"Quan em van venir a buscar"..... El polític obsolet recorda, amb una certa enyorança, aquell dia de 2010 en què ‘ells’ el van venir a buscar.

No dona cap dada precisa, no identifica els ‘ells’, ni detalla les circumstàncies, ni els arguments que van emprar per convèncer-lo.

Tampoc no diu si van ser ‘ells' directament, o si van actuar a través d'intermediaris?

La tàctica utilitzada va ser l'elemental adulació-coacció?: "tu ets l'únic que pot posar ordre i tirar endavant el país"; potser reforçada per un recordatori de la conjuntura: “hem vist les orelles al llop i ens hem de deixar de punyetes i de divisions: Virtus Unita Fortior!!”.

La probabilitat que el candidat a nou vicari de les cúpules econòmiques, financeres i religioses del país accepti o refusi l’oferta depèn de la seva ambició, del coneixement dels seus límits  ètics i mentals, de la seva intel·ligència per avaluar les trampes de l’ecosistema polític i, evidentment, del seu atreviment o inconsciència. 

El candidat-predilecte, amb prou experiència en situacions similars, inquireix sobre quins “peatges d’entrada” haurà de tenir en compte. 

• “Tranquil, cap ni un, tens carta blanca”
• “Què farem amb la sopa de lletres?”
• “Ja ho tenim resolt, traurem els mots superflus; res de partit, centre, moviment o coalició; s’ha de trametre una idea de flexibilitat”.
• “Caldrà prendre una ideologia o alguna cosa de semblant?”
• “Mai de la vida! tornaríem a repetir els errors que ens han portat aquí. Hem d’esborrar tots els mots inconvenients: canvi, renovació, liberal, reformista; serem demòcrates a seques.... com els americans” 
• “Que farem amb els que ens estan ajudant a fer fora els socialistes?”
• “Res, no et preocupis. Ho tenim tot controlat, els hi tallarem els recursos; no hi ha cap compromís, ni amb el ‘branding’ expert, ni amb el ‘tailor’; dos errors que han estat útils, però ara ja no ens serveixen”.
• “Què passa amb les operacions en marxa?”
• “Si tu vols, els integres; són xicots obedients”.  
• “Us descuideu els liberals. No els hauríem de rematar?”
• “Vinga home! No cal embrutar-se les mans! Amb el deute que tenen! Desprès de l’OPA que els hi farem ja són al sac”! 

La tasca de governar un peís petit no li sembla massa complicada: es tracta de no trepitjar cap ‘ull de poll’ als que t’encarreguen la feina, de ‘no mossegar la ma’ del que et dona a menjar. S’han de maquillar alguns petits canvis i reformes imprescindibles per a consolidar l’statu quo.  

En la pràctica la cosa és més complicada; ‘ells’ no estan cohesionats, tenen interessos diferents; és cert que són el grup hegemònic amb un passat (de privilegis) comú, però des dels anys 80 -quan volien treure poder als coprínceps- no formen un bloc homogeni amb una visió compartida del futur; són porucs, desconfiats, el seu únic interès comú és defensar-se del futur. “Virtus, Unita, Fortior” no és res més que un eslògan. Són gent sense iniciativa, que caminen per inèrcia, desorientats, en les tenebres.

A l’executor de la tenebrosa voluntat d’aquest cos dirigent, momificat i egoista, se li gira la feina. Com no pot fer els canvis estructurals que el país necessita, imagina l’alternativa de fer ‘projectes’: heliport, circs, fonts de colors. 

Però no fa, no pot fer, “res de res”. Qualsevol iniciativa, per moderada que sigui , trepitjarà ‘ulls de poll’ d’alguna família de l’escardat bloc hegemònic, que ni fa, ni deixa fer.

En el segon mandat, també amb majoria absoluta, conquerida amb ajuda de la ‘ma invisible’ que el va ‘anar a buscar’ el 2010, l’executor es confia, agafa força, comet imprudències, les fa de molt grosses amb la cooperació dels seus consellers àulics que saben quedar-se en un segon pla. No és cap novetat, fins i tot els polítics més cerebrals cauen en l’SH: la síndrome d’Hybris.

Arriba el moment de la successió; creu de bona fe que és ell qui designarà l’hereu; ho vol deixar tot ‘atado y bien atado’. Busca el que creu serà el més lleial dofí seu. Potser, com a polític ‘de carrer’ que no perd temps en lectures, desconeix la màxima de Richelieu: “la diferència entre lleialtat i deslleialtat no és res més que una qüestió de temps”. 

Més aviat o més tard, en el camí de tots els que abusen del cesarisme, sempre hi ha un Brutus que s’entravessa. Molts pocs prenen en compte l’advertència d’Edgar Morin: “la classe política ignora les ciències humanes, no sap que Shakespeare li concerneix”. Li concerneix i molt!: Juli Cèsar, Hamlet, Macbeth, Coriolà, Otelo i el rei Lear haurien de ser d’obligada lectura per demostrar si un és o no bon candidat; o bé tenir un alferes a la vora que te’n faci el resum de l’obra xecspiriana.

La desmesura del nostre protagonista li fa menysprear els consells: “Cèsar guarda’t de Brutus, desconfia de Cassius, no t’apropis de Casca, no apartis els ulls de Cinna, no te’n refiïs de Trebonius, observa amb detall a Metellus Cimber”. Ell, obsessionat en les seves quimeres, baixa la guàrdia. 

Brutus ja ha pres la mida del poder de l’exlíder en l’aparell del partit; veu que necessitarà una ‘gallarda’ ajuda externa per emancipar-se ràpidament de la seva tutela i neutralitzar l’aparell. Les simonies i les ambaixades completaran la feina. La ‘bomba de rellotgeria’ es desactiva abans de que la guàrdia pretoriana del defenestrat pugui programar-la.

Mentrestant, entre bastidors, els cercles (financers, econòmics i religiosos) del poder, comencen a rumiar en el successor o successora de Brutus. 

En els seus càlculs, han exclòs la possibilitat de que a mig termini el seu cicle es pugui acabar, que hagi un nou ‘accident de la històrias que permeti el sistema polític recuperar l’autonomia i alliberar-se de tots els controls extra-constitucionals.   

N.B.: A excepció dels protagonistes de la tragèdia de Shakespeare, els altres personatges (i les situacions) d’aquest escrit són ficticis; qualsevol semblança amb persones actives o jubilades és mera coincidència.