El feminisme, segons la definició més simple del diccionari, és el moviment que defensa la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones. No és una competició ni una guerra de sexes i sobretot, com sembla moda entre els joves, no és voler que les dones estiguin per sobre dels homes.

Potser hi ha una idea que el feminisme i totes aquelles que ens considerem feministes estem oblidant i no expliquem prou bé. La igualtat no només ens beneficia a les dones, sinó que també pot millorar considerablement la vida de molts homes.

Fa poc, el meu fill petit va anar a esquiar amb una carmanyola rosa heretada de les seves germanes. Una carmanyola fantàstica de dos pisos, per poder-hi posar els macarrons i uns quants nuggets amb quètxup. En arribar a casa, el primer que em va dir va ser que no volia tornar a portar-la perquè els seus amics s’havien rigut d’ell. En ple any 2026 podríem pensar que aquestes coses ja les tenim més que superades, però no, o no avancem o hi ha alguna cosa que se m’escapa. Va ser una escena aparentment insignificant, només van ser coses de canalla, però en el fons això ens explica moltes coses, per exemple, que encara avui dia hi ha infants que aprenen ben aviat que qualsevol cosa associada a nens o nenes pot convertir-se en motiu de burla.

Però mentre les dones avancem cap als espais tradicionalment masculins, què passa amb els homes que volen ocupar espais tradicionalment femenins? Sobretot entre homes i en entorns on la masculinitat es mesura sobretot pel nivell de testosterona, aquells que no compleixen els estàndards considerats virils encara s’han d’enfrontar a situacions de rebuig o de mofa. 

Durant molts anys, les dones hem lluitat per entrar en espais que històricament només pertanyien als homes i, a poc a poc, ho hem anat aconseguint. De fet, avui dia podem trobar dones en tots els sectors professionals. Hem demostrat que podem ser fortes, competitives i ambicioses. Que podem liderar equips, prendre decisions i jugar a futbol tan bé com qualsevol home. Però mentre les dones avancem cap als espais tradicionalment masculins, què passa amb els homes que volen ocupar espais tradicionalment femenins? Sobretot entre homes i en entorns on la masculinitat es mesura sobretot pel nivell de testosterona, aquells que no compleixen els estàndards considerats virils encara s’han d’enfrontar a situacions de rebuig o de mofa. I és una llàstima que molts homes i molts nois, sobretot aquells que encara estan construint la seva identitat, hagin d’estar constantment fent veure que són quelcom que no són o que no volen ser.

Perquè durant generacions hem crescut amb una idea molt concreta del que significa “ser masculí”. Ser fort, resistent, valent, competitiu, segur de si mateix i emocionalment estable. Però la realitat és que hi ha moltíssims homes que no són així, ni han de ser-ho. Hi ha homes que prefereixen cuidar abans que progressar professionalment, homes que no volen demostrar constantment que són els més forts, nens que abandonen activitats que els agraden per por de les burles i pares que voldrien passar més temps amb els seus fills, però senten que la societat els obliga a ser ambiciosos per proveir econòmicament la seva família.

I és aquí on el feminisme pot ser també una oportunitat per als homes. Perquè el feminisme no només qüestiona el paper tradicional de la dona, sinó també el de l’home. Perquè permet que un home pugui plorar o emocionar-se sense vergonya, que un adolescent pugui fer dansa sense haver de justificar-se, que un home pugui demanar ajuda psicològica sense sentir-se feble o que un nen de set anys pugui portar una carmanyola rosa a l’escola. I probablement, quan molts homes entenguin això, serà el moment en què realment l’èxit de les dones deixi de percebre’s com una competència i passi a entendre’s simplement com el que hauria d’haver estat sempre, normalitat.

Per tant, sense oblidar totes les grans lluites i reptes del feminisme, potser una gran qüestió pendent és que no només les dones puguem arribar als espais considerats tradicionalment masculins, cosa que ja estem aconseguint, sinó que els homes puguin entrar als espais tradicionalment femenins amb la mateixa naturalitat i el mateix respecte. Perquè la societat ja no necessita homes protectors i forts que surtin a caçar mamuts amb una llança, necessita homes que vagin a comprar amb el carretó i agafin l’escombra en arribar a casa sense sentir-se necessàriament menys homes.