La recepta de la felicitat

paula removebg preview

Paula Przybylowicz Vidal

Graduada en Filosofia, membre de Concòrdia

Comentaris

Durant els darrers anys ha proliferat la idea que els indicadors econòmics són insuficients per avaluar el progrés de les societats, perquè la majoria de gent no té per objectiu enriquir-se sinó ser feliç. En aquesta línia, han aparegut diverses iniciatives per mesurar la felicitat mateixa, com l'Índex Global de Felicitat, l'Índex del Planeta Feliç i la famosa Felicitat Interna Bruta de Bhutan. En l'esfera teòrica, però, s'ha discutit molt si és possible mesurar la felicitat i com fer-ho. Si encara no ens hem posat d'acord sobre què és, com volem mesurar-la? En l'article d'avui, us proposo explorar de què es parla quan es parla de felicitat en aquests contextos i les principals teories que hi ha sobre la felicitat.

“La pregunta per la vida feliç és en realitat una pregunta pel valor de determinades coses. Per la majoria de teories de la felicitat, tot i que no totes, és la pregunta per les coses que ens fan estar bé”

Parlem molt de la felicitat. Sovint, per referir-nos a coses diverses. Diem que som feliços en moments puntuals, per exemple durant un sopar amb amics, quan volem dir que estem contents. També parlem de felicitat per referir-nos a un estat més general al llarg de la vida, com per exemple quan diem que canviar de feina o mudar-nos ens faria feliços. Aquests dos casos exemplifiquen les dues concepcions principals de felicitat. En la primera, la felicitat és un estat mental assimilable al plaer, la satisfacció o algun altre tipus de condició emocional positiva. En la segona, la felicitat és quelcom que caracteritza el viure bé. Per tant, és la pregunta per la vida bona o, més concretament, què fa que la vida sigui bona. Aquest segon és el sentit que manegen les propostes dels indicadors de felicitat.

La pregunta per la vida feliç és en realitat una pregunta pel valor de determinades coses. Per la majoria de teories de la felicitat, tot i que no totes, és la pregunta per les coses que ens fan estar bé. En aquests casos parlem de felicitat i de benestar indistintament. Hi ha dues aproximacions principals a aquest sentit de felicitat o benestar: el subjectivisme i l'objectivisme.

El subjectivisme defensa que quelcom és bo per nosaltres si ho volem, ens agrada o ens interessa. Hi trobem principalment l'hedonisme i les teories de la satisfacció de desitjos. Segons l'hedonisme, la vida feliç és la que aconsegueix el màxim plaer i el mínim dolor. Aquesta idea, que sembla tan intuïtiva, es torna problemàtica depenent com es defineixi el plaer, perquè pot implicar que una vida plaent, però no autònoma, és una bona vida. Com va indicar el filòsof Robert Nozick, la majoria de nosaltres no voldria viure perpètuament endollats a una màquina que ens provoqués experiències plaents, però sense ser conscients del nostre estat. Preferiríem la vida real, encara que a vegades sigui dolorosa. Les teories de la satisfacció de desitjos solucionen aquest problema argumentant que la felicitat o el benestar no consisteix en la maximització del plaer sinó, com n'indica el nom, en la satisfacció dels nostres desitjos. N'hi ha vàries, depenent del seu abast. La més bàsica, la teoria del desig present, defensa que el benestar consisteix a tenir tots els desitjos presents satisfets. D'altres són més elaborades, com la teoria integral del desig. Segons aquesta, la felicitat o el benestar d'una persona resulta del nivell general de satisfacció dels seus desitjos al llarg de la vida. El que passa és que els nostres desitjos depenen de la informació que tenim del món. No podem desitjar quelcom que no coneixem. Per això algunes versions afegeixen que la millor vida és aquella que desitjaríem si tinguéssim informació completa sobre el món.

“Si l'entenem com una cosa subjectiva, hem de poder justificar com és que hi ha coses que semblen importants per a molta gent i si és possible fer comparacions interpersonals. Si l'entenem com una cosa objectiva, hem de poder donar una definició que sigui acceptable per persones amb visions diferents sobre què és bo”

En canvi, l'objectivisme defensa que hi ha coses que són objectivament bones per a nosaltres, independentment de què en pensem o si les volem o no. Per exemple, per Aristòtil, la felicitat—l'eudaimonia—és la vida que ha estat viscuda a través de l'exercici excel·lent de la capacitat pròpia dels humans: la raó. Teories com l'aristotèlica es consideren perfeccionistes, ja que defensen que la felicitat consisteix en el perfeccionament de la naturalesa humana. No totes ho són, però. A més, la majoria d'elles, a diferència de l'aristotèlica, són pluralistes. Inclouen una llista d'elements com poden ser la salut, l’autonomia, la vida social, la qualitat del medi-ambient, etc.

Bona part de les propostes per mesurar la felicitat inclouen elements subjectius i objectius. Per exemple, l'Índex del Planeta Feliç inclou la satisfacció subjectiva sobre la pròpia vida, l'esperança de vida i la petjada ecològica de cada país.

Prenguem la concepció que prenguem, hi ha moltes dificultats a esquivar si volem definir la felicitat. Si l'entenem com una cosa subjectiva, hem de poder justificar com és que hi ha coses que semblen importants per a molta gent i si és possible fer comparacions interpersonals. Si l'entenem com una cosa objectiva, hem de poder donar una definició que sigui acceptable per persones amb visions diferents sobre què és bo. Altrament, estaríem imposant una concepció de felicitat. Per tant, la discussió sobre la recepta de la felicitat és més complexa del que sembla.

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending