La llista de països en els que es divideix aquest món és extensa i de molts d’ells en tenim un coneixement molt limitat i de vegades esteriotipat. Alguns d’aquestos països els coneixem per personatges que, per bé o per mal, han deixat petjada. Aquest podria ser el cas de Colòmbia, un país sud-americà variat i complex. Quan en parlem apareixen figures destacadíssimes de la literatura, com ara el premi Nobel Gabriel García Márquez, impulsor d’aquella fascinant corrent literària anomenada realisme màgic, que als anys seixanta del segle passat va revolucionar la literatura en castellà.

Si García Márquez va resultar cabdal en el panorama cultural del seu país i de tota l’Amèrica Llatina, hi va haver un altre personatge colombià que va destacar en tot el continent americà, però no pas per la seva bona feina, sinó pels seus excessos. Es tracta de Pablo Escobar, cap del càrtel de Medellín, que va fer moltes barbaritats per tal que el seu negoci de narcotràfic donés rendiments econòmics desorbitats.

“Nosaltres no tenim una situació més favorable perquè siguem més intel·ligents, més treballadors, més emprenedors. No. Nosaltres, si estem com estem, és perquè hem tingut i tenim oportunitats. Molts d’ells no les tenen”

Al costat d’aquests personatges de renom hi ha també d’altres que mai seran coneguts, ni sortiran als mitjans de comunicació, malgrat fer una feina lloable, noble i imprescindible. Aquest és el cas de la Germana Sabrina Martin, una monja de la Sagrada Família d’Urgell, aquest institut religiós que a Andorra porta els col·legis Janer, Sagrada Família i Sant Ermengol.

La Germana Sabrina treballa a Bogotà, la capital de Colòmbia, a la Casa de Misericòrdia, situada en un barri amb certes complicacions.

Aquesta casa acull infants, joves i adults. Està oberta moltes hores cada dia i intenta compensar una mica la situació descompensada de les persones que acullen.

Nens amb famílies que no els poden atendre degudament; joves que van caure en el pou de la droga, que tant circula per aquell país; adults que no han tingut oportunitats. Perquè es tracta d’això, de tenir oportunitats. Nosaltres, aquí les tenim, perquè les condicions econòmiques i socials del nostre país ens ho permeten. És el que hem denominat estat del benestar. Hi ha però molts d’altres països que el que tenen és un estat de malestar. La Germana Sabrina i les altres monges que hi treballen, estan ficades en una lluita contra la injustícia que té com objectiu recuperar la dignitat que totes les persones tenim, però que algunes han perdut. El que fan és acompanyar aquestes persones i dona’ls-hi eines per poder sortir de la marginalitat. Busquen mitjans, els gestionen, els posen a disposició dels necessitats. Per sort no estan soles, perquè tenen el suport de particulars, d’institucions públiques i privades. També reben ajuda per determinats projectes d’ONGs, com ara Mans Unides de casa nostra, que finança un programa de jardineria per joves en recuperació després d’un temps en l’infern del consum de drogues. Aquests i d’altres programes de formació, con per exemple el forn de pa i pastissos comercialitzats cada dia, o el de costura per dones que després poden cosir o brodar, fan de la Casa de Misericòrdia un hospital de campanya per tothom que ho necessiti.

Nosaltres no tenim una situació més favorable perquè siguem més intel·ligents, més treballadors, més emprenedors. No. Nosaltres, si estem com estem, és perquè hem tingut i tenim oportunitats. Molts d’ells no les tenen.