Ja sé que sóc molt reiterativa, però és totalment necessari. Si com a primer pas no lluitem contra l’estigma dels trastorns addictius, les altres activitats que fem tindran poca repercussió.

M’explico, si nosaltres volem construir una casa, el primer que buscarem és un bon terreny, mai se’ns ocorreria construir una casa en arenes movedisses.

Això és el que ocorre amb l’estigma dels trastorns addictius, qualsevol acció que vulguem realitzar sense abans lluitar contra l’estigma, serà realitzar-la en un fangar.

L’estigma que patim les persones amb trastorns addictius està molt arrelat, n’hi ha molts exemples, persones que segueixen a Projecte Vida des de fa mesos per Instagram i no s’atreveixen a trucar per vergonya, persones que m’han titllat de boja per dir públicament que pateixo un trastorn addictiu, persones que comparen als addictes amb delinqüents, persones que ens diuen que ningú ens va obligar a consumir i sense comptar l’estigma que pateixen les famílies, que pel que es veu la culpa és d’elles per no educar bé al malalt.

No m’entra al cap que això passés amb una altra malaltia com la diabetis, el càncer, el reuma o l’asma, però es veu que socialment hi ha diferents categories de malalts.

Entenguem d’una vegada que triem prendre la primera copa com el 99% de la població o fumar el primer porro, però desenvolupar un trastorn addictiu no és una elecció personal, sinó un problema de salut pública que ha de ser tractat com a tal. Repeteixo un problema de salut pública.

L’estigma té molts efectes. Pot generar sentiments de vergonya, retardar la decisió d’iniciar el tractament i crear barreres per a accedir als serveis de salut en general. Això sovint pot agreujar els problemes sociosanitaris relacionats amb el mateix trastorn. Pot haver-hi barreres per a trobar o mantenir una ocupació. Si continuem sense combatre l’estigma, legitimem els discursos discriminatoris i excloents.

És necessari canviar les actituds dels qui juguen un paper rellevant en la formació de l’estigma com són, especialment, la classe política, els i les professionals de la salut, empreses i els mitjans de comunicació. A més, cal evitar la precarització de les polítiques de drogues, perquè es condemna a una situació de doble exclusió en oferir-los una atenció amb mínimes condicions.

El febrer del 2022 el Pla integral de salut mental i addiccions (PISMA) va començar una campanya contra l’estigma, han passat gairebé dos anys i aquesta campanya encara no ha vist la llum. Continuem construint la casa per la teulada.

“L’estigma té molts efectes. Pot generar sentiments de vergonya, retardar la decisió d’iniciar el tractament i crear barreres per a accedir als serveis de salut en general”

Hi ha un altre estigma del qual poc es parla, l’estigma professional és un dels tres estigmes que existeixen, a més del social i l’autoestigma. Les persones amb trastorns addictius també patim discriminació per part dels professionals sociosanitaris, hi ha diversos exemples, psicòlegs que ens diuen que ningú ens va obligar a consumir, o que no creuen res del que diem i ens titllen a tots de manipuladors, com si els addictes fóssim tots clons, fins als que no ens volen tractar a Urgències, o els que ens diuen que ens falta voluntat.

A Projecte Vida ens preocupen molt alguns casos que ens han arribat sobre el tracte rebut a Urgències, desconec si existeix un protocol per a tractar a les persones amb trastorn addictiu i diferenciar-la molt bé d’una persona que puntualment ha consumit. Com qualsevol altra malaltia, no crec que es tracti igual un pacient sa que puntualment s’ha trencat una mà que un pacient amb osteogènesi imperfecta.

La sensació que es transmet és que hi ha professionals a qui molesta tractar persones amb trastorns addictius, és cert que el nostre comportament quan estem sota els efectes de les drogues a vegades no és el més agradable per a qui ens atén, a vegades som agressius, o no escoltem o tenim les nostres facultats deteriorades, però tampoc crec que sigui agradable no poder salvar la vida d’un pacient en una operació o donar-li una notícia a un pacient d’una malaltia terminal.

I m’estranya que aquest estigma existeixi, ja que sabem per dades de l’Estat espanyol que la prevalença de trastorns addictius en el col·lectiu mèdic és, en principi, equiparable a la de la població general, i s’estima entre un 10 i un 14%.

Però no sols el col·lectiu mèdic sofreix aquesta malaltia, donarem algunes dades estimatives de la prevalença de trastorns addictius en altres col·lectius: hostaleria 30,9%, construcció 28,1%, art i entreteniment 25,2%, mineria 22,5%, direcció 22%, sector immobiliari 19,4%, transport 14,7%, finances i assegurances 13,5% administracions públiques 10,9% , educació 9,5%... I aquestes dades són del 2015 i no del Principat d’Andorra perquè no disposem de dades. Imagineu-vos ara que el consum d’alcohol i altres drogues ha augmentat.

Com veiem ningú està lliure d’emmalaltir.

“Res ens enganya tant com el nostre propi judici.” Leonardo Da Vinci.