Tragèdia de pel·lícula, Balandrau en el record

Entre els especialistes en rescats de muntanya que es van mobilitzar per mirar de localitzar els muntanyencs que s’havien vist sorpresos pel torb en les canals del Balandrau hi va haver un extens grup de bombers i policies andorrans. Llavors treballaven de manera coordinada, a la muntanya. Feien serveis conjunts. I al Balandrau hi van jugar un paper clau. Ells i, amb molts d’ells, els seus companys canins. Uns gossos que corrien damunt un tou de neu molt important i que tenien per missió mirar de marcar punts on es desprengués olor aparentment humana. 

‘Balandrau. Vent salvatge’ retrata aquells dies de tensió, de rescat. De tragèdia. Aquells dies de solidaritat entre cossos de seguretat -catalans, espanyols, andorrans, francesos- per treure cossos d’entre la neu. Una neu que havien de trencar amb motoserres. Una pel·lícula que fa poesia d’una tragèdia a la muntanya. A partir de dos grans protagonistes, el bomber voluntari de Camprodon Francesc ‘Sisco’ Carola, que pel coneixement de la zona va ser un dels coordinadors de l’operatiu de rescat, i Josep Maria Vilà, l’únic supervivent del torb traïdor. 

“Ho vaig reviure tot”, assegura Joan Carles Recasens, l’exdirector dels bombers ara responsable de pistes i gestió d’emergències de Saetde i Secnoa. “És molt realista”, afirma Toni Montero, un bomber encara en actiu. “La pel·lícula està molt ben feta”, manté Carles Bertran, un altre dels bombers que van estar al Balandrau. Recasens, Montero, Bertran, el seu germà Xavier, Josep Maria Alonso, Josep Ribera, Josep Ripoll, Òscar López, Pere Fortes, Alain Vinyals, Esteve Moreno… policies com Manel Pelegrina, Francesc Troguet, Àlvar Baró o Isak Lax, avui bomber com els primers citats. Tots van estar al Balandrau. Fent torns, en alguns casos.

Relacionat

El ‘drama alliçonador’ del Balandrau triomfa en la gran pantalla

Molts d’ells han agafat cita aquests dies per poder veure al cinema el film dirigit per Fernando Trullols. Parteix d’un llibre escrit per un meteoròleg, Jordi Cruz, ‘3 nits de torb i 1 Cap d’Any’, i complementa un documental estrenat ja fa cinc anys i anomenat ‘Balandrau, infern glaçat’. Toni Montero, el bomber ja en la recta final de la seva trajectòria professional, va assistir a la preestrena de la pel·lícula a Comprodon. Va colpir els presents. El va colpir a ell mateix. En parla encara impressionat. Sense oblidar, és clar, que es tracta d’una pel·lícula. Basada en fets reals, sí.

Una història molt ben feta. Però una pel·lícula. Emotiva, tràgica. Però que pot tenir una narrativa un pèl diferent del que van ser aquells dies de lluita contra el temps en els dos sentits: el de les agulles del rellotge i el meteorològic. Girs narratius per poder fer un cant a la vida -Vilà, per exemple, no va ser el darrer muntanyenc en ser rescatat, al contrari, a ell se’l va trobar en vida i gràcies a les seves indicacions, recorda Carles Bertran, es va poder localitzar els cossos d’alguns dels seus companys- o per honorar el bomber voluntari que va resultar clau. Una pel·lícula que també ha tingut una gran requesta a Andorra. Un èxit al cinema. 

TOT IGUAL

“Surt el mateix helicòpter en què jo vaig pujar. El camp de futbol que apareix a la pel·lícula és el mateix camp de futbol. Els vestidors. La roba que portaven els GRAE és la mateixa”, repassa encara impressionat Montero. “La pel·lícula està molt ben feta, els personatges molt ben caracteritzats. S’ho han ‘currat’ molt”, recorda el bomber. És del mateix parer Carles Bertran, ja jubilat, i que també va estar al Balandrau amb el seu gos. Bertran també destaca el treball fet pels professionals que han treballat en el film. 

Ell és tan metòdic i ordenat, que la productora de la pel·lícula va comptar amb la seva col·laboració, per exemple, a l’hora d’identificar bombers, policies. O fins i tot va cedir un dels uniformes dels bombers andorrans a l’època. “Surt l’uniforme que els vaig deixar”, cita satisfet encara que lamenti algunes escenes massa fosques o que els crèdits o les explicacions escrites, al principi o al final, vagin massa ràpid. Bertran parla impressionat del record que li ha portat la pel·lícula. De veure’s entre les imatges reals de l’època que es projecten al final. “Impacta molt i et quedes amb la duresa que va haver de viure ell”, referint-se al muntanyenc que va sobreviure.

