Una mala notícia en temps difícils encara t’omple més de tristor.

Les persones que hem realitzat les tasques de caps de zona en l’Andorra Ultratrail durant els últims anys voldríem mostrar el nostre parer en relació a totes les informacions sorgides els darrers dies al voltant de l’incomprensible final d’aquesta emblemàtica cursa i també voldríem expressar el nostre suport als organitzadors.
Per a nosaltres ha estat un final trist i inesperat ja que com a la majoria, ens ha agafat de sorpresa. És veritat que aquests darrers mesos s’havia parlat molt de la cursa en relació a la seva anul·lació i al no retorn de la totalitat de la inscripció. Suposem que no ha estat una decisió fàcil i que evidentment pot generar malestar. La cursa i essencialment l’empresa organitzadora (Cims Màgics) i la família que la gestiona han estat objecte de dures crítiques, insults i també d’amenaces. I al final de la tempesta, una crua realitat: 11 anys de compromís i esforços que desapareixen amb una ràfega de Torb.

També és veritat que abans hem tingut la sort d’assaborir com aquesta cursa anava creixent, mica en mica però amb pas ferm, amb molta energia i voluntat, amb nervis, pors i alegries, amb un gran treball d’equip i també amb lideratge, però per sobre de tot el que hi havia era il·lusió. Il·lusió del Gerard, de la Valérie, de la Lídia i de la Sandra per ser la cursa de referència, per buscar any darrere any l’excel·lència i la innovació. Il·lusió per què del primer a l’últim corredor, tots trobessin pau i una felicitat interior gaudint de l’esforç i de les meravelloses muntanyes d’Andorra i de l’encant del poble d’Ordino. Quan observem el desenllaç i com la història s’acaba, només una simple frase ressona al nostre cap: “NO és just”.

És veritat que aquests darrers mesos s’havia parlat molt de la cursa en relació a la seva anul·lació i al no retorn de la totalitat de la inscripció. Suposem que no ha estat una decisió fàcil i que evidentment pot generar malestar

Alguns heu dit i direu ja està bé, malmetíeu les muntanyes i el medi. D’altres direu i heu dit que els organitzadors només pensaven en els diners. D’altres pensareu que us han robat sense miraments. Uns quants escenificàveu una explotació vil i maquiavèl·lica de voluntaris comparable als períodes foscos de l’esclavitud. Uns pocs o no tan pocs us heu aferrat al camí fàcil de la crítica per que sempre us ha agradat, a vegades per una polsim d’enveja, a vegades perquè potser penseu que us guiarà vers la felicitat. A tots us podem dir amb coneixement de causa i una mica de perspectiva que potser amb alguns aspectes teniu una mica de raó però que també us podeu equivocar en certa mesura. El desconeixement sovint ens fa cometre errors en els judicis de valors.

Els que formàvem part d’aquesta aventura, com a amants de la muntanya, mai hauríem permès que el medi natural es veiés afectat de veritat. Està clar que en el moment que una sola persona el trepitja, ja hi ha una lleugera incidència. Un altre dels pilars d’aquesta cursa era que els corredors es sentissin com a casa. I us podem assegurar que els organitzadors no esmerçaven esforços i recursos al seu abast. Ells i els voluntaris donaven un encant especial a l’Andorra Ultratrail per que els somnis de molts participants s’acomplissin. Això sempre passava per davant de qualsevol benefici i rèdit econòmic: “desperteu-me quan calgui que vull abraçar aquest corredor” o després de 5 dies sense quasi bé dormir, veure el Gerard córrer els darrers kilòmetres amb l’últim participant de la ronda, amb un somriure d’orella a orella, com un nen petit que aconsegueix caminar per primera vegada. Quants correus electrònics havíem rebut de la Valérie a les 4 de la matinada acabant de lligar els últims serrells de la prova. Això no ho fan uns “pesseteros”, uns “aprofitats” o pitjors qualificatius com heu sentenciat