Just acabàvem d’aprovar la Constitució i els andorrans (alguns) ja estàvem disposats a donar lliçons al món; parlaven de les nostres singularitats, del nostre model, de la possibilitat de ser un laboratori d’idees (i experiments socials) que podia arribar a “ser l’enveja de la resta del món”.

Aquesta idea, fruit de la mediocritat (?) o del deliri (?) ha anat persistint en l’imaginari – i en la retòrica- de la minoria dominant del país i dels seus epígons. 

L’atractiu dels petits països ha estat una constant en la literatura de ficció; només cal recordar el Senyoriu d’Orsennaa la novel·la de Julien Gracq, Le rivage des Syrtes , o l’imaginària illa W de Perec i, més recent, el fantàstic Principat de Kars, una anomalia geogràfica i política perduda en els Alps que ens “descobreix” Aurélien Bellanger a Le continent de la douceur.

Tanmateix, no cal ser un apassionat lector de Javier Marias, i d’altres que ens han insistit en mesurar l’espai entre la fabulació i la realitat, per saber prendre distància de la mitologia, baixar dels núvols i tocar de peus a terra. 

La pandèmia ha tornat a fer surar aquesta obsessió de “folies de grandeur”d’una classe dirigent que ja no dirigeix res, i que navega sense rumb en un marasme de frustració, mediocritat i deliri.

No cal ser un teòric de la ciència per copsar les limitacions dels experiments dels que volen tractar un sistema obert com si fos un sistema tancat. Ludwig von Bertalanffy definia els sistemes tancats els que es consideren aïllats del medi circumdant; la física ordinària (fisicoquímica, termodinàmica) s’ocupa dels sistemes tancats. Altres sistemes, per naturalesa no són sistemes tancats: els organismes vius són sistemes oberts que es mantenen en contínua incorporació i eliminació de matèria, constituint idemolint components, sense atènyer, mentre la vida duri, un estat d’equilibri.Aquesta és l’essència, segons el biòleg austríac, d’aquest fenomen fonamental de la vida que anomenen metabolisme. 

Els que vam conèixer l’autarquia (imperfecta) de l’època de la dictadura franquista, sabem (per experiència) la impossibilitat de “poner puertas al campo” de la vida social, econòmica, política o cultural durant un període de temps que sobrepassi la durada de la instantaneïtat. 

La reacció primària a la pandèmia, més enllà de la necessària quarantena, ha fet renàixer i proliferar arreu les idees de tancament sobre si mateixos i altres ideologies endogàmiques, d’auto-aprovisionament, de suficiència, de negació dels intercanvis, etcètera.

Una reacció, tot s’ha de dir, molt poc conseqüent; el batut que he preparat aquest matí – amb una màquina de disseny americà fabricada a Xina- l’he fet amb maduixes de Huelva, kiwi (de Nova Zelanda?) i gingebre francès, tot comprat a un súper d’una cadena francesa i que vaig carregar al meu cotxe fabricat a Corea. 

El test massiu (al 100%) d’anticossos que pretén fer el ministeri de salut, és un exemple de contaminació de la ciència mèdica per la ideologia: tractar un sistema social obert com si fos un sistema tancat;convertir una prova “massiva” que podriadonar, a tot estirar, una aproximació, una fotografia, uns indicis instantanis  (o de dos instants) sobre la presència o absència d’un patogen en una persona, pot servir per alguna cosa més que per mirar-se el melic i “épater le monde entier”, és tornar a abonar-se a la fantasia de que en la lluita contra la pandèmia, també podem ser “l’enveja del món”, quan potser no estem res més que davant un episodi més – com concloïa Brutails- de “la ruse et l’audace des particuliers”.

En un miniconte, del qual he manllevat el títol en aquest escrit, Jorge Luis Borges, feia un judici esclaridor sobre els models científics a escala 100 % (o 1:1). El reprodueixo íntegre, ja que és una lliçó imprescindible pels que s’aixequen cada dia pensant que han inventat la sopa d’all. 

“En aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el mapa del Imperio, toda una Provincia. Con el tiempo, estos Mapas Desmesurados no satisficieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenía el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él.

Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era Inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas”

Borges posa en tela de judici la relació entre la realitat i la seva representació, evidència la inutilitat de certs assaigs de “perfecció” i ens recorda la distància que hem de interposar entre la realitat i la seva imatge per a poder interpretar una situació, un fenomen o el món, és a dir per a copsar-lo de manera pertinent. 

 

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.