Contràriament a les afirmacions de la nostra majoria parlamentària, queda confirmat que l’acord d’associació no és la única via de relació entre la UE i petits estats o petits territoris tercers com poden ser Andorra o Gibraltar.

En una setmana de diferència, la UE ha arribat a dos acords polítics totalment diferents per obrir l’accés real al seu mercat interior.

En primer lloc Brussel·les va acordar un tractat de lliure comerç amb el Regne Unit mantenint la sobirania duanera i el control de fronteres, sense lliure circulació de persones entre Regne Unit i la UE. Al cap d’una setmana s’ha pactat un acord polític per al cas específic de Gibraltar que és totalment diferent.

El fet és que els ciutadans de Gibraltar van votar massivament contra el Brexit. Els ciutadans de Gibraltar van expressar que volien una relació amb la UE totalment diferent que la que va votar la majoria del Regne Unit. Gibraltar volia la lliure circulació, Gibraltar vol recuperar aquell Gibraltar pre-franquista on les persones es movien lliurament entre Gibraltar i Espanya sense ‘verjas’.

​L’acord polític de relació entre la UE i Gibraltar tancat el darrer dia del 2020 és un nou èxit de la Diplomàcia -amb majúscula- i un gran exemple per a Andorra

Gibraltar ho ha aconseguit. Ha aconseguit eliminar la ‘verja’, és a dir la duana i frontera al límit del seu territori físic. Ha aconseguit la lliure circulació de persones en línia amb Schengen (com passa a Mònaco); ha aconseguit desplaçar físicament la duana i el control fronterer a l’entrada del port i de l’aeroport; ha aconseguit que el control duaner al port i aeroport sigui en primer lloc seu (qüestió de sobirana) i en segon lloc de Frontex (fronteres UE) i no d’Espanya. Brillant!

Està molt, molt clar, que Andorra no és el Regne Unit ni tenim el seu muscle. També està molt clar que Andorra no és Gibraltar. Però podríem estar d’acord que tots dos som força petits i una certa comparabilitat seria aplicable. Especialment quan és Madrid qui ha portat la negociació delegada per Brussel·les per al cas de Gibraltar. També està molt clar que la relació desitjada amb la UE per part del Regne Unit era totalment diferent de la relació desitjada per Gibraltar.

La lliçó a aprendre és que Londres va fer el que havia de fer: una negociació amb Brussel·les per definir el marc d’accés al mercat  únic per al Regne Unit; i una negociació totalment separada entre Londres, Madrid (delegada per la UE) i Gibraltar per definir les condicions de l’accés de Gibraltar al mercat únic i, en aquest cas, amb lliure circulació de persones... i el que és més important: sense necessitat d’incorporar ni a Londres ni a Gibraltar totes les Directives i Reglaments comunitaris.

Està molt, molt clar, que Andorra no és el Regne Unit ni tenim el seu muscle. També està molt clar que Andorra no és Gibraltar. Però podríem estar d’acord que tots dos som força petits i una certa comparabilitat seria aplicable. Especialment quan és Madrid qui ha portat la negociació delegada per Brussel·les per al cas de Gibraltar

La conclusió és molt important per a Andorra:

No cal que ningú torni a descobrir que Andorra no és el Regne Unit, ni el Regne Unit és Gibraltar, ni Andorra és Gibraltar. És evident que les fortaleses i els interessos de cadascú son diferents. Les particularitats de cadascú son diferents. El fet rellevant per a Andorra és que l’acord d’accés al mercat únic pactat per al Regne Unit és totalment diferent que l’acordat per a Gibraltar i tots dos son totalment diferents a un acord d’associació. Aquest és el punt essencial!

Per tant es demostra clarament que la UE post-Brexit és molt flexible i que permet acords a la mida de les particularitats de cada territori. Tant per a un gran país com el Regne Unit com per a un micro territori com Gibraltar. També queda clar que la UE no ha obligat a Londres i a Gibraltar a tenir el mateix acord. La UE ha permès acords totalment contraris, signats amb una setmana de diferència.

Aquesta realitat obre la porta a Andorra a establir una acord amb Brussel·les adaptat a la realitat i a la visió d’Andorra. De fet, Andorra pot optar per moltes variables, com per exemple, les següents:

· Seguir amb l’acord duaner actual o entrar en el mercat únic com han fet tant Londres i Gibraltar i com permet l’acord d’associació.
· Tenir lliure circulació de persones tipus Schengen, com ha fet Gibraltar i com obliga l’acord d’associació o sense lliure circulació de persones com ha fet Londres.
· Tenir llibertat d’establiment com obliga l’acord d’associació o mantenir la sobirania sobre l’establiment de ciutadans de la UE en el propi territori com han fet tant Londres com Gibraltar
· Tenir duana i frontera física com ha acordat Londres o eliminar la duana i frontera amb la UE com ha fet Gibraltar i com es deriva de l’acord d’associació
· Incorporar totes les Directives i Reglaments comunitaris a la legislació nacional com obliga l’acord d’associació o tenir sobirania legislativa com marquen tant l’acord de Londres com el de Gibraltar.

I deixarem de costat l’enorme oportunitat que s’obre tant per a Gibraltar com per Londres davant de la seva llibertat en relació al nou paradigma de serveis financers.

Diguem-ho clar: cau per terra l’argument que Brussel·les no fa vestits a mida per accedir al mercat únic; cau per terra l’argument que o passes per un acord d’associació o et quedes fora del mercat únic.

Un cop cauen per terra aquests obsolets arguments repetits com a mantra adoctrinador per la majoria votada al 2019, la pregunta és si Andorra ha de seguir un camí obsolet (acord d’associació) o si Andorra vol créixer pel nou camí d’un vestit fet a la nostra mida com han aconseguit tant Londres com Gibraltar, que gaudiran cadascun d’ells del seu propi vestit que els va còmode.

Andorra té una gran oportunitat. Sols cal saber què volem i saber-ho aconseguir. Londres i Gibraltar demostren que es pot.