Aquest matí, mentre preparava el tercer cafè del dia, el telèfon m’ha preguntat si volia activar un assistent virtual perquè m’ajudés a “viure millor”. He dit que no, però ell ha insistit: “Segur? Puc recordar-te els teus objectius de salut, el nombre de passos que no has fet, quan t’has d’aixecar de la cadira per fer exercici, optimitzar les compres de paper higiènic o fins i tot, aconsellar-te com ser feliç”. He mirat el dispositiu amb la mateixa cara que posaria davant d’un veí que em proposés rentar-me el cotxe amb una esponja hipoal·lèrgica per cuidar-ne la pintura.

Ara ens volen fer creure que la felicitat, suposo, es mesura en gigabytes i té una nova versió cada dijous.

La intel·ligència artificial -o “la criada que vol ser mestressa”, com l’anomenaria el meu amic Jeroni si hagués après a descarregar aplicacions- promet alliberar-nos de les càrregues diàries repetitives i més. Però, com tot bon messies tecnològic, arriba amb un manual d’instruccions més llarg que la llista de promeses electorals dels candidats a les darreres eleccions generals. Volem que les màquines pensin, però només si ho fan en veu baixa i sense qüestionar-nos. És com contractar un filòsof perquè et triï la playlist de Spotify: útil, fins que comences a preguntar-te per què escoltes ‘Despacito’ durant dues hores seguides, quan t’hagués agradat escoltar ‘Dark side of the moon’ de Pink Floyd i ‘Heroes’ del David Bowie i Brian Eno versionat per The Wallflowers.

“La tecnologia, abans eina, ara és el veí xafarder que sap més de nosaltres que nosaltres mateixos, per la feina de l’espia de butxaca que tots portem mentre recull silenciosament els nostres secrets”

Els gurus de Silicon Valley insisteixen que la IA ens farà més humans. Ja ho veig: passar les hores discutint amb un algoritme d’un assistent vocal sobre si el pa amb tomàquet ha de portar sal o no, mentre la nevera ens envia un correu electrònic dient-nos que la llet està a punt de caducar (i, de passada, que tenim problemes existencials per saber on podrem anar de vacances aquest estiu amb els minsos estalvis que la pujada del cost de la vida ens ha permès recollir). La tecnologia, abans eina, ara és el veí xafarder que sap més de nosaltres que nosaltres mateixos, per la feina de l’espia de butxaca que tots portem mentre recull silenciosament els nostres secrets.

Els robots de la IA ja escriuen poesia, pinten quadres i componen simfonies. Cap problema, excepte un: ho fan amb la passió d’un assecador de cabells llegint les condicions generals del contracte d’assegurances del meu cotxe. L’art generat per IA és com un flam cremat: té totes les capes, però no en menges cap. I això, amics, és el que ens espera: un món on els influencers seran hologrames perfectes, les relacions sentimentals s’algoritmitzaran i com a “amor a primera vista” l’algoritme només et proposarà les persones que et corresponen al 98%, siguin del sexe que sigui, binaris o no, sense importar si estan a 50.000 km de nosaltres. I podrem resoldre les crisis existencials mitjançant un chatbot amb accent francès d’Ordino.

Però tranquils. Mentre els humans continuem discutint si les màquines ens substituiran, elles ja han après el gest més humà de tots: cometre errors i negar-los. Ahir mateix, l’assistent del cotxe em va garantir que el camí més ràpid d’Andorra a Barcelona passava per París. I quan li he preguntat per què, m’ha respost amb un “ho sento, no he entès la pregunta” que envejaria qualsevol polític professional, hagués preferit que m’expliqués que era per estalviar-me el peatge del Túnel del Cadi.

El veritable perill no és que les màquines dominin el món, sinó que nosaltres hi renunciem per comoditat. Acceptem que un algoritme triï quines notícies llegim, quines piulades d’X veiem, quins amics tenim, que volem menjar demà i quines cançons ens fan plorar. I així, sense adonar-nos-en, intercanviarem l’atzar i la serendipitat - això que abans anomenàvem vida - per un codi binari que ens tracta com a usuaris, no com a persones.

En definitiva, la IA és el mirall que ens mostra el que sempre hem estat: una espècie una mica vanitosa, una mica poruga, i molt necessitada de què algú - fins i tot una capsa de circuits - ens digui que sí, que som especials. I mentre això passava, he desactivat l’assistent del telèfon. Però no sense abans preguntar-li: “Què és l’amor?”. La resposta, naturalment, ha estat: “Cercant a la xarxa…”.

Si algun algoritme s’ha sentit ofès per aquest article, que em notifiqui via Whatsapp. O millor encara: que m’enviï un haiku sobre la fugacitat de les bateries de liti dels cotxes elèctrics. Amb rima, si us plau.