Malgrat el compromís previ de tots els aliats de no concloure una pau separada amb l’enemic, el govern francès de Philippe Pétain i els representants del Tercer Reich alemany van signar el 22 de juny de 1940 l’armistici de Rethondes. Un Pétain ploricó va justificar el conveni, que repartia el territori francès amb els alemanys, per la desfeta militar.

Malgrat el previ Acord amb el PS, el Partit Liberal de Gallardo i Demòcrates d’Andorra van signar el 12 de maig de 2019, davant notari, un pacte secret (de derives exòtiques o tendències Pétain - Hitler) del qual es coneix poca cosa més que el repartiment dels càrrecs del Govern d’Andorra. Un avergonyit Gallardo, constatant la seva desfeta electoral  (van obtenir només 366 vots més que els seus ex-companys de Tercera Via) justificava la bondat d’aquesta capitulació política. 

Valgui aquest titular i aquest dos paràgrafs d’introducció per manllevar la “pessigada de monja” – l’article “Ribbentrop - Mólotov” - amb la que el cofoi Secretari General de Demòcrates d’Andorra i meritíssim ambaixador va obsequiar als seus sequaços fa uns dies. 

També és cert que, l’enginyós ex-ambaixador al Vaticà, tenia al seu abast altres titulars de framing per compensar el nul contingut analític del seu l’article; amb un sobri “Hitler - Pius XII” l’hauria clavat.

 

 

Des dels seus orígens, el partit Demòcrates d’Andorra, els medis de comunicació conservadors afins a “la causa” i un sector majoritari del poder judicial qüestionat per la seva manca d’imparcialitat, han dissenyat una estratègia de crispació, seguint l’exemple de les tendències populistes a una i altra banda de l’Atlàntic.

A les eleccions generals de la primavera d’enguany, l’estratègia crispadora del partit de Marti va començar, abans de la campanya, amb la denúncia d’una “guerra bruta” que suposadament estaven preparant els partits adversaris. Ells, contràriament,  farien una campanya modèlica de propostes i fair play. Un dels senyalats com a vehicle impulsor de la guerra bruta era Jordi Gallardo el qual, segons els partidaris de la guerra “neta”, seria l’ariet del grup empresarial, proscrit socialment, que tots tenim a la ment. 

Amb el major cinisme DA i els seus sicaris mediàtics, iniciava la seva real, verdadera i aparent guerra bruta, denunciant una imaginària guerra dels seus adversaris que mai no és va confirmar. 

L’estratègia de crispació, és una estratègia d’obscuritat i d’ocultació que permet a DA evitar parlar dels problemes de la ciutadania, de les retallades de drets socials i de llibertats que han practicat i dels seus fracassos, així com dels incompliments de les seves promeses; els hi permet, en definitiva, no retre comptes de la seva gestió davant l’electorat

Contents del resultat d’aquesta maniobra d’intoxicació, el partit de Xavier Espot, Jaume Serra i -encara- de Toni Martí, amb l’ajuda de la seva premsa incondicional, vol reeditar  l’esquema de la seva experiència. 

Els politòlegs anomenen herestètica l’estratègia política que manipula el context i l'estructura d'un procés de presa de decisions per convèncer una part de l'electorat i aconseguir-ne el suport.

Va començar Espot amb una tàctica de “llibre” negant la competència als adversaris i donant per suposada la competència dels seus. Així estalviava als equips continuistes de DA retre comptes dels seus fracassos, del desordre del trànsit, de la desertificació cultural, de la penúria de serveis públics essencials a les zones perifèriques, d’una situació financera inquietant en algunes parròquies, d’unes decisions territorials i urbanístiques que fan perillar la supervivència econòmica i ecològica del país. Aquesta ha estat, ni més ni menys, la incompetència real dels equips de DA a Canillo, Ordino, Encamp, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany en el mandat que s’acaba.

La segona peça de l’estratègia d’intoxicació consistia en desqualificar sense manies l’essència de la democràcia: el pluralisme; calia demonitzar la presentació d’una major quantitat d’alternatives polítiques davant els andorrans, ja que els munyidors de vots del partit temien que això pogués alterar el seus recomptes de ciutadans. Es clar que això no es podia dir així en públic, calia amanir-lo millor. 

La solució va ser que la premsa més servil s’inventés  una “gran noticia”: el pacte secret entre López y Pintat. Notícia que no va voler signar cap periodista dels dos diaris que la van publicar. 

Pintat i López executen el pacte antiDA” titulava el “paper electrònic” en un article sense firma que parlava sense cap pudor de “l’escorxador electoral” (30 d’octubre)

Sis dies desprès, el “paper de paper” posava en la seva portada, amb una tipografia espectacular: “Pintat i López units per una confluència d’interessos”. L’article, a la pàgina 3, amb un petit matis “Pintat i López, interessos compartits” estava signat per l’equip (the best of the best) del periodisme d’investigació (I. de Planell i  J. R. Baiges) era un seguit de incoherents mendacitats, sense cap argumentació factual, ni cap fil argumental que justifiqués “els interessos confluents” de dos persones que volen ser ( TOTS DOS!!!) cap de Govern. Una “confluència” molt atípica. S’imaginen el titular “Casado i Sánchez, units per una confluència d’interessos”? Per desprès aportar la “prova” que tots dos volen ser caps de govern a Espanya.

Per completar la notícia-fabulació dels dos pulitzers de la premsa andorrana, no podia mancar la frase que fes palès la mentalitat patriarcal de la premsa conservadora per la que a les dones se’ns relega al paper d’obediència i submissió als desitjos dels mascles: “El líder socialdemòcrata va pressionar Gili a enfrontar-se amb Aleix”.

Sobre aquesta “informació periodística”, escrita – probablement – amb l’especial inspiració que es presenta a altes hores de la matinada, es va re-inspirar (probablement a hores més burgeses) l’ambaixador a la República Portuguesa, a la República d'Àustria i a la República Federal d'Alemanya per escriure la seva “tesi doctoral” sobre els sistemes electorals i el pactisme.

Que consti que, no hi ha res més lluny de la meva intenció comparar Espot amb Hitler i Gallardo amb el mariscal. En quant a l’ambaixador-secretari, la veritat és que no sabria a quin personatge públic comparar-lo: Neró? No, no és d’aquest “nivell”, a mi m’ha fet recordar les pessigades de les monges del col·legi.

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.