Del Pas i l’escudella… per la candelera

Comentaris

Sóc del Pas. Sempre m’he sentit orgullosa dels meus orígens. Des de ben petita, m’han educat en el respecte i la defensa d’allò que et dona de menjar i per mi el Pas s’ha convertit en una part del meu cor de la qual no me’n penso desfer i que defensaré fins a la fi. I estic segura que si coneixeu algú nascut al Pas us dirà el mateix. Els que hi hem nascut, el sentim com a molt nostre. 

Ja fa molts anys que no hi visc, però hi tinc la família, i intento no fallar en una visiteta cada cert temps; m’agrada passejar-m’hi i saludar als que han estat els meus veïns de sempre. Me l’estimo i no m’agrada quan el menyspreen… I ho han tornat a fer. Aquesta no pretén ésser una enèsima opinió sobre l’abandó que viu el poble. Avui vull mostrar que quan algú decideix posar-hi remei i posar-se a treballar per millorar-ho, l’única cosa que es troba es amb pals a les rodes. 

M’explico: el dia 9 de gener vaig veure l’anunci de la celebració de les tradicionals escudelles de Sant Antoni a través de les xarxes socials del comú d’Encamp i… sorpresa! Al Pas de la Casa, la celebren el dia 26 de gener… Vaig pensar: “Recoi, si es descuiden la celebren per la candelera…” Em vaig emprenyar molt… I vaig pensar que pot ser ja n’hi havia prou de queixar-se i calia fer alguna cosa. Vaig escriure per la mateixa xarxa social al comú d’Encamp, manifestant el meu descontent, i fent un cop de reflexió tot exposant que les administracions i els seus encarregats de cultura havien de vetllar per fer complir i conèixer les tradicions… fins i tot al Pas. 

Al la poca estona, em van contestar… Felicito la rapidesa en la resposta: bàsicament em deien que tot era qüestió de logística, que com que no hi havia gaires escudellaires a la parròquia, primer es feia a Encamp i la setmana següent al Pas… (ehem, eheeeem…) I jo, des del sofà de casa, vaig pensar: ‘¿que no tenim escudellaires al Pas? Això ja ho veurem’. En deu minuts havia reclutat un esquadró de 8 persones per fer l’escudella el dia que toca. Li comunico al xomú que ja en buscaria d’escudellaires, que jo mateixa m’hi prestava voluntària, i que pensava que el millor era parlar per telèfon, un tracte més directe. I els hi facilito el meu número. Em diuen que pot ser ja no hi som a temps, però que algú del departament de Cultura em contactarà per parlar-ne. I a partir d’aquí… res de res. 

Prudentment, vaig voler deixar uns dies, pensant que aviat rebria la tan esperada trucada, però serà que no. Ara, a tres dies de la celebració de l’escudella, em temo que ja no hi som a temps, però no pas per culpa nostra. Si escric aquestes línies, no és per ofendre a ningú, ni per que ningú es disculpi, es perquè estem cansats d’ésser el Cul del Món. També en tenim de coses bones... però quan les volem lluir, algú s’obstina en no deixar-nos brillar.

Comentaris (8)

Trending