Es podria dir que sóc una apassionada de la meva feina, que és treballar amb nens. Sóc educadora infantil i monitora en un centre lúdic per a infants. Sempre m’han agradat els nens. Des que era petita jugava a mestres amb les meves nines. També he estat sempre molt interessada en l’escriptura, però solia escriure coses sense sentit i mai les acabava.

El que vinc a escriure avui no és fictici, com quan tenia 14 anyets. És un record real i realment bonic que val la pena recordar detall a detall. He de destacar que no ho faig per penjar-me cap medalla, ho faig perquè va ser un dels moments més feliços que he viscut.

Faig voluntariats al Senegal en orfenats des de fa quatre anys. Els tres primers van ser a Dakar, a La Pouponnière de La Medina. Aquest any vaig decidir canviar i anar a Mbour, a La Pouponnière de Mbour. A Mbour estava en una casa de voluntaris, La Maison des Bénévoles. Sempre hi havia nens jugant pel meu carrer i sovint, si els miràvem, ens saludaven amb la mà. Amb les voluntàries vam congeniar molt i, quan teníem temps lliure, anàvem a visitar el poble, el mercat, la platja o la piscina.

Recordo que aquell dia a la tarda tornàvem diverses voluntàries de la piscina. Jo portava unes sandàlies cranqueres blaves que m’havia comprat la meva mare feia un parell d’anys. (Sempre he pensat que són les sandàlies més pràctiques del món). Caminàvem pel carrer empolsat de La Maison des Bénévoles quan va passar un grup de nens —no recordo quants eren, d’entre 8 i 10 anys— jugant a futbol.

Em vaig fixar en un d’ells que li passava la pilota a un altre. No em vaig fixar en el xut que va fer, ni en el crit que va fer al seu amic, ni en la pilota. Em vaig fixar en les crocs que portava aquell nen. Eren grans, negres i completament destrossades. El vaig mirar diversos cops, em vaig girar per tornar-lo a mirar més de tres vegades. El mirava a ell i em mirava les sandàlies que m’havia comprat la meva mare, que sí, tenien dos anys, però les havia utilitzat tres mesos en total.

Ja eren lluny quan li vaig fer un crit a una companya i li vaig preguntar:

—Has vist les sabates d’aquell nen?

Ella va fer un gest d’afirmació. Vaig continuar:

—Li donaré les meves.

Ella em va preguntar:

—I què faràs tu?

—En tinc unes altres, ja em buscaré la vida. Digue’ls-hi que vinguin aquí.

Vaig pujar corrents a la meva habitació a deixar les coses i agafar unes altres sandàlies.

En baixar per les escales vaig poder veure pel balcó que ja no estaven jugant al carrer. Però en arribar a baix, me’ls vaig trobar a tots a la porta de casa nostra. Confesso que, en veure’ls, em vaig alegrar molt. Vaig deixar les altres sandàlies a terra per canviar-me-les i em vaig acostar als nens.

Un cop era a la porta, el vaig mirar i li vaig preguntar:

—Quin peu fas?

Ell va contestar amb molta timidesa:

—38.

Perfecte. Jo utilitzo un 39. Li vaig donar les sandàlies i li vaig dir:

—Posa-te-les.

Ell seguia molt tímid i em mirava fixament. Em va fer cas i se les va posar.

—Et van bé? Podràs córrer amb elles?

Em va dir que sí amb el cap.

—Doncs són teves! —vaig exclamar.

Recordo la manera en què em mirava. Els seus ulls negres i profunds… Jo veia tant en aquells ulls tan penetrants i bonics. Veia sorpresa, agraïment, una mica de por també, confusió i fins i tot admiració. Estava envoltada d’aquells nens, tots ens miraven, però jo només podia veure’l a ell en aquell moment. Sabia que miraven la situació en silenci, però era com una foto desenfocada: saps que hi ha alguna cosa, però ni t’hi fixes.

El nen no podia parar de mirar-me fixament. Finalment, li vaig oferir la mà. Va dubtar, però al final me la va donar. Ens vam agafar la mà i li vaig dir:

—Es fa així. Ja són teves.

En aquell moment va arribar el guàrdia de la casa i li va dir:

—Dona-li les gràcies.

El petit, amb timidesa, es va dirigir a mi amb un “merci”.

Els nens van marxar i em vaig quedar mirant-lo com s’allunyava amb les meves cranqueres i les seves crocs destrossades a la mà.

Tenia un nus a l’estómac. Volia plorar i tenia un munt de pensaments al cap: “Què deu haver passat pel seu cap en aquell moment?”, “de què parlaran?”, “he actuat bé?”

Aquell dia, un policia em va dir que les cranqueres eren molt comunes al Senegal i que les feien servir per jugar a futbol. Em va fer gràcia.

Més tard, em vaig preguntar què devia pensar el nen en veure’m arribar: una noia ‘quasi’ senegalesa, amb les cranqueres, un vestit rosa típic senegalès i trenetes al cap. També me’l vaig imaginar arribant a casa seva amb unes sabates noves. Què li devia dir als seus pares? “Una ‘toubab’ rara, benèvola de la Pouponnière, m’ha regalat aquestes sabates perquè li ha donat la gana.” (‘Toubab’ significa ‘blanca’ en wòlof, un dialecte parlat al Senegal.)

Vaig anar cap a la dutxa de seguida. En arribar al lavabo em vaig parar en sec i vaig riure. Sempre utilitzava les cranqueres per dutxar-me. Vaig fer servir les altres sandàlies sense cap problema, però no podia parar de mirar-me els peus.

Ja no eren meves. Eren del petit senegalès que jugava a futbol al carrer de casa. I cada cop que em mirava els peus, un somriure em sortia.