Hi ha una frase que cada vegada escolto més i més per part dels nostres dirigents: Hem d’acostumar-nos a la nova normalitat. No m’agradaria ser polític ara mateix, la veritat. Enguany hi ha més preguntes que respostes. Ara que sembla que el maleït virus torna a ser més agressiu, creixen el nombre d’hospitalitzats i els positius s’escampen arreu del país, travessant les aules i les oficines, precintant parcs infantils i assetjant la restauració, la incertesa i el nerviosisme ennuvolen l’esperança. Almenys la meva. Estic fart, vaja, de la nova normalitat, que ni és normalitat ni és vida.

Trobo a faltar un munt de coses. Que no se m’embafin les ulleres tota l’estona, per exemple. Poca broma. Trobo a faltar les abraçades dels meus amics i veure petons pocavergonyes pels carrers. El que pitjor porto fins ara, és la por a contagiar els meus familiars. I no reconèixer-los pel carrer, també. I els somriures des de lluny? Quantes vegades s’ha perdut un somriure darrere d’un drap que el segresta?

Arriba la pluja i amb ella les ganes d’olorar la gespa mullada, amb la seva frescor, però en comptes d’això ensumo els macarrons amb pesto que acabo de dinar. No pot ser, no m’acostumo. Encara sort que evito el xoriço…Un altre tema és anar de compres. Entren a escena els famosos guants de plàstic que mai aconsegueixo posar-me sense trencar-los abans o llevar-me’ls de la forma correcta. Heu constatat la fricció del guant amb les bossetes per la fruita?

Que si passa l’autobús ple i no s’atura, que si ara s’enfila darrere meu un desconegut a l’ascensor públic, que si he de sortir de casa ràpid i no trobo la mascareta…quin estrès tot plegat. No anem bé, però podríem anar pitjor, no? Hi ha una frase que m’agrada més: “Nunca llueve a gusto de todos pero juntos estamos a gusto aunque llueva”. Doncs això, Virtus Unita Fortior.