Tot l’afer, no es pot negar, ha anat relativament de pressa. A inicis d’octubre, els dos afectats -que prefereixen no donar el seu nom-, van rebre un avís de la Batllia. Contra ells s’havia iniciat un procediment per desnonar-los un cop, segons la propietat del pis, s’havia extingit, el 30 de setembre, el contracte de lloguer que havien signat l’any 2017. L’arrendador al·legava que el juny se’ls havia tramès una carta advertint de la voluntat de no allargar el contracte i que no havia rebut cap resposta.
“La sola existència d’un sistema legal de pròrrogues no impedeix la nova renovació del contracte (...) sinó que implica un sistema de comunicacions que permet a cada part fer valer els seus drets: l’arrendador manifesta la seva voluntat de no renovar (...) i l’arrendatari manifesta que s’hi oposa i invoca el seu dret de pròrroga legal”, al·leguen els magistrats
Pel que fa als afectats, expliquen que no coneixien aquesta intenció. Certament, la carta ni la van agafar ni la van llegir. Al·leguen, però, que entenia que estava vinculada a una desavinença que mantenien sobre la realització d’unes obres a l’edifici. En tot cas, el que queda clar és que en cap moment van poder esgrimir que volien exercir el seu dret a pròrroga. A partir d’aquí, l’afer ha fet el seu curs, relativament ràpid, a la Justícia.
Així, en primera instància, la Batllia, a finals de gener, va emetre una primera resolució on donava la raó a la propietat. En primer lloc, entenia que el preavís s’havia efectuat de forma correcta, independentment que els llogaters haguessin o no llegit la carta. I, en segon lloc, argumentava que la llei tampoc era d’aplicació en aquest cas, malgrat ser un contracte del 2017. “El règim excepcional de pròrrogues no té vocació d’aplicació general i indefinida a tots els contractes formalitzats amb anterioritat a l’any 2021, sinó que està concebut per donar resposta a una situació conjuntural molt concreta, vinculada als venciments que es produïen en un horitzó temporal immediat a l’entrada en vigor de la norma”, indicava la resolució, que continuava apuntant que “l’exigència que la pròrroga legal operi ‘a manca d’acord entre les parts’ constitueix un pressupost essencial del mecanisme excepcional que, en el cas d’autes, no concorre, atès que durant l’any 2024 ja es va acordar tàcitament una nova pròrroga anual fins al 30 de setembre del 2025”. El batlle considerava que “l’extensió del règim de pròrroga forçosa a un contracte amb venciment el 2025, malgrat l’existència d’un acord previ de pròrroga durant l’any 2024 no només desbordaria els límits temporals de la norma, sinó que suposaria una restricció desproporcionada del dret de propietat mancada de cobertura legal expressa i contrària al principi de seguretat jurídica”.
Per tant, la Batllia acceptava el desnonament. La parella, lògicament, va presentar un recurs d’apel·lació davant el Superior. En la sentència que es va donar a conèixer fa uns dies, la segona instància el refusa. Sobre si la comunicació estava ben feta, arriba a la mateixa conclusió: la missiva havia arribat a la bústia i, per tant, en tot cas era responsabilitat dels llogaters haver-la recollit. Ara bé, pel que fa a valorar si les pròrrogues eren o no aplicables, canvia d’argument. La sentència no esmenta en cap cas el fet que hi hagués hagut un allargament tàcit del contracte l’any 2024. Opta per una altra causa.
En aquest cas, cita dues sentències anteriors -Altaveu no ha pogut trobar-les en el cercador de jurisprudència-, una de les quals vinculada no a la Llei del 2023, que establia els tres anys de pròrroga actualment vigents, sinó a una d’anterior, del 2021. I aquí disposa que “la sola existència d’un sistema legal de pròrrogues no impedeix la nova renovació del contracte (...) sinó que implica un sistema de comunicacions que permet a cada part fer valer els seus drets: l’arrendador manifesta la seva voluntat de no renovar (...) i l’arrendatari manifesta que s’hi oposa i invoca el seu dret de pròrroga legal”. Així, els magistrats entenen que “l’arrendatari ha de manifestar la seva voluntat i la pròrroga no és totalment automàtica”. Per això, com s’ha dit, es desestima el recurs.
Així doncs, per a la parella ha començat un compte enrere. Amb la sentència ja ferma, temen que hauran d’abandonar l’immoble, pel qual pagaven un preu força assequible en comparació amb l’actual situació del mercat. No amaguen l’enorme decepció que els han provocat les resolucions judicials que, ara per ara, els deixaran al carrer. “Sent un contracte del 2017, hauríem d’estar coberts per la llei [de les pròrrogues]”, defensen.
Per això, preveuen una darrera opció: fer un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. És la intenció que han apuntat en conversa amb Altaveu, a la vegada que recorden que, certament, la relació amb la propietat era tibant per l’afer de les obres i pels desperfectes no solucionats a l’immoble en el qual, malgrat tot, volen continuar. I és que, en el fons, tenen clara quina és la realitat del mercat de lloguer actual. I saben que tindran difícil trobar un altre lloc on viure al país si es compleix el desnonament. “No hi ha opció; l’única seria marxar del país”, lamenten.
Comentaris (1)