“És tot cert, molt real. La pel·lícula realment reflecteix tot el que va passar i s’hi poden veure tots els grups que hi vam estar treballant. La imatge que es reprodueix d’un gos, és d’un gos nostre que anava amb el guia Esteve Moreno”, explica Joan Carles Recasens, l’exdirector dels bombers

“És tot cert, molt real. La pel·lícula realment reflecteix tot el que va passar i s’hi poden veure tots els grups que hi vam estar treballant. La imatge que es reprodueix d’un gos, és d’un gos nostre que anava amb el guia Esteve Moreno”, explica Recasens. L’exdirector dels bombers recorda haver volat aquells dies, fa 25 anys, des d’Andorra en helicòpter directament al cim del Balandrau. “Ens van deixar allà dalt, hi havia diversos grups. I vàries zones i sectors per fer la cerca”, explica. 

Malgrat la duresa i la desgràcia, malgrat la tragèdia del Balandrau, la cooperació entre professionals, i entre professionals i voluntaris “va ser perfecta”. I l’aparició dels gendarmes amb l’eina Recco, que llavors no tenien ni andorrans ni catalans, va ser decisiva en alguns casos. Els Recco emeten unes ones quan detecten quelcom metàl·lic. Així es va localitzar una màquina de fotografiar que apareix molt reflectida al film. “Crec, però, que era una mica més moderna. Diria que ja era digital”, esmenta com a anècdota Joan Carles Recasens. 

Les anècdotes les anirien acumulant després. El record del Balandrau perdura per sempre. Montero i Josep Maria Alonso són els que més referència fan a aquells dies. També Isak Lax, llavors policia, ara bomber. Les hores de fred, de vent encara, de sondejos per buscar cadàvers en la neu. Lax explica que va anar al Balandrau “en la primera rotació d’helicòpter” que va sortir d’Andorra. Del Comunal. Llavors, l’ara sotsoficial responsable de la secció subaquàtica dels bombers era policia. I policia i bombers es repartien els rescats de muntanya.

“Estàvem de guàrdia una setmana cadascuns.” I quan hi va haver la tragèdia al Ripollès, treballaven els policies. Per això amb Troguet o Baró, però també amb els bombers Josep Ripoll i Esteve Moreno van ser dels primers enfilar-se a l’helicòpter d’Heliand que els va traslladar fins a la zona. “Encara feia molt vent, i els helicòpters patien molt”, explica el sotsoficial de bombers. Més que centrar-se en la tragèdia estricta, Lax parla de la solidaritat de la gent de Camprodon. “Vam arribar amb una motxilla i no sabíem quants dies passaríem allà”, explica el bomber, que deixa clar que dins les possibilitats i mitjans del moment, se’ls va abastir de tot.

COOPERACIÓ 

Però sobretot destaca el treball en equip. “El que m’emporto de tot allò, més enllà de la tragèdia, és que érem molts grups de rescat, de molts colors i de diferents països. Espanya, França, Catalunya, Andorra… i tots treballàvem pel mateix i fent una feina d’equip”, explica Isak Lax. Ho explica ell. Però ho corrobora qualssevol dels professionals del rescat que van ser allí aquells dies de duresa extrema després d’un torb terrible. “Tan era si parlaves català, castellà o francès. Tothom treballava pel mateix i barrejats. I això és el principal que em vaig endur d’aquells dies tan durs.”

A Toni Montero, en canvi, un dels elements que més el van colpir, i que més recorda encara ara, és “el soroll de les motoserres”. “Hi havia tanta neu que havíem de trencar les plaques amb motoserra.” En efecte, els gossos, la majoria si no tots, eren dels funcionaris andorrans. I eren ells els que marcaven on hi podia haver alguna cosa. “Però hi havia molta barreja d’olors. Perquè havien quedat enterrats muflons, isards o les motxilles dels excursionistes.” Però calia provar si d’allà on indicaven els animals en sortia alguna cosa.

