceptes. Com fem que les tradicions, i més concretament les festes populars, perdurin i no desapareguin al llarg del temps?

Un dels exemples més clars del que diem són les danses populars i tradicionals que fins a mitjans del segle passat eren els fadrins del poble els qui les executaven el dia de festa major a la sortida d’ofici. Fadrins i fadrines es trobaven uns dies abans per assajar els diferents balls que després oferirien al poble: el contrapàs, el ball de Santa Anna, la Marratxa, l’esquerrana... Avui en dia són els esbarts -entitats organitzades al voltant del món de la dansa i creades a mitjans del segle passat a partir de la influència dels esbarts catalans- els qui s’encarreguen de ballar a la plaça aquestes danses populars. Però el seu manteniment i/o recuperació, ha portat associades modificacions: s’han estilitzat els passos, s’han complementat vestuaris... No es pot negar avui en dia la importància dels esbarts en el manteniment d’aquests balls tradicionals malgrat les modificacions, sense ells haguessin pogut acabar desapareixent.

Els elements centrals de la festa muten. L’evolució de les festes també es constata en la mutació dels elements que la conformen. I aquí una altra vegada trobem multitud d’exemples. En poso un d’exemple: l’element per excel·lència de les falles que a mitjans dels anys 90 per raons de sostenibilitat i de seguretat es va substituir, la falla de beç per l’actual feta de paper de pasta de pi embolcallat en una malla i lligat a una cadena, deixant la crema de la tradicional per moments emblemàtics de la celebració que fa cada col·lectiu a la seva parròquia. Algú seria capaç de dir que per haver hagut de canviar l’element principal la festa que fan els diferents col·lectius fallaires del país no són falles? O per l’aparició d’un nou vestuari fallaire abillats amb capes de diferents colors segons la parròquia i que han acabat sent un tret d’identitat?

“Al final qui fa les tradicions som les persones, i aquestes formem part d’una comunitat més gran que al llarg dels anys va canviant per raons òbvies”

La festa com a reclam artístic i econòmic. Esteve Albert va tenir en l’Esbart Santa Anna i la implicació de la població d’Engordany la base per engegar el Pessebre Vivent. Però cal recordar que un dels objectius de la representació era incrementar el turisme d’hivern a la zona. Va tenir una existència una mica atzarosa: va néixer el 1955, va desaparèixer el 1962, el comú el va recuperar amb un nou format el 2014 traslladant-lo als voltants de l’església de Sant Pere Màrtir, però es va tornar a aturar fins que ha reviscolat amb un altre format teatral més innovador i executat a dins de la sala del Prat del Roure. La tradició del Pessebre Vivent -ara ja d’Escaldes-Engordany- gràcies als canvis i a la seva evolució, fins i tot a la professionalització en la seva direcció, ha recuperat la seva existència, i ningú li pot negar el seu valor. Podríem dir el mateix amb els Pastorets de Sant Julià de Lòria que estan basats en el text de Josep Maria Folch i Torres del 1916, però que al llarg dels 30 anys que s’ha representat ha tingut formats diferents i innovacions teatrals.

Les festes canvien de dates. En un país de muntanya com el nostre, una societat rural de la qual se’n desprenen la majoria de festes i tradicions, i la seva transformació cap una economia de serveis, aquestes s’han hagut d’anar adaptant en el calendari en funció de dos elements essencials: el primer, els nous ritmes de la societat i, el segon, la condicions climàtiques.

Hi ha una quantitat immensa d’exemples de festes que han canviat la seva data per aquestes dues raons o per una d’elles. A Ordino per exemple, l’any 1970 els fadrins del poble van demanar al Quart traslladar a principis de juliol, pel Roser, la festa de tres dies que es feia al setembre per celebrar els sants patrons (Sant Corneli i Sant Ciprià). Les raons de demanar aquest canvi eren que la festa major s’escau el 16 de setembre amb la majoria de joves ja fora del país estudiant i unes condicions meteorològiques que sovint els obligava a suspendre molts actes. Així doncs, la festa de tres dies es va traslladar pel Roser d’Ordino i el 16 de setembre ha quedat en un sol dia festiu, convertint-se el Roser en una veritable festa major. Aquest exemple de canvi de data de les festes en funció de les necessitats parroquials i climàtiques el podem trobar en molts altres pobles.

Les entitats de cultura popular com a garants de la continuïtat i de la cohesió social. Tots aquests canvis exemplificats estan provocats precisament per la mateixa evolució de la societat. Al final qui fa les tradicions som les persones, i aquestes formem part d’una comunitat més gran que al llarg dels anys va canviant per raons òbvies. Amb el pas del temps, moltes tradicions s’han perdut perquè les persones que les feien no han sabut -o pogut- adaptar-les. Allò dels quatre amics que ens trobàvem per fer festa, ja no és tan evident i per això són tan importants les entitats que preserven festes populars i en són portadores dotant-les d’un fort component identitari. Sense elles, celebracions que s’havien recuperat haguessin tornat a l’oblit. I de l’altra, exerceixen un paper insubstituïble en el camp de la cohesió social ja que acullen tothom, provinguin d’on provinguin sense demanar a quina casa pertanyen, faci un, dos o tres anys que han arribat al país o hi portin tota la seva vida.

Podria continuar fent esment d’altres exemples, però a la inversa, és a dir, tradicions que s’han perdut perquè no han evolucionat, sigui per la raó que sigui, però motivaria una tercera part i tampoc es tracta de cansar excessivament el lector. La resposta, doncs, a la pregunta que encapçala aquesta part de l’article -Com fem que les tradicions, i més concretament les festes populars, perdurin i no desapareguin al llarg del temps?- és doble. D’una banda, la capacitat d’adaptar-se als canvis socials i culturals de la societat, i de l’altra la salvaguarda de la celebració exercida a través de la transmissió generacional, la divulgació i difusió, i l’existència d’entitats que ho procuren. Les festes populars no són immutables. Gaudim-ne!