Quan es va plantejar el disseny del Telescopi Espacial James Webb, al principi del mil·lenni, es va determinar que caldria que aquest instrument tingués la capacitat d’observar i analitzar les atmosferes de planetes fora del nostre sistema solar. Aleshores es tractava realment d’un repte gairebé quimèric ja que feia poc que s’havien començat a descobrir planetes extra-solars, se’n coneixen només un grapat i no es tenia clar si era habitual que es formessin planetes al voltant dels estels.

Durant els més de 20 anys que va durar el desenvolupament i construcció del James Webb, les observacions de planetes extra-solars es van multiplicar. Avui en dia existeix un consens establert sobre que al voltant de gairebé cada estel o sistema estel·lar, es formen planetes. Se’n han vist fins i tot en sistemes tant complexos que se’ns fa complicat entendre com s’han pogut formar. També s’ha descobert que molt sovint alguns dels planetes que volten un estel es troben a una distancia privilegia, anomenada zona habitable, on l'existència d’aigua liquida a la seva superfície és possible per qüestions de temperatura.

Per exemple, en el nostre sistema solar, hi han 3 planetes que es troben en aquesta zona habitable, Venus, la Terra i Mart. Però sols la Terra reuneix actualment les condicions per l’aigua liquida i doncs per que hi floreixi la vida com la coneixem. Així doncs, si bé la presencia en la zona habitable és necessària no és suficient per la presencia d’aigua i de vida. La investigació al voltant d’aquests planetes en zones habitables ha sigut un dels temes més candents els darrers anys, i també va ser un dels objectius que es van marcar com a prioritaris amb el James Webb. La idea al darrere sempre ha sigut arribar a detectar indicadors de la presencia d’aigua liquida, i més endavant marcadors que ens indiquin la presencia de vida.

Ara al cap d’un any, només 1 any, de la seva posada en funcionament, el Webb ens ha portat el primer gran resultat en aquest camp. Es tracta d’observacions de l’atmosfera d’un planeta que orbita un estel nan roig situat a uns 120 anys llum de nosaltres, és a dir part del nostre entorn pròxim en termes de distancia interestel·lar. K2-18b, la seva denominació científica, és un planeta 8 vegades més massiu que la Terra, amb una atmosfera principalment composta d’hidrogen que dona la volta al seu estel en 33 dies. Quan va ser descobert al agost del 2015 pel Telescopi Kepler, va ser qualificat de Mini-Neptú, ja que, aparentment, s’assembla més als gegants gasosos del nostre sistema solar que a la Terra.

Les observacions que es van fer al 2019 amb el Telescopi espacial Hubble ja van mostrar que existia una bona quantitat de vapor d’aigua en l’atmosfera, consistent amb l’existència d’un oceà d’aigua liquida a la superfície. Les noves dades obtingudes amb el Webb han afegit metà i diòxid de carbó entre els principals components químics atmosfèrics i en canvi han descartat la presencia d'amoníacs. La primera conclusió que se’n pot extreure és que, efectivament, tot indica que l’oceà realment existeix i aquest planeta seria doncs un Hycean, un món on sota l'atmosfera d’Hidrogen s’hi amaga un oceà.

El més sorprenent, per això, és la detecció de sulfur de Dimetil (DMS) en l’atmosfera, un component químic molt comú a la Terra i que és responsable del característic olor a mar. En el nostre planeta aquest element està produït gairebé en la seva totalitat pel fitoplàncton, aquests essers vius microscòpics que són un element essencial del ecosistema marí. Una conclusió ràpida seria que l’oceà que s’amaga dins de K2-18b conté vida similar al fitoplàncton terraqüi. Una sorpresa total per a tothom ja que, encara que hi hagi aigua liquida, l’entorn és molt distant del que coneixem a la Terra i no sembla, a priori, el més favorable al desenvolupament de la vida.

Però deixeu-me ser cautelós en extreure qualsevol conclusió encara. La senyal detectada del DMS és encara molt feble i podria ser un artifici d’observació. Caldrà que en les properes setmanes i mesos, els equips que treballen en aquest planeta acumulin més observacions per confirmar si és real o no. A més temps d’observació, el Webb aconseguirà confirmar amb total seguretat si hi ha DMS o no en l’atmosfera i ens oferirà fins i tot una quantificació de la seva proporció que ens pot indicar si el seu origen és biològic o si podria ser geològic o químic. S’ha de recordar que al 2020, tots ens vam emocionar per la detecció de fosfina en l’atmosfera de Venus, una altra molècula que pot tenir un origen biològic però que, com es va demostrar finalment al 2021, a Venus és d’origen volcànic.

Fets aquestes avisos, K2-18b és un primer exemple molt prometedor de tot el que el James Webb ens pot oferir en el futur. Només hem començat a explorar el nostre univers amb aquest extraordinari instrument i ja està trencant els motlles de molts dels coneixements que pensàvem tenir. Encara que aquest no sigui el planeta on hi trobem la prova definitiva de l'existència de vida fora de la Terra, estic segur que el Webb la trobarà en un futur pròxim, canviant totalment la manera com mirem a les estrelles i el nostre lloc en l’univers. Si aquests descobriments es multipliquen, com va passar en el seu moment amb els planetes extra-solars, aleshores sabrem que la vida no és un esdeveniment rar en el cosmos, i que aquesta es pot desenvolupar en molts planetes, en entorns molt diferents al nostre. El pas cap a descobrir altres mons habitats per essers evolucionats no estaria gaire lluny.