El primer dia que vaig anar a la Unitat de Conductes Addictives, fa gairebé cinc anys, vaig observar que només hi havia una altra dona. Recordo que vaig pensar “què bé, hi ha una altra dona!” En el meu imaginari no existien dones amb addicció, les úniques érem Chavela Vargas i jo. El consum en els homes està molt més naturalitzat.

No només en el meu imaginari no existien les dones amb trastorns addictius, si no que en l'imaginari col·lectiu l'addicció en la dona està molt invisibilitzada. Això es deu a la pressió social, les expectatives socials i els mandats de gènere que patim les dones. En nosaltres està molt més penalitzat i estigmatitzat el consum de substàncies o patir una addicció comportamental. Per aquesta raó, en molts casos triguem més a demanar ajuda i a iniciar el tractament, amb les conseqüències gravíssimes que això ens implica per a la nostra salut. Les dones, amb menors quantitats de consum de certes drogues i durant menys temps, ens tornem addictes abans, experimentem més efectes físics en el cor i els vasos sanguinis, podem ser més propenses a patir atacs de pànic, ansietat o depressió, etc.

Llavors per què ens costa tant demanar ajuda?

Les dones acostumen a demanar més ajuda pels i les altres que per a nosaltres mateixes. Els tractaments i la recerca mai ha estat enfocada en dones perquè durant molts anys va ser considerat cosa d'homes. Segons el NIDA (National Institute on Drug Abuse), les dones eren excloses dels estudis ja que es pensava que eren més complexes des del punt de vista biològic i estaven massa ocupades amb les tasques de cura com per a participar en la recerca. Per tant, no es tenia en compte a la meitat de la població i es generava coneixement específic que només era útil per a l’altra meitat de la població.

Els tractaments estan pensats i dissenyats des d'una mirada androcèntrica. Per exemple, no es disposa d’un servei de guarderia que permeti compatibilitzar-los amb les responsabilitats familiars. Una proporció molt elevada de dones que pateixen addicció (a Espanya els estudis parlen de xifres esgarrifoses d'un 80%) han patit violència de gènere (violència física, psicològica, sexual, econòmica, vicària, etc.) i no hi ha un espai de seguretat per a elles. En molts casos han de compartir teràpies en espais mixtos en els quals hi ha agressors.

“L’absència de perspectiva de gènere en les addiccions contribueix a la invisibilització de les dones i a la manca de tractaments i recursos per a nosaltres”

Sovint, el personal mèdic no està format en perspectiva de gènere i no es té en compte les diferències socials, estructurals i familiars de les dones. A més a més, se'ns sobremedica molt més.
Fins i tot acostumem a anar soles als centres de tractament. Malgrat sigui complicat que una dona abandoni a un addicte que entra en recuperació, en el cas contrari les dones ens quedem soles i patim més desemparament.

A l'estigma habitual que patim les persones amb trastorn addictiu, en les dones se sumen prejudicis, tabús i estereotips basats en el nostre rol de cuidadores de filles i fills, de persones grans i dependents, de ser les encarregades de les tasques de de la llar, de no posar-nos mai a nosaltres com a prioritat si no dedicar-nos a cuidar. Aquesta concepció fa que la nostra addicció es vegi com un vici i no com una malaltia, se'ns penalitza, jutja i estigmatitza més durament. Conseqüentment patim un autoestigma més agut, que és els prejudicis que estan interioritzats, convertint-se així en atributs identitaris: la persona es creu aquests prejudicis i aquesta identitat. Moltes dones senten que per tenir una addicció estan traint la seva missió en la vida esdevenint mala filla, mala mare, mala esposa, etc.

Tots aquests mandats de gènere són factors de risc que fomenten el desenvolupament d’addiccions: la pressió social, la sobremedicació, la violència de gènere, els traumes, els trastorns de salut mental, els conflictes en l’àmbit familiar o la síndrome del niu buit, entre altres.

Què passa a Andorra?
No ho sabem perquè no existeix cap recull de dades ni tractament estadístic d'addiccions, i només tenim les dades de persones que es tracten a l'UCA. El que sí que podem afirmar és que les dones que vénen als grups d'ajuda mútua (GAM) en primera persona que organitza Projecte Vida, han patit violència de gènere. Totes. Un altre fet que ens trobem, que reafirma i demostra aquest rol de cuidadora de les dones, és que de les 15 persones que estan inscrites en els GAM de famílies, només hi ha un home.
En aquests casos en els quals la dona assumeix aquest rol, també és més vulnerable a la coaddicció. La coadicció és una dependència emocional que es produeix en familiars de malalts i malaltes d’addicció. És una patologia paral·lela a la de l'addicte, tan dolorosa i nociva com la d'aquest.

En conclusió, l’absència de perspectiva de gènere en les addiccions contribueix a la invisibilització de les dones i a la manca de tractaments i recursos per a nosaltres.