En els darrers dies, algunes veus com la del senyor João de Melo, membre de l’executiva del Partit Socialdemòcrata, han tornat a difondre la idea que la pressió sobre l’habitatge i el creixement del país són conseqüència directa de l’arribada d’inversors o de nous residents amb més recursos. És el relat fàcil que repeteixen alguns partits, entre ells Concòrdia: l’inversor com a dolent de la pel·lícula. Si ens aturem a mirar la llei, les dades i l’evolució de les quotes d’immigració, veurem que el problema no és qui arriba, sinó com planifiquem el que ja tenim.

Fins ara mai un inversor de fora havia estat obligat a comprar un habitatge

La legislació andorrana fins ara mai ha exigit la compra d’un immoble per viure-hi.

Els residents sense activitat lucrativa havien d’acreditar una inversió mínima en actius andorrans, que pot ser immobiliària, però també financera, empresarial o en dipòsits bancaris. I els residents per compte propi no han hagut d’acreditar mai cap inversió immobiliària. Confondre una opció amb una obligació no és matís: és desinformació interessada, que alguns utilitzen per reforçar el relat antiinversió.

Sobre el dipòsit de 50.000 €

Sovint es presenta aquest dipòsit com un “filtre” per assegurar que només arribin projectes reals d’emprenedoria. Però aquesta lectura és perillosa i contradictòria: equipara la solvència patrimonial amb la legitimitat per emprendre. En altres termes, si tens diners, el teu projecte és “real”; si no, només vens per motius fiscals.

“Si volem coherència i planificació, cal descriure bé la realitat. I la realitat és que els inversors no són el problema; el problema és la falta de model i de planificació i l’autèntic risc és construir un relat que demonitzi l’activitat econòmica mentre es vota en contra de les eines que donarien oportunitats als joves”

A més, confon les causes: qui ha pogut estalviar 50.000 € al seu país ja ha demostrat capacitat econòmica, i aquest requisit no impedeix moviments fiscals, sinó que frena emprenedors joves o innovadors.

Resulta irònic que aquest plantejament hagi estat defensat des d’un espai que es declara socialdemòcrata, perquè és una mesura regressiva que discrimina pel nivell d’ingressos.

Quan es confon la crítica amb la insinuació

En aquest debat, cal preservar un mínim de respecte pel sector professional. Quan es parla de la “famosa trampa per evitar pagar el dipòsit” i s’hi afegeixen insinuacions sobre “gestors coneguts que surten a la ràdio”, s’entra en un terreny que ni aporta dades ni dignifica el debat.

No es pot construir política pública basada en insinuacions i rumors.

Els preus no els fixen els inversors, sinó el sòl i la planificació

El primer cost d’una promoció és el sòl, i el sòl andorrà és majoritàriament en mans locals. La major part de les promocions són d’origen o capital andorrà.

És la manca de sòl urbanitzable, la lentitud administrativa i la falta d’instruments de finançament per a les rendes mitjanes i baixes el que impedeix accedir a un habitatge, no la presència d’inversors.

Dir que els inversors creen l’escassetat és confondre causa i conseqüència.

Identitat i integració: tòpics que no ajuden

També es diu que molts nous residents “no s’integren” o “obren franquícies”.
La realitat és que molts aprenen català, creen empresa, paguen impostos, escolaritzen els fills aquí i contribueixen al teixit social.

Dir que un resident no s’integra perquè obre una franquícia és tan poc rigorós com afirmar que un cuiner deixa de ser andorrà perquè fa sushi i no trinxat.

El veritable relat simplista

És legítim defensar la planificació, però no ho és basar el debat en falses premisses i acusacions sense dades. Simplista és afirmar obligacions inexistents, ignorar que les quotes laborals són la principal font de creixement o utilitzar la “identitat” com a arma política (només quan convé).

El relat de culpar l’inversor és transversal i apareix en diversos espais polítics, no només en l’esquerra, és el més fàcil però també és totalment fals.

Els inversors i emprenedors són una part necessària de la solució: aporten capital, coneixement, diversificació i fiscalitat

Dotar de recursos, no de retòrica

Millorar l’accés a l’habitatge per a la gent d’Andorra no passa per assenyalar qui té més recursos, sinó per donar-ne més a qui en té menys.

Cal impulsar programes estatals d'accés a l'habitatge de compra i de lloguer a preus raonables pels andorrans i residents de llarga durada, cal facilitar l'accés al crèdit, a la formació financera i a la reconversió professional.

És especialment contradictori que un partit que es declara defensor del poder adquisitiu votés en contra d’introduir l’educació financera a les aules, una proposta que dona als joves les eines per saber estalviar, planificar i crear la pròpia riquesa.

És doncs legítim preguntar-se: Com pot un partit que diu defensar les rendes baixes oposar-se a ensenyar als joves a pujar econòmicament?

Sense educació financera, qualsevol política social és només un pedaç.

Lliçó d’Arthur Laffer: sense activitat econòmica, no hi ha Estat del benestar

Les teories d’Arthur Laffer recorden una veritat incòmoda: quan els governs penalitzen l’activitat econòmica o demonitzen la inversió, no recapten més: recapten menys.

Menys recaptació significa menys habitatge públic, menys serveis, menys futur.

Per construir habitatge assequible calen recursos, i aquests recursos provenen —ens agradi o no— de l’activitat econòmica, de l’emprenedoria i també de la inversió.

Per un model obert i coherent

Si volem coherència i planificació, cal descriure bé la realitat. I la realitat és que els inversors no són el problema; el problema és la falta de model i de planificació i l’autèntic risc és construir un relat que demonitzi l’activitat econòmica mentre es vota en contra de les eines que donarien oportunitats als joves.

Els països no es construeixen buscant culpables. Es construeixen amb responsabilitats compartides, formació, activitat econòmica i planificació real.

I això vol dir parlar menys de qui ve —i molt més de com volem créixer tots junts.