Una costellada és una litúrgia pagana, un àpat informal d’ingesta de carn i una mena de bacanal romana que ha canviat el bosc sagrat que era entre el turó de l'Aventí i la boca del Tíber, en direcció cap a Òstia, per la Comella, sempre i quan la carretera no estigui tancada per una esllavissada, o el Comabella. No és, però, l’únic canvi.

La paraula costellada està sent substituïda progressivament per barbacoa. Fa anys era patrimoni de Sa Calma, de Can Diumenge o d’altres urbanitzacions on hi havia jardí i una barbacoa d’obra de disseny rústic amb xemeneia inclosa. Allà, el pare de família hi feia de mestre de cerimònies amb una gorra de l’equip de beisbol del St. Louis Cardinals i el fill gran, amb una samarreta de bàsquet dels Boston Celtics amb el número 33 de Larry Bird, era l’ajudant. Allò semblava un episodi dels Simpson amb el pare en el paper d’Homer i on el ketchup corria en quantitats industrials molt abans del Make American Great Again.

Les classes menys benestants compraven una graella a la Ferreteria Principat i a fer costellades a la Rabassa quan no hi havia el parc temàtic. Les botifarrades quedaven pel Carnaval de Sant Julià de Lòria i per a altres àpats populars organitzats per institucions o col·lectius mentre que les ‘parrillades’ o graellades van amenaçar també les costellades però sense acabar de destronar-les. Encara ara, si algú va a algun poble de la Catalunya interior i parla de barbacoa o de ‘parrillada’, és possible que es quedi sense dinar.

“L’ingredient principal són les costelles acompanyades d’uns trossos de carn que semblen llestos perquè se'ls cruspeixin Vickie el Vikingo i el seu pare, Halvar”

Està clar que l’ingredient principal són les costelles acompanyades d’uns trossos de carn que semblen llestos perquè se'ls cruspeixin Vickie el Vikingo i el seu pare, Halvar, a les festes de Flake. Després ja vindran els danys colaterals que no calmen ni tres tones d’Ibuprofèn, ni litres de Gaviscon Forte en sobres. L’all i oli letal, la Xibeca i el vi que, tot i estar obert amb una inclinació de 32 graus i amb l’ampolla orientada al sud, surt picat. Però ens els bevem perquè una costellada és un sensacional estat primari de felicitat, un efecte ‘Magdalena de Proust’, aquest fenomen memorístic humà pel qual una percepció (especialment una olor) evoca un record o reminiscència que pot ser un objecte, gest, imatge o un altre element de la vida quotidiana.

Ara per ara l’únic que manté la supervivència de la paraula costellada és el partidet de futbol o patxanga que l’acostuma a acompanyar. Les patxangues no tenen geometria ni màgia. Són un monument al vull i no puc així com els enfrontaments de casats contra un combinat de solters, vidus i separats. No tenen patrocini de Spotify, grada d’animació, drets de televisió ni fitxatges multimilionaris. A sobre, fan mal. Els turmells es trenquen, els genolls es disloquen, les panxes s’inflen i es pateixen contractures a tots els músculs.

Entres al terreny de joc com Oliver i Benji cantussejant “allà va amb la pilota als peus, i ningú no el podrà aturar i l’estadi tornarà a vibrar…” per adonar-te ràpidament que regatejar és una ensopegada a l’atzar, els davanters salten a rematar els córners i les faltes com si fossin estaquirots, i els porters no volen com un avió supersònic per aturar la pilota sinó que fan aterratges d’emergència. Aquell extrem, que a l’equip juvenil era conegut com la “llebre d’Aixirivall”, ara és més lent que el cavall del dolent en una pel·lícula de vaquers i d’indis, i aquell davanter, que es girava dins l’àrea a la velocitat del so, ara necessita un espai equivalent al de la plaça de la Germandat per a poder fer el mateix moviment.

Però, tot i això, el dia que en comptes de ‘partit de costellada’ en diguem ‘partit de barbacoa’, l’últim que apagui el llum.