En el marc de la desgràcia, dins de la tragèdia material d’Arinsal, són una petita pinzellada. Però una part del patrimoni fabril del país s’ha perdut. Engolida pel foc i les flames. A l’interior del recinte titularitat de Causes Pies i ara arrendat per Aigua Pura hi havia un petit ‘museu’ del que havia estat la història de l’embotellament de l’aigua Arinsal. S’hi conservaven ampolles de diferents èpoques de l’empresa. Hi havia imatges, fotografies, dels vehicles que havien servit per transportar les caixes i caixes que van abastir d’aigua centenars, milers, centenars de milers de domicilis, de restaurants, d’hotels. 

A l’interior de l’edifici, si en aquest temps de reformes no es va preservar i retirar res, s’hi havia de trobar el que potser havia de ser el més gran conjunt de murals de ceràmica fet per Sergi Mas -té o tenia uns quinze metres d’ample i quatre metres d’alt- que quan les instal·lacions estaven obertes no pas pocs visitants observaven amb curiositat. L’artista lauredià que recentment ha publicat un nou llibre de narracions repassava en dit mural ceràmic el recorregut de l’aigua mineral: des del naixement del curs fluvial fins al seu embotellament. Eren diferents escenes. Si el mural es mantenia dins, difícilment s’haurà salvat gran cosa. Potser, res de res.

A l’interior de l’edifici, s’hi havia de trobar el que potser havia de ser el més gran conjunt de murals de ceràmica fet per Sergi Mas i on es repassava en dit mural ceràmic el recorregut de l’aigua mineral: des del naixement del curs fluvial fins al seu embotellament

I l’únic que s’haurà salvat del foc serà l’excursionista, que amb aquest nom es coneixia popularment l’escultura que hi havia col·locada a l’inici de l’escalinata que quedava entre dos dels principals edificis -els dos primers seguint el sentit ascendent de la carretera- ara pràcticament derruïts. Justament dijous a la tarda, poc abans que es comencés l’enderroc parcial de les construccions, algú va parar compte que hi havia la peça de bronze encarregada per dos dels primers promotors de la planta embotelladora, Antoni Ubach i Josep Miño, a Sergi Mas. I abans d’aterrar res, es va retirar la peça, se la va col·locar en la caixa d’una camioneta del comú i és ara la corporació qui la guarda en algun dels seus magatzems. Quin serà el seu futur és molt aviat per saber-ho.

El que està clar és que l’escultura, que representació una figura humana que simbolitza la relació amb l’aigua i la natura, una constant en el ‘microcosmos’ creatiu de Sergi Mas, va ser encarregada el 1989 i es va produir el 1990. Formalment escenifica un excursionista abillat com si fos de mitjan segle XX bevent aigua d’una ampolla d’Aigua d’Arinsal. Reposa sobre un sòcol, també de bronze, i s’erigeix damunt d’un megàlit. És una peça fosa en bronze a la cera perduda. 

De trenta centímetres i poc més d’un metre d’alçada (i amb un germà bessó al poble de Bixessarri), Mas la va fer d’entrada en fusta (sòcol) i després la va fer en fang (la maqueta). L’artista lauredià no treballa directament el bronze. Del fang es va passar a un motllo perdut de guix. I el darrer pas, el de la fosa en bronze a la cera perduda, va anar a càrrec de la foneria Ginfer de Reus. Quan s’acabi d’enderrocar la fàbrica, perquè no tindrà el recinte malauradament un altre final, molt probablement serà de les poques coses, si no l’única, que s’haurà salvat gairebé íntegrament del foc. L’aura de Sergi Mas, segurament.

L’ABANS I DESPRÉS D’UN EDIFICI HISTÒRIC