Un ja no pot ni passejar tranquil per un passeig marítim resistent als temporals de llevant, que el perill aguaita a qualsevol lloc: l’altre dia em vaig trobar amb un ‘gastroxiringuito’. Com si no en tinguéssim prou amb els gastrobars, les gastrotavernes, els gastromercats i els gastropubs. Mentre a Suïssa el més babau fa rellotges, a Andorra, al més ruc li apareix la verge (de Meritxell o de Canòlich), en altres llocs fins el més agosarat caramel·litza ceba o elabora una esferificació d’escuma i desconstrueix una oliva.

Teòricament, un gastroelquesigui hauria de ser un intent d’acostar l’alta cuina a les classes més populars. A la pràctica, la majoria d’ells no ho acostuma a aconseguir sinó que el compte augmenta amb trenta euros per afegir dues porcions d’alvocat a un plat de seitons que s’han fregit en un oli més cremat que el cendrer de la porta d’un edifici d’oficines.

Aquest gastroxiringuito havia estat abans i amb el pas dels anys ‘brasserie’, restaurant, cafè bar, hostal i bar. Ara, però, cal adaptar-se al postureig en què s’ha convertit la gastronomia entre anglicismes com el de ‘foddie’ i noves definicions. Així, allò que has fet tots els diumenges quan t’aixeques amb una ressaca de primera i agafes una rodanxa de pernil de la nevera, un ou i una torrada, estàs fent un ‘brunch’. I has de penjar la foto a Instagram #brunch#sundaybrunch# #breakast#food#foodie. I ja no menges dònuts o croissants. Ara menges cronuts i cupcakes.

La foto a Instagram pot ser del plat abans de ser cruspit però si és del ‘mise en place’ millor que millor. Has prescindit del llibre ‘1080 recetas de Simone Ortega’ que et va regalar la teva mare quan et vas independitzar pel ‘Gran libro de la comida asiática’. Encara et fa por l’olla de pressió. “Això no explotarà, no?”. Però ja saps fer sushi casolà. Has passat de l’hamburgueseria del barri a conèixer totes les hamburgueseries gourmet del país. Continues fregint un ou amb guants i el casc que utilitzes amb la moto perquè “l’oli esquitxa molt” però ja saps fer ous escalfats.

“No ets ningú si no elabores la teva cervesa i el pa a casa”

No ets ningú si no elabores la teva cervesa feta de la mateixa manera en què, als països nòrdics, el gegant Oegir l’oferia al déu Wotan i coneixes tota la història de la beguda començant per Mesopotàmia i Sumèria, l’any un milió abans de Crist, passant pels xinesos, els romans i els bàrbars i acabant quan Pasteur, al segle XIX, va efectuar troballes fonamentals en el procés de la fermentació.

Però sobretot no ets ningú si no fas el teu pa. Aquí la paraula clau és la massa mare. Hi ha gent que hi passa més temps que amb la seva parella i els seus fills. El pa artesanal va arribar després que els forns es convertissin en boutiques. Són aquests establiments que treuen del forn un pa prèviament congelat que dura dues hores cruixent i que l’endemà està tan dur que pots construir la Biblioteca d’Alexandria, dues torres d’Escaldes-Engordany i una rèplica del Museu Guggenheim  a la Borda Mateu.

“El gintònic es va transformar en una gran amanida en un recipient on hi ha des de quicos a fulles d’alga”

Després del pa va ser el torn de la refundació del gintònic. La tònica de tota la vida va passar a una versió ‘pink’, dolça afruitada, amb sabor riba vermella i amb un bloc de gel com el que va enfonsar el Titànic. El gintònic es va transformar en una gran amanida en un recipient on conviuen tramussos, pop a la gallega, ruca, maduixes, quicos, xicoies, unes fulles de l'alga Chromomorphis sanctaclaussis trinxades i marinades, un polsim del liquen Xantonia elegans, mitja dotzena de plomes de pingüí de Humboldt i una freixura de foca.

Darrerament, li ha tocat el rebre al Pedro Ximénez que a còpia de reduccions s’ha quedat en ‘Pedrito’. Ara van per les guinguetes, altrament conegudes com a ‘xiringuitos’. Allà, i en aplicació del concepte ‘gastro’, t’intentaran encolomar un vi que en virtut dels seus compostos polifenòlics et sortirà a un preu com si fos el que s’havia servit a les bodes de Canà. Al mateix temps, per les proteïnes del turbot pescat durant la tercera plenamar del mes de juny, en pagaràs com si fos caviar del peix esturió beluga de la mar Càspia.

És ben cert que tot es redueix a gaudir. I a Pedro Ximénez. Però aquest prefix ‘gastro’ ja em comença a provocar gastroenteritis.