El terreny, però, era complicadíssim. Neu a dojo i duríssimes plaques de gel. “Vam trencar prop de dues-centes sondes”, recorda Montero. I Lax, que té previst anar a veure la pal·lícula aquesta setmana vinent, hi afegeix un altre record: “Jo vaig treballar molt amb l’Àlvar Baró i el seu gos. En una ocasió va marcar un punt. I vam obrir un forat. Vam estar un dia i mig palejant en aquell punt. El Recco dels policies francesos que van venir també marcava. I sota tres o quatre metres de neu van aparèixer dos cadàvers. Estirats. Talment en la posició amb què es van estar arrossegant per mirar d’avançar intentant evitar el vent. Però el torb els va anar colgant.”

Relacionat

El record andorrà de la tragèdia del Balandrau

“Era dur, molt dur. No era un pic complicat però presentava unes condicions més semblants a l’Himàlaia”, rememora Josep Maria Alonso. Fa un parell d’anys que es va jubilar. I durant molt temps ha estat un dels pilars operatius dels bombers. Ja llavors tenia dots de comandament i havia viscut moments molt complexos. A Andorra, no pas fora. El del Balandrau és “un record d’un servei que va durar molts dies, setmanes. I molt dur. Amb temperatures molt baixes i els helicòpters passant constantment”. Tot plegat “sortia de la norma”.

“Era dur, molt dur. No era un pic complicat però presentava unes condicions més semblants a l’Himàlaia”, rememora Josep Maria Alonso. “Si quan vam arribar el vent era fluixet, que és el que va haver de viure aquella gent”, es pregunta Toni Montero, que sentencia: “Allò va ser molt bèstia”

Toni Montero remarca una altra de les sensacions que va tenir en arribar sobre lloc: “Si ara el vent és fluix, que és el que ha hagut de viure aquesta gent”, va pensar només prendre contacte amb la zona. Mai abans hi havia estat. “És una pista fàcil. Un símil podria ser el del Pic Negre, a la Rabassa, on hi vas a fer ‘rando’ sense cap dificultat. I fins i tot sense neu es pot arribar al cim amb vehicle.” Però aquells darrers dies de l’any 2000, amb materials i mitjans que no tenen res a veure amb els d’avui, el torb va convertir el Balandrau i molts dels seus entorns -en les proximitats hi van perdre la vida dos muntanyencs més i encara un tercer a Port Ainé- en un veritable infern… extremadament fred.

“Les condicions eren molt molt dures”, reitera Alonso, que recorda que va acudir a l’operatiu “durant la segona setmana. Anàvem a buscar víctimes, però ja mortes”. Aquest fet, malauradament, va convertir aquell rescat en diferent al d’altres. Dur per les condicions, tràgic. Però segurament amb menys risc i menys complicat que d’altres. “Quan potser encara pots salvar vides vas al límit”, reconeix qui es va jubilar com a oficial de bombers. En aquella ocasió no va ser així. Per això, quant a dificultat, quan a presa de riscos, no té res a veure el Balandrau amb altres serveis.

I Josep Maria Alonso recorda el despreniment de la pedrera, quan just després d’extreure un parell de persones d’un vehicle la carretera es va enfonsar. O el dia de l’allau d’Arinsal, “quan tres quarts d’hora després de donar l’ordre que s’aixequés el camp de neu va passar el que va passar”. O, més recentment, en l’accident durant la construcció del pont del túnel del Dos Valires “quan et ficaves dins d’aquella estructura que no sabies si aguantaria o si acabaria de baixar”. El Balandrau va ser una altra cosa. 

“Planificàvem les rutes i primer hi passaven els gossos per mirar de marcar les zones que havíem de sondar. Quan van anar apareixent les víctimes, en molts casos no pots ni saber com coi van poder arribar on van arribar” i on, malauradament, van perdre la vida. Morts de fred, colgats de neu. “Una vegada trobat un, no és que fos fàcil, però sí més senzill”, exposa Montero, que encara té en el record la cascada de gel i d’aigua per on estava l’únic excursionista del Balandrau que va salvar la vida. 

El bomber està satisfet d’haver obert “el camí” del treball “en conjunt” i que Andorra mostrés als seus companys dels països veïns una feina molt avançada gràcies a la contribució dels gossos de rescat. Això no treu que tot plegat fos un episodi d’aquells que es viuen una vegada a la vida i mai més. “Va ser molt bèstia.” Una tragèdia de pel·lícula que encara viu en el seu record. En el d’aquells que la van viure en directe, en la dels seus familiars. En la dels qui van contribuir a fer que el dol fos una mica més suportable. 

IMATGES: ‘Balandrau. Vent salvatge’ · Cedides: Carles Bertran / Isak Lax