Recs, rics, rocs i rucs

Al llarg de la història, els dirigents andorrans han demostrat sempre una gran habilitat en defensar la seva sobirania. Tot i haver viscut moments complicats i bèl·lics als seus voltants  (no era gens fàcil conservar la seva independència), sempre se n'havien sortit.
Recordem la dita popular que diu "Els avis arrenquen els negocis venturosos, els pares els mantenen... i els nets se'ls ventilen". Per sort, no passa sempre, però hi han molts exemples que certifiquen la seva certesa.
Per què succeeix ?.
Els avis tenen l’emprenedoria de tirar endavant les seves idees i, amb constància, esforç, hores i molta sort, triomfen.
Un incís: un gran empresari estranger diu que ell treballa molt durament cada dia... per a tenir sort !!. Ve a dir que, sense esforç, no hi ha sort. Memorable opinió.
Quan arriba el seu moment, els avis fan els traspassos de poder als seus fills,  i poc poden desviar-se de les directrius patriarcals.
Quan arriba el torn dels nets ja han passat molts anys des de la seva fundació, i la problemàtica s'accelera. Alguns nets no valoren suficientment les dificultats de gestió, ni les trampes del món empresarial. En definitiva, alguns no saben emmotllar els negocis als nous temps, ... o estiren més el braç que la màniga. El desastre està cantat.
Repetim: no sempre passa això, poden haver excepcions.
Doncs bé, seguint un símil d'aquest argument, Andorra ha sigut un país que, des dels anys '60, ha marcat diferències al seu entorn. Podia oferir productes sense restriccions (tabac, sucre, alcohol, benzina, duralex, electrònica, ...), lliures d'impostos, i a molt bon preu (i si es dominava l'art del regateig, molt millor).
Tot això, ben acompanyat d'una banca discreta, segura i confiable, i d’una immigració ben seleccionada (lleial, submisa i pencaire) van ser garantia d'èxit.
No tenien competència al seu entorn, i Andorra es va convertir en un oasi de riquesa i en un refugi d'interessos. Millor dit, en un paradís fiscal i comercial.
Es a dir, els avis, amb una cultura i uns coneixements limitats, van tenir la saviesa d'aprofitar aquells filons de prosperitat.
Quedaven enrere les misèries de l'agricultura amb climatologia adversa. 

Fora els recs, era l'hora dels rics.
A partir d’aquí, els seus fills (els pares) van anar modernitzant aquest status. Van millorar les condicions inicials (acords duaners més permissius, obertura immobiliària  a estrangers, residències passives, increments de quotes immigratòries,... ), van potenciar i internacionalitzar la banca (sense perdre mai de vista la seva discreció), i van crear nous pols d'atracció (bones estacions d'esquí, Caldea, hotels, centres comercials,...). Efectivament,  la riquesa d'algunes famílies va augmentar amb creixements exponencials.
Mentrestant, els nets iniciaven la seva formació.
La gran majoria d'ells no van arribar a patir les penúries i restriccions dels seus avantpassats. Molts eren éssers privilegiats, no els faltava de res, i podien fardar de protecció i bona posició. Fins i tot, alguns d'ells podien completar estudis superiors a l'estranger (evidentment, si tenien la capacitat intel·lectual i un temps prudencial per arribar a bon port). 

Conseqüentment, alguns d'aquests llicenciats estaven destinats a ser futurs dirigents del país... i, per suposat, a "evitar els consells caducats" dels seus avis. Tant la seva cultura (moderna  i cosmopolita) com la seva “mundologia” internacional serien incomparables. No hi havia color.
Doncs bé, han passat els anys, i ja estem a l'actualitat.
Europa ha canviat. S'ha unit, s'ha modernitzat, ...i ara ja disposa de tot i més.
Una altra cosa que també ha variat: alguns andorrans es van capficar en formar part d'aquest club europeu. I clar, si vols ser membre, cal respectar les seves normes bàsiques d’admissió: democràcia i fiscalitat homologades.
Puntualment, els dirigents andorrans van començar a encetar reformes per tal d'acostar-se a aquesta mítica unió europea.
Ja no era suficient en ser rics si no tens un total reconeixement internacional. Calia un passaport plenament europeu, calia que els andorrans poguessin operar sense restriccions en tot el territori continental, calia que els veïns deixessin de veure'ls com un paradís fiscal farcit de contrabandistes de tabac i gestors de caler "negre".
Per tant, calia adaptar el país als cànons europeus. Som-hi, doncs !.
...I aquí van començar els problemes. Aquí va començar el calvari.
Primer problema: Des de l'any 2.007, Europa havia entrat en una crisi econòmica severa, de llarga durada. De fet, a hores d'ara, encara no s'acabat, ni s'intueix el seu final.
Sens dubte, no eren moments ideals per començar a imposar sacrificis afegits, tenint en compte que la majoria d'empreses andorranes vivien dels visitants originaris d'aquestes economies en crisi. Calia contenir la despesa pública i esperar millors temps.

Segon problema: Si tens un país on molta part de les propietats immobiliàries són inversions opaques de gent estrangera, molt de compte en els acords que signis. Es pot provocar una venda massiva de propietats (treure-se-les de sobre como sigui), amb una conseqüent caiguda brutal dels preus, i la paralització de noves promocions. Fet i dit.

Tercer gran problema: Si vols homologar un país que està excessivament finançat amb capital opac de la banca, molt de compte, també. I si, a més, el seu P.I.B. està excessivament basat en rendiments bancaris dubtosos, tota lògica indica que prèviament s'han de buscar alternatives sòlides abans de prescindir de res. 

Qualsevol manual d'economia així ho indica.
De fet, es tractava de substituir l’alta dependència dels actius estrangers de poca transparència fiscal (principalment, dipòsits bancaris i segones residències) per altres fonts d’ingressos adients. Per tant, calia anar molt en compte amb encertar bé totes les decisions.
Els responsables no es podien equivocar ni en la forma, ni en els tempus. S’hi jugaven  l’estabilitat de l’actual benestar nacional.
D'entrada calia seguir oferint màxima seguretat jurídica als estalviadors i propietaris estrangers que havien confiat fins ara amb el país. Això era de vital importància, era innegociable, era de vida o mort.
Doncs no, ... es veu que algú no ho va valorar així, o no hi va donar la suficient importància que requeria.
Pel que sigui, aquests criteris es van canviar de sobte, a mitja partida... i sense els deures fets.
Sigui fruit de pressions internacionals, de decisions precipitades, poc mesurades o mal aconsellades, fruit d'acords (molt discutibles) d'intercanvis  fiscals, fruit del cas BPA,... de sobte, es van començar a complicar molt  les coses.
De fet, arrel de la precipitada intervenció de BPA,  gent de govern van fer un gir inesperat i fora de lloc en els criteris establerts fins el moment, fet que va motivar una ràpida pèrdua de confiança dels clients.
La gent que va quedar atrapada en la desgraciada intervenció d'aquest banc, no va poder disposar de tots els seus estalvis, i se'ls va començar a exigir justificacions impensables fins aleshores  (fins i tot, al marge de les pròpies lleis andorranes), provocant un pànic contingut a tota la resta de la plaça financera.
Algú va oblidar que "la confiança no es compra ni es ven, es guanya".
Per lògica, els clients no afectats de les altres entitats van començar a anticipar-se al seu previsible desastre particular.
O sigui, per molt que ara intentin desesperadament maquillar xifres globals, la realitat és la que és.
El fet queda demostrat quan cap altre banc andorrà (ni tot el seu conjunt) ja no han estat capacitats per absorbir les deixalles ocasionades de BPA. Els problemes financers ja no s’han pogut resoldre a dins de casa (fins ara, era una regla d'or de la banca andorrana). 

Descartades incomprensiblement les opcions de retornar BPA als seus propietaris (o reconvertir-la en cooperativa), al govern no els ha quedat cap altra opció que intentar cedir ruïnosament l'entitat a gent estranya (i amb interessos estranys), quedant exposats  a haver d'afrontar indemnitzacions multimilionàries dels afectats per la fatal intervenció. 

Encara que el govern vagi superant (com sigui) les sentencies judicials al país,  tot apunta a provables sentencies condemnatòries  internacionals. 

No obstant, això serà d’aquí molts anys, on els actuals responsables ja no estaran en política, ni segurament al país.
O sigui, estem davant d'un seriós drama nacional, d’una flagrant inseguretat jurídica i d’una crisi institucional. Estem en l’inici d’una nova etapa d'incertesa desconeguda i, a més, d’una alarmant pèrdua del control financer intern.

Un financer estranger ja va diagnosticar fa pocs anys que “Andorra era un Titanic que buscaba desesperadamente icebergs”. Sembla ser que ja els ha trobat.
Si la banca ja no podrà finançar deute públic, ni ser el pes principal del PIB andorrà, si encara no disposem de nous motors econòmics substitutoris, si l’inversió estrangera no arrenca,... 

les preguntes evidents que calen fer als actuals responsables polítics són ben simples:

1 - Quina estratègia tenen prevista a curt termini per a crear riquesa real?.

2 - De què viurem tots plegats ?. 

Unes preguntes simples, de difícil contesta.
Tot apunta (si no canvien les coses) que, seguint per aquest camí, Andorra està destinada a patir un endeutament progressiu insostenible, fet que provocarà una evident manca de liquiditat. S'haurà de demanar ajuda a la UE, al FMI o a qui sigui, fet que implicarà complir les condicions imposades pels famosos "homes de negre", al pur estil grec. 

Arribat a aquest moment, com reaccionarà la població quan aquests organismes exigeixin despatxar milers de funcionaris, pujar fortament els impostos i quotes socials, i retallar despeses i drets a dojo ?. 

No estem parlant de ficcions, parlem de realitats que alguns països ja ho estan patint. 

Llavors, ja serà tard per queixar-se. Com els hi ha passat als grecs, ens ho haurem buscat nosaltres solets. 

Que rucs haurem sigut per a arribar aquí, ...i d’aquesta manera !!.
Per acabar, recordem la popular historieta andorrana dels recs, rics, rocs i rucs.
Vam abandonar els recs, ara estem perdent els rics,... ja només ens quedaran els rocs i els rucs.
Ara serà prioritari salvar els rocs, com sigui !!.
Dels rucs, de moment, millor ni parlar-ne. Temps hi haurà.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.