Estic convençut que el confinament no convida a la reflexió, sinó que les parets de casa a més de tancar-nos el cos, tanquen també el nostre esperit i l’incapaciten per a indagar el que passa al món i especular sobre el futur. Ens passa com a la granota de Mao Tsê-tung: “la granota al fons d’un pou, diu que el cel no és pas més gran que la boca del pou”.

En moments d’optimisme penso que estar confinat, ens pot permetre, almenys, conèixer-nos a nosaltres mateixos. El professor Emilio Lledó diu que “Conèixer-se a un mateix és reconèixer-se, trobar en el complex busseig de la intimitat els elements que indiquin els substrat coherent que articula cada personalitat (...) El coneixement de la mateixitat suposa que per les  complexes tortuositats del llenguatge en el que ens parlem podem entreveure, des de la memòria que ens il·lumina, la peculiaritat que constitueix cada biografia.

Fa uns dies, el director de Liberation, Lauren Joffrin comentava que, malgrat l’abundància de tribunes i papers d’anàlisi, les reflexions pertinents i intel·ligents són una excepció; la majoria dels polítics i intel·lectuals veuen la crisi del Covid-19 com una confirmació del que sempre han dit

Fa uns dies, el director de Liberation, Lauren Joffrin comentava que, malgrat l’abundància de tribunes i papers d’anàlisi, les reflexions pertinents i intel·ligents són una excepció; la majoria dels polítics i intel·lectuals veuen la crisi del Covid-19 com una confirmació del que sempre han dit. 

El cas de les declaracions de l’exministre francès Yves Cochet , cap visible del moviment “effrondiste”, al ser contactat per un altre diari francès és una bona mostra d’aquesta tendència. Cochet, que està confinat a Bretanya, en una casa on, des de fa anys, s’organitza per sobreviure en cas de catàstrofe, manifesta, gairebé amb to triomfal, en una entrevista telefònica: “Amb els meus amics colapsòlegs, ens truquem i ens diem: ’això va més de pressa que el que pensàvem!’.

A Andorra, des de vessants menys colapsologistes, ja comencen a aparèixer diagnòstics i profecies al mode de Cassandra; l’argument ( o és un mantra?)  dels nostres analistes és que “Andorra ha estat vivint per damunt les seves possibilitats”. 

L’excap de Govern, Òscar Ribas, precisa més, i al seu escrit “El dia desprès” situa el creixement demogràfic com un dels elements essencials de la crisi. Poc importa, si les seves referències d’autoritat que esmenta, com les conclusions que atribueix a l’estudi “Estructura i perspectives de l’economia andorrana” siguin molt esbiaixades. Bricall i col·laboradors, mai van posar el creixement de la població com a centre de les seves preocupacions; el que assenyalaven, en aquest tema, era la qualitat de les relacions socioeconòmiques, la manca de legislació laboral, la necessitat de promoure allotjaments socials, la reducció de la rotació de la mà d’obra, la necessitat d’un replantejament de les formes jurídiques d’integració a la comunitat andorrana, etc.

Hi ha moltes coses en la nostra “política interior global” (Ulrich Beck) que han de canviar: Andorra necessita més igualtat, més transparència i més coneixement

Però si volem fer memòria i recordar el que deia Bricall en 1975, l’ex-cap de Govern no hauria de tenir la memòria tan selectiva, com per ignorar altres coses que deia sobre la vulnerabilitat del creixement desarticulat o el que deia sobre el sector financer: “un desenvolupament basat en gran part sobre el descabdellament financer per aportacions de l’estranger que entren per sortir (prenent el país com a plaça d’operacions) crea un tipus de societat i de mentalitat. Únicament fora admissible si la societat andorrana fos capaç de segregar elements prou forts per compensar-ho, mitjançant altres activitats de tipus industrial (com Liechtenstein), agrícola o de serveis (per exemple, culturals” (pàg. 450).

La reflexió política sobre la demografia és una necessitat, però cal que aquesta reflexió no giri únicament sobre l’aspecte quantitatiu, sinó també sobre les formes de desigualtat, heterogeneïtat, diferenciació social, drets cívics i de participació política. Reduir la problemàtica de la població i de la seva reproducció a un enfocament quantitatiu és fer una anàlisi unidimensional del tema; és curiós com de corrents s’ha desgastat el concepte neoliberal de “capital social” per retornar maltusianisme més radical (població-recursos), ignorant la complexitat del concepte “població” i les seves dinàmiques socials i econòmiques. 

Seria convenient, també, que en el debat sobre el “dia després”, s’evitin ambigüitats. Quan diuen:  “Andorra ha estat vivint per damunt les seves possibilitats”, que és el que volen dir?:

  1. Que l’Estat gasta més que el que recapta?
  2. Que l’Estat malbarata recursos financers i naturals?
  3. O és el 13 % de la població, el que es troba per sota del llindar de pobresa, el que viu per damunt de les seves possibilitats?
  4. Que la “petjada ecològica global” de la societat andorrana ja és insostenible?

Perquè el debat sobre les solucions passa per un diagnòstic correcte de la situació i de la jerarquització dels objectius a curt termini i a mig i a llarg termini.

Coincideixo amb la proposta de mínims d’Òscar Ribas de donar prioritat a la salvaguarda de la cohesió social. 

Però hem d’anar més enllà, hi ha moltes coses en la nostra “política interior global” (Ulrich Beck) que han de canviar: Andorra necessita més igualtat, més transparència i més coneixement.

Moltes coses hauran de canviar; i no canviaran per construccions teòriques o solucions màgiques d’excaps de govern o d’un servidor. Canviaran, si ja des d’ara (confinats) comença un gran moviment d’opinió i de lluita per imposar uns canvis radicals necessaris en la redistribució de la riquesa

Haurem de començar un debat obert sobre l’objectiu del creixement econòmic, potser haurem de fixar la nostra meta en intentar tornar al nivell pre-crisis. Bricall (1975) parlava de zero growth, de la conveniència de referir-se a d’altres criteris diferents del PIB, “com la conservació del medi ambient, el benestar social, la qualitat de vida....”

Per això, necessitem avaluar les prioritats inversores del sector públic els darrers 30 anys; veure si hi ha hagut malbaratament de recursos públics o, en alguns casos, pràctiques corruptes. 

Necessitem – per això no cal debat- canviar la llei (obsoleta) de contractes públics i adequar-la a l’esquema i objectius de les directives 2014/23/UE i 2014/24/UE sobre contractes de concessió i contractació pública. La contractació pública ha de servir per a generar creixement sostenible, crear treball, afavorir el desenvolupament de les petites i microempreses ... i tot amb l’imperatiu de la utilització racional dels diners públics.

Moltes coses hauran de canviar; i no canviaran per construccions teòriques o solucions màgiques d’excaps de govern o d’un servidor. Canviaran, si ja des d’ara (confinats) comença un gran moviment d’opinió i de lluita per imposar uns canvis radicals necessaris en la redistribució de la riquesa que disminueixi el sobreconsum dels rics i que incrementi el consum del pobres; un moviment que haurà d’impulsar canvis en la sanitat, en l’educació, en el coneixement, en les relacions laborals i en la participació en l’espai polític.

No podem deixar que la nostra ment i el nostre pensament quedin confinats entre quatre parets, mentre que les elits busquen la solució dels seus problemes.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.