Tots som conscients de la problemàtica que afecta Andorra en relació amb l'habitatge. Els preus s'han enfilat fins a nivells estratosfèrics, superant fins i tot els de l’Everest, i la manca d'opcions d'habitatges destinats a lloguers assequibles s'ha convertit en una crisi palpable. A més, l'Estat presenta un deute alarmant que ascendeix a 1.200 milions d'euros, i cada cop s'accentua més la dificultat d'assumir pensions que, en poc temps, es poden convertir en insostenibles.

A aquesta situació se li suma una baixa natalitat, que fa que la població s'enfronti a un envelliment progressiu i una disminució del nucli familiar. Les exigències excessives per aconseguir llogar un pis, especialment a la cartera de govern, són un autèntic obstacle per a la majoria de les famílies.

“És fonamental buscar solucions que no només proporcionin un habitatge digne a les noves generacions, sinó que també garanteixin la sostenibilitat del benestar de tots els ciutadans andorrans”

La realitat és que una família amb un fill a càrrec i uns ingressos de 1.600 euros cadascun no té accés a aquests pisos. Aquesta situació només posa de manifest que la pobresa està profundament arrelada al país, deixant moltes famílies en circumstàncies que els impedeixen viure amb dignitat.

Resulta evident que les coses no s'estan fent bé.

Imaginant que estem escrivint la segona part de l'obra mestra de Gabriel García Márquez, "Crònica d'una mort anunciada", cal reflexionar sobre el destí que ens espera si no s'adopten mesures efectives. L'esperança recau en la llei òmnibus, que, si s'aplica correctament, podria rescatar moltes famílies de la seva situació precària i promoure un canvi significatiu en la dinàmica social i econòmica del país o almenys això prediquen.

La necessitat d'un debat profund i sincer sobre aquestes problemàtiques és imperiosa. És fonamental buscar solucions que no només proporcionin un habitatge digne a les noves generacions, sinó que també garanteixin la sostenibilitat del benestar de tots els ciutadans andorrans. La comunitat ha d'estar unida en la lluita contra el desarrelament i la desprotecció social, per tal de construir un futur més just i equilibrat.

Una cosa és clara: vivim en un país dominat per un capitalisme desfermat que cada cop proporciona més recursos a les finances del govern. No obstant això, aquest augment dels ingressos no redueix el deute i, a més, aquesta bonança no beneficia els ciutadans de peu.

Per això i més motius molts andorrans estem perdent la confiança amb els nostres polítics i de retruc estem deixant de creure amb Andorra.

La majoria d'andorrans desitgem una Andorra on tothom tingui cabuda. Demanem al nostre Govern que mostri empatia envers la classe treballadora que es troba en situació de vulnerabilitat a causa de l'especulació i l'avarícia de molts propietaris.

Com a andorrans, tot això ens avergonyeix.