Després dels aplaudiments diaris als sanitaris, al meu carrer han sonat a tot drap 'Color esperanza', 'Resistiré' i altres cançons per motivar el personal. A la selecció dels 40 del principal, el pis del discjòquei, només hi va faltar 'I Will Survive'. I perquè estic cinc pisos més amunt perquè li hagués dit que li ho accepto tot menys faltar-li al bon gust: ja ho estem passant prou malament perquè torni Diego Torres a la nostra vida amb el seu color i la seva esperança.

Malgrat que hàgim convertit les finestres i els balcons en una autèntica boda gitana, no tot s'hi val. Juguem a distància, amb els de la porta segona, al trivial sense formatgets, només amb les preguntes i em toca respondre sobre quina malaltia és coneguda per la mort negra. Jugo al parxís amb les dones de casa i em surten sis sisos seguits, que ja és casualitat i me'n torno a la fitxa a caseta.

Tinc un programa d'activitats més intens que l'agenda d'Eric Jover i Joan Martínez Benazet amb dues rodes de premsa diàries i moltes reunions. Amb calma, tranquil·litat i fent cas de les consignes és molt probable que ens deslliurem del coronavirus, però del refredat no m'escapo amb tantes sortides al balcó i, tampoc, de la tendinitis enviant tants missatges per WhatsApp.

Això va per llarg. Aïllats a casa i al país amb les fronteres amb un pas restringit. Hem de minvar l'angoixa, aplaudint, xerrant amb els veïns o cantant pel passadís. Tenim por, una por que va de la meva finestra a la del veí i del meu balcó al de l'edifici de davant. Per això continuaré sortint al balcó. Encara que hagi d'aguantar a Diego Torres a tot volum o a l'orquestra improvisada de tres nens amb bateria, guitarra i trompeta que sonen com la versió més dolenta de la Charanga del Tío Honorio . Pitjor seria King Àfrica. O Leticia Sabater i 'Trínchame el pavo'.

.