Des dels inicis de la web comercial, a principis dels anys 90, hem viscut l’intent de monopolitzar la xarxa per part de Microsoft, seguit d’un breu període d’utopia que es va anomenar Web 2.0, que va ser substituït pel poder absolut de les grans empreses tecnològiques, Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft (GAFAM) i amb l’arribada de l’iPhone, el Núvol (Cloud) i les xarxes socials.

La Web 2.0, descentralitzada en el seu funcionament, va permetre a tothom oferir serveis i publicar continguts. Però va ser aleshores quan les grans empreses tecnològiques van començar a acaparrar aquests serveis de manera massiva per constituir el seu oligopoli d’ús. Aquestes pràctiques monopolístiques inclouen el control de la interfície que usem els usuaris (iOS, Android, Chrome, MacOS, Windows), els navegadors i el Cloud on s’emmagatzema les dades que ells controlen. Així doncs, aquestes mateixes empreses han transferit una gran part del “valor” real de les tecnologies de la informació (TI) als seus centres de dades gegants, obligant a la resta a una dependència gairebé total, ja que la major part del món occidental funciona amb una o més de les seves peces tecnològiques. En principi això representava un estalvi important, que permetia a les empreses tenir una estratègia digital sense tenir els costosos equips d’enginyers informàtics propis. El terme oficialment donat a aquesta estratègia és “la transformació digital”, que també podríem anomenar ‘Googlelizació’, ‘Amazonificació’ o ‘Microsoficació’ de les infraestructures tecnològiques corporatives.

Les nostres elits polítiques no han lluitat contra aquest fet, ans al contrari, ho han promogut, accelerat i ho han celebrat, perquè els ha donat una imatge de modernitat. Però aquest cicle de dominació de les GAFAM, només pot existir en un món “ideal” globalitzat, sense friccions, on tothom desitja i accepta el mateix producte. L’estratègia de Google, per exemple, no és diferent de McDonald's o KFC. El Big Mac és el mateix a cada país, l’única diferència és que les patates es cultiven localment. Com diuen els seguidors del Slow Web: “Som el que mengem, però també el que consumim online” i per a ells “Google és el McDonald’s del pensament”.

“Construir un món globalitzat amb algoritmes estàndards és molt complicat, i el pas del temps es mostren les esquerdes”

Construir un món globalitzat amb algoritmes estàndards és molt complicat, i el pas del temps es mostren les esquerdes. La incapacitat de les tecnològiques per entendre això ha tingut conseqüències polítiques importants. El Brexit i les campanyes electorals americanes, especialment la del 2017, ens van introduir en el potencial il·liberal de les xarxes socials i la seva porositat a les operacions d'interferència estrangera. Però sobretot, s’ha demostrat que els creadors d’aquestes tecnologies, centrades en la monetització, no han entès gens com es comportarien els seus monstres cibernètics, quan ja no existís la voluntat d’un poble global.

Ja ha començat la destrucció d’Internet?

A partir del 2020, en plena epidèmia de la Covid, mentre que les GAFAM semblaven intocables, i el trànsit va augmentar exponencialment, una de les preocupacions dels governs de molts països era moderar els continguts evitant discursos d’odi, pedofília, complotístes, ciberassetjament... Excepte que “combatre la desinformació” és car, tret que acceptem incloure eines per a la censura o la “moderació” dels debats polítics. Les xarxes socials, que són negocis ultra rendibles, es troben davant d’un dilema: No moderar les xarxes espanta els anunciants, i moderar fa exaltar els partidaris del “free-speech” com Elon Musk que quan va comprar Twitter va deixar l’equip de moderació en la mínima expressió, per mirar de maximitzar el rendiment de la inversió. Aquests darrers dies, Facebook ha anunciat que com X, deixava de moderar els continguts.

La idea de destruir l’Internet global va començar a germinar al cor d’Estats totalitaris amb les restriccions de continguts i plataformes que podien operar, els primers sabotatges de les infraestructures físiques d'Internet, com els cables submarins, o lògiques com SolarWinds. És una doble ofensiva, anomenada, en l’argot, una guerra híbrida. D’una banda, piratejar xarxes i infraestructures físiques o lògiques, d’altra banda, piratejar el cervell de la gent a través del control de la informació i de les xarxes socials.

L’Internet s’està fragmentant, el Splinternet, va ser teoritzat per Clyde Wayne Crews del Cato Institute, per definir “internets paral·lels que són gestionats com universos diferenciats, privats i autònoms”. Països “poc democràtics”, com la Xina han construït una gran muralla de Firewalls, o Rússia amb les seves Lleis de l’Internet sobirà, per exercir un control màxim del tràfic i de la informació. Això és en certa manera el que Elon Musk i el seu entorn estan intentant crear una nova xarxa digital impermeable als actors de telecomunicacions tradicionals, i fins i tot als Estats, per un costat una xarxa Internet amb Starlink fàcilment controlable, i per l’altre imposar una realitat alternativa amb X.

Benvinguts a l’era post-Internet.