“Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que altres.”
Aquesta frase és de La rebel·lió dels animals de George Orwell.

Parlava de poder.
Però també parla de nosaltres.

Perquè quan mires les dades de salut, el que apareix no és igualtat. És una altra cosa.

Hi ha diferències.
Hi ha patrons.
I hi ha gent que sempre surt pitjor.

I no és casualitat.

A mi m’encanten els números —sobretot quan parlen de salut i d’addiccions—. Per això, quan va sortir l’Enquesta Nacional de Salut del 2024 me la vaig mirar amb calma. Però amb calma de veritat. D’aquelles que et fan anar pàgina per pàgina, sense pressa, perquè ja sabem com funcionen els titulars i tot el que acostumen a deixar fora.

I no falla.

Quan t’hi pares una mica, les coses no són tan boniques com semblen al principi.

Per si algú pensa que això són interpretacions, no. Són dades. De l’ENSA 2024. I per evitar dubtes, en cada dada deixo la pàgina on surt. Només cal obrir l’informe.

Per començar, la salut percebuda no és igual per a tothom. Les dones de classes IV–V presenten un 33,1% de mala salut percebuda, mentre que en les classes I–II és del 12,3%. En els homes passa una cosa semblant: 22,3% davant 11,4% (p. 26).

Això vol dir una cosa molt clara: com pitjor són les condicions de vida, pitjor és la salut.

No estem parlant només de percepció. Estem parlant de desigualtat.

Quan l’ENSA parla de classes socials, no està parlant d’una etiqueta. Està parlant de com viu la gent.

Les classes I i II inclouen directius, professionals i treballadors qualificats no manuals.
Les classes IV i V corresponen a treballadors manuals, qualificats o no, com la construcció, la neteja, la restauració, el manteniment o la indústria.

"Com pitjor són les condicions de vida, pitjor és la salut. No estem parlant només de percepció. Estem parlant de desigualtat. Quan l’ENSA parla de classes socials, no està parlant d’una etiqueta. Està parlant de com viu la gent."

És a dir, una classificació basada en l’ocupació i el tipus de feina.

I el que mostren les dades és clar: les persones de les classes IV–V són les que presenten pitjors resultats en salut.

I això no és nou. Com ja defensava Rudolf Virchow, les condicions socials tenen molt a veure amb la salut i amb la malaltia.

Si mirem la salut mental, encara es veu més clar. Un 35,2% de dones declara malestar emocional, davant del 22,3% dels homes. I en les dones de classes IV–V gairebé arribem al 40% (p. 33).

És a dir, dones que es troben en aquestes classes socials són les que presenten més malestar emocional.

Quatre de cada deu.

Això ja no és una dada qualsevol.

I després hi ha els diners.

Tot i que la majoria de les persones van rebre l’atenció sanitària que necessitaven en els darrers dotze mesos, no tothom hi pot accedir igual. Per motius econòmics, el 6,3% de les dones i el 4,1% dels homes no es van poder permetre atenció mèdica. En el cas de l’atenció dental, la xifra puja fins al 10,4% de les dones i el 7,2% dels homes (p. 61).

Quan no pots accedir a ajuda, el problema no desapareix.

Es queda.

I sovint empitjora.

I és aquí on entren les addiccions.

El consum d’alcohol és present en gran part de la població. El consum moderat arriba al 68% en homes i al 60% en dones, mentre que el consum de risc se situa en el 12% dels homes i el 6% de les dones.

Però el que preocupa és com evoluciona.

En les dones joves, entre 15 i 24 anys, el consum de risc ha passat del 10,2% al 18,2% (p. 86–87).

Això no és puntual.

És el que està passant.

Amb la resta de substàncies, el consum en els darrers 30 dies en general és baix. Els consums més alts s’observen en els tranquil·litzants, sobretot en les dones, i en el cànnabis, en els homes (p. 90–91).

També s’observen diferències en el consum de drogues segons la substància i el sexe (p. 90–91).

No tothom consumeix el mateix.

Ni de la mateixa manera.

Ni pels mateixos motius.

I això importa.

Les dones no surten tant quan es parla de drogues.

Però hi són.

I consumeixen.

Moltes vegades en silenci.

Per dormir.
Per calmar-se.
Per aguantar.

El joc hi és.

Les pantalles també.

Més hores, més ús, més problemes.

Sobretot en joves.

Si ho mires tot junt, el que apareix no és casual.

Els joves acumulen més risc.
Les dones acumulen més malestar invisible.
I qui té menys, ho té més difícil per accedir a ajuda.

I això no passa perquè sí.

Les addiccions no apareixen del no-res. Tenen molt a veure amb com vivim, amb el que tenim i amb el que no tenim.

Però després ho simplifiquem.

Voluntat.
Fer esport.
Cuidar-se.

Com si tothom partís del mateix lloc.

Però no és així.

Quan un jove beu cada cap de setmana, no és només festa.
Quan una dona necessita pastilles per dormir, no és només descansar.
Quan algú no pot accedir a ajuda, no és casualitat.

Les dades hi són.

El que falta és voler mirar-les.

Perquè això no va només de descriure el que passa. Com deia Julio Anguita, la política no és gestionar el que hi ha, sinó transformar-ho.

I si no canviem la mirada, continuarem arribant tard.

I continuarem pagant els mateixos.