A la segona dècada del segle XVII, segons una carta conservada als Arxius de la Haia, els holandesos van comprar Manhattan  per un preu equivalent a 60 florins als ‘salvatges’ que vivien a les illes.

Fa pocs dies, amb motiu de la presentació  d’un projecte immobiliari, el promotor va dir que vol “portar Manhattan” a Escaldes. Deixant anar al nostre torn la imaginació -atemporal i deslocalitzada-  potser seria pertinent preguntar-nos quins són avui els ‘holandesos’ i quins són els ‘salvatges’ en aquesta operació urbanística.

La casualitat (o la causalitat?) ha fet que el cervell autor de la hipèrbole constructora sigui el mateix que va impulsar, des del seu càrrec de ministre d’Ordenament Territorial, la vigent Llei d’ordenació del territori i urbanisme.

El cosmopolitisme taujà de Càndid Naudi no és cap excepció; a la Memòria del Pla d’Urbanisme d’Escaldes-Engordany (E-E), quan es tracta de “la modelització del territori” llegim: “la gran vall, que actua com a downtown, el cor del país a nivell de centre comercial, centre de negocis i també centre administratiu i centre lúdic”. Tota una declaració d’intencions,  que oblida una part de la vida: habitar; com també oblida el complement ineludible de la ciutat densa de negocis: l’sprawl  -aquí tots podem jugar a ser cosmopolites- d’urbanitzacions atomitzades, disperses, amb penúria de serveis, ineficients en l’ús de l’energia, de l’aigua, del territori i captives del vehicle particular.

La construcció d’una ciutat ha estat sempre un complex procés dialèctic d’interessos contraposats de grups amb un poder d’influència molt asimètric, per dir-ho suaument. Interessos que instrumentalitzen conceptes i paràmetres, pretesament objectius, però suficientment ambigus per tal de donar suport als arguments propis, negar els contraris i justificar certes disfuncions socials, ambientals, territorials i paisatgístiques. 

La Nova York d’avui, no la van fer els holandesos del segle XVII. És una construcció del segle XX: durant 44 anys, de 1924 a 1968, Robert Moses va ser el seu poderós cap d’urbanisme i va fer –i desfer- la ciutat al seu antull; ni alcaldes, ni governadors, ni els mateixos presidents de la nació van poder oposar-se a la seva forma de planificar, amb l’autoritat que li conferia el seu prestigi de tècnic imparcial i defensor del bé públic. Tampoc es va doblegar front a especuladors i la gent rica que volia que les platges continuessin sent privades i que no volia parcs públics dins la ciutat. Sense ell probablement no hi hauria les més de 600 milles de carreteres que enllacen el complex arxipèlag, 8 o 9 ponts i centenars de petits parcs, platges públiques i piscines.

No tot el que va fer –o va intentar- va ser positiu; el revers de la medalla són els barris paupèrrims, habitats per afroamericans i hispans, la destrucció de barris sencers en el Bronx i en Brooklyn. També va haver oposició ciutadana a algun dels seus projectes, com el de convertir la Cinquena Avinguda en una autopista que discorregués per sobre el Washington Square Park, projecte que va fracassar gràcies a la lluita de Jane Jacobs, una activista (The Death and Life of Great American Cities 1961), que va aconseguir frenar la ‘gran idea’.

Els ‘planificadors’ del comú d’Escaldes-Engordany han perdut la iniciativa de l’activitat urbanística i s’han convertit en servidors de projectes previs

El que si podem dir és que Moses no va fer ‘urbanisme a la carta’ al servei de l’especulació immobiliària. Per Moses, el pla era previ al projecte; en el cas que ens ocupa, els ‘planificadors’ del comú d’Escaldes-Engordany han perdut la iniciativa de l’activitat urbanística i s’han convertit en servidors de projectes previs.

Tampoc hi havia, en l’època de conformació de Manhattan, un mercat global amb fons internacionals d’inversió, com els que estan presents en l’actualitat a molts països: fons oportunistes, fons ‘core’ amb pràctiques generalitzades de ‘flipping’: invertir en un projecte i la construcció d’un edifici i vendre’l abans de què estigui acabat.   

La cortina de fum del debat sobre l’alçada reguladora dels mini-gratacels del Clot d’Emprivat i l’esponjament (real o publicitari?) de l’ocupació del sòl, no hauria d’amagar la realitat de què estem davant d’un escenari radicalment diferent, d’un nou tipus de mercat immobiliari global que imprimeix un creixement urbà vertiginós, per contraposició al creixement lent i progressiu al que estàvem acostumats i que treballava amb una escala temporal acceptable per fer les adaptacions socials, econòmiques i també administratives, sense que es generessin els greus desequilibris del nou model, que podrien acabar cronificant-se . 

Jane Jacobs va encunyar el concepte de ‘diners cataclísmics’ per definir els que provoquen trastorns urbans híper-ràpids, i per això, indigestibles, que poden arribar a convertir els zenits privats en ocasos col·lectius.

Sense menystenir les sensibilitats dels que han plantejat un debat de nombre de plantes o ‘de metres’ d’alçada reguladora (63 o 64), crec que no s’ha de perdre de vista el debat fonamental ‘d’euros’ (de centenars de milions); que és el debat del creixement desigual, dels desequilibris, de la concentració en l’espai i en el temps de la inversió privada, el que implicarà -amb els antecedents que tenim sobre les polítiques públiques de Liberals i Demòcrates- la concentració de la inversió pública en una sola zona de la parròquia: en la downtown. 

Tot això fa que el comú d’Escaldes-Engordany amb el seu pla i les successives modificacions del mateix, hagi tancat un cercle viciós d’unes polítiques públiques a remolc dels interessos privats. Curiosa forma ‘d’economia circular’.