Fa uns dies ha sortit a la llum una informació que ha generat debat a Andorra: des de l’entrada en vigor de la Llei del català s’han tramitat prop d’un centenar de denúncies per possibles incompliments, però només dues han acabat amb sanció econòmica. Dues multes de 1.201 euros en tot un any. Una dada que, lluny de ser alarmant, diu molt més del que sembla.

Aquestes xifres no indiquen passivitat, sinó rectificació. La gran majoria dels casos s’han resolt perquè els establiments o les persones denunciades han corregit l’error: han adaptat la retolació, han incorporat documentació en català o han millorat l’atenció al públic. Això és exactament el que hauria de fer una llei lingüística: donar marge perquè les coses es facin bé. Que només hi hagi dues sancions és, en aquest sentit, una bona notícia.

El debat, però, s’ha entelat per una realitat incòmoda. En molts casos, les denúncies no han respost a una voluntat sincera de defensar la llengua, sinó a conflictes personals, venjances o desacords previs. El català ha estat l’excusa, no el motiu. En alguns casos, aquest ús de la denúncia ha acabat recordant un capítol de Black Mirror, on una eina pensada per millorar la convivència es converteix en un mecanisme de control social.

“Defensar el català és necessari i legítim, però fer-ho bé és imprescindible. Una llengua no es protegeix amb denúncies impulsives ni amb venjances personals, sinó amb pedagogia, coherència i exemple”

Andorra és un país petit, amb una realitat lingüística complexa i amb moltes persones que no tenen el català com a llengua materna. Equivocar-se hauria de formar part del procés, sempre que hi hagi voluntat de rec-ficar. I les dades ho demostren: la majoria ha corregit quan se li ha indicat l’error. Convertir cada errada en un càstig immediat només generaria por i rebuig, i això mai ha fet créixer cap llengua.

Però si hi ha un punt on el discurs fa aigües és en la contradicció institucional. Mentre un petit comerciant pot rebre una denúncia per un rètol mal traduït, les institucions projecten una marca país amb esdeveniments batejats en anglès com ‘Andorra Taste’, ‘Andorra Shopping Festival’, ‘Andorra Mountain Music’ o ‘Andorra Winter Festival’. Si el català és irrenunciable, també ho ha de ser quan hi ha focus, escenaris i campanyes internacionals. I encara més: no té sentit que alguns grans negocis o empreses, pel fet de ser ‘marca’ o tenir projecció exterior, no assumeixin la mateixa obligació lingüística. Aquesta doble vara de mesurar recorda ‘El Show de Truman’: es demana coherència mentre l’escenari explica una altra història.

Defensar el català és necessari i legítim, però fer-ho bé és imprescindible. Una llengua no es protegeix amb denúncies impulsives ni amb venjances personals, sinó amb pedagogia, coherència i exemple. Les dues sancions no són el problema; el veritable risc seria convertir el català en un motiu de confrontació interna mentre, portes enfora, es projecta una imatge que no sempre s’ajusta al discurs.