La veritat és que no em va sorprendre el discurs del síndic general en la sessió de jurament de la Constitució del nou cap d’Estat constitucional andorrà; alguns detalls previs ja m’havien orientat sobre el que seria el seu enfocament retòric. Ni em va sorprendre, ni tampoc decebre, però crec que som molts els andorrans que no compartim la seva tesi continuista de la història andorrana. Vagi per davant que aquesta disconformitat no altera gens la meva estima i respecte pel Sr. Carles Ensenyat.

La part del discurs del síndic a la que em refereixo és aquesta: “A Andorra no hi ha un trencament entre l’etapa preconstitucional i l’etapa constitucional. Ni un trencament històric, ni molt menys un trencament social, ni tampoc un trencament institucional o conceptual. Sobre el paper potser sí: per a algú que llegeixi els pariatges i la Constitució de 1993 sense veure-hi més enllà de la literalitat, segur que sí. Però per a qui conegui la realitat, la història i l’esperit del poble andorrà, la continuïtat és innegable”.

“En valorar el canvi que va representar la Constitució hem de “domesticar” les intuïcions, els ancoratges, els prejudicis, les fal·làcies narratives i les invocacions al volksgeist; serem igual de patriotes i no desnaturalitzarem gens la realitat històrica, sociològica, cultural, política d’Andorra, la qual cosa ens permetrà enfocar millor el futur, sense la feixuga motxilla d’una tradició inventada”

Doncs no, per a mi la continuïtat no és innegable, al contrari és una ficció; és clar que un servidor mai ha admès l’axioma “de l’esperit del poble”, del Volksgeist, de l’existència de grups nacionals amb uns trets comuns, immutables al llarg de la història i diferenciats de manera essencial dels pobles que viuen a la seva vora. És més, només pensar que aquest “esperit” existeix en algun lloc del món, em provoca calfreds. Sé que hi ha ideologies que fan d’aquest indefinit, intangible i esmunyedís concepte, el nucli de la seva política. Unes ideologies que, estic segur, no comparteix Carles Ensenyat.

Tanmateix, les paraules del nostre síndic em van deixar preocupat. Pot ser que el canvi que va portar la Constitució, les llibertats, els drets, la seguretat jurídica, la separació de poders, va ser insignificant?

Jo crec que, en aquests segles, no només Andorra, sinó també l’Església catòlica i França, terra de l’altre copríncep, han passat per èpoques de crisi que han provocat canvis substantius: canvis dinàstics, concilis ecumènics, cismes, reformes, restauracions i contrareformes, revolucions, contrarevolucions, etcètera. Per què alguns s’encaparroten en negar totes aquestes crisis i aquests canvis i posen l’accent en el continuisme? Algú pot sostenir que un Papa nascut a Chicago i que ha estat bisbe al Perú, és hereu de la tradició de la Papauté d’Avignon? Jo, no.

Però en el nostre cas, no cal anar a èpoques pretèrites, només hem de remuntar quatre dècades. Abans de la promulgació de la Constitució els coprínceps concentraven tots els poders: regnaven, legislaven, governaven mitjançant els delegats permanents i els veguers i també impartien justícia; el règim era un règim absolutista i el poble andorrà patia aquest règim i volia canviar-lo.

Uns anys abans, en 1941 el copríncep Petain i el veguer Sansa suprimien per decret, amb el beneplàcit del Consell General, el sufragi universal masculí, en agost de 1947, es restaura aquest dret amb el copríncep socialista Vincent Auriol, primer president de la quarta República.

I si ens remuntem a 1933, ens trobem amb la destitució del Consell General pels delegats permanents i l’ocupació il·legal d’Andorra, durant 52 dies, per la gendarmeria del coronel Baluard; la detenció dels síndics Roc Pallarès i Agustí Coma i el nomenament, per les dues delegacions dels coprínceps, d’un Consell provisional. Un autèntic cop d’estat dels delegats permanents, que utilitzen el “seu” Tribunal de Corts per maquillar l’atropellament. De veritat podem afirmar, com diu el síndic, que “el poble andorrà s’havia constituït en subjecte de drets i de deures, en actor polític i en dipositari de sobirania molt abans -segles abans- del 14 de març de 1993”?

És cert que hi havia una part del poble, uns grups socials privilegiats que s’acomodaven prou bé a les regalies de l’ecosistema absolutista, actuant com vassalls fidels; no van tenir cap inconvenient en adaptar-se a l’ocupació de Baulard, en una anticipada versió col·lectiva de la síndrome d’Estocolm, fins al punt que van confraternitzar (col·laborar?) amb l’ocupant.

En alguns períodes, aquestes elits, es mostraven tímidament bel·ligerants contra algunes de les arbitrarietats dels coprínceps i els seus serveis: concessions, radiodifusió, intervencionisme dels veguers; aquests prohoms protestaven, però no volien perdre l’escalfor i la protecció (a ells) de “mos prínceps defensors”. Les classes subalternes: pagesos, jornalers, mossos i menestrals rarament, per no dir mai, van gaudir d’aquesta escalfor.

El príncep Alexis de Tocqueville, en la seva magnífica obra La democràcia a Amèrica (1865), relativitzava la Revolució Francesa de 1789; segons ell, molts dels canvis que hom atribuïen els republicans a la revolució ja eren presents a l’Ancien Régime.

No és estrany que, per simple comparació, Ensenyat consideri pur continuisme els canvis incruents ocorreguts al nostre país durant segles: sense guerres, sense magnicidis, sense condemnats a la foguera, sense tortures esgarrifoses com la de Ravaillac, sense guillotinats...

El Premi Nobel d’Economia, Daniel Kahneman, diu al seu llibre “Pensar ràpid, pensar a poc a poc” que, “en els relats que inventem sobre el passat, la nostra ment es comporta com un òrgan per dotar aquest passat de sentit”.

L’anàlisi dels aristòcrates Tocqueville i Lampedusa negant la importància dels canvis de la Revolució Francesa i la garibaldiana deixen entreveure el seu ressentiment davant la pèrdua dels privilegis classistes. Des de la radicalitat contrària, també trobem els desencisats progressistes que compateixen la idea d’Alphonse Karr (1849) “plus ça change, plus c’est la même chose”

En valorar el canvi que va representar la Constitució hem de “domesticar” les intuïcions, els ancoratges, els prejudicis, les fal·làcies narratives i les invocacions al volksgeist. Serem igual de patriotes i no desnaturalitzarem gens la realitat històrica, sociològica, cultural, política d’Andorra, la qual cosa ens permetrà enfocar millor el futur, sense la feixuga motxilla d’una tradició inventada.