Haig de contribuir d'alguna manera i des d'una professió que sembla prescindible en temps de pandèmia, però que pot arribar a ser important en un escenari que implica confinament i hores mortes, perquè la quarantena pugui ser més alegre per als lectors. Ho intento ajuntant lletres.

Em repeteixo aquesta frase com si fos un mantra tibetà perquè, en realitat i per altres coses, sóc malapte i graponer. Ara es necessiten moltes mans i, en aquests moments, només les puc fer servir per aplaudir i per escriure. Per res més. Era un desastre en treballs manuals, que vaig suspendre cada curs fins que em van aprovar per avorriment quan ja portava acumulats els de dos o tres cursos. En algun viatge se m'ha descosit la vora dels pantalons i l'he hagut de reparar amb cinta adhesiva.

No deixa de ser curiós, que al final, el que més es necessiti sigui el més bàsic; fil, agulla i un tros de tela. Just el que hi havia al costurer de qualsevol casa. Estava convençut que ho tenia tot controlat perquè a la butxaca de la jaqueta portava un mòbil amb tota la informació. I de tant WhatsApp, Skype, Google Duo i Zoom m'he oblidat de les coses més elementals, que han tornat per reclamar el seu lloc.

Les mascaretes d'aquest exèrcit que coordina el conseller socialdemòcrata Roger Padreny són, en aquests moments una peça d'alta costura. Una joia. Com poder sortir al carrer. Si algú em pregunta on vaig, li dic que aniré a escriure un article que no sé si servirà per a alguna cosa. Almenys per explicar que hi ha uns veïns al balcó de davant, Xibeca en mà, que increpen a tothom que passa. Algun dia ho poden fer també amb algun nen o nena autista que necessitin sortir a caminar. I després de cridar quatre barbaritats se n'aniran a dins amb la satisfacció del beure complert.

 

 

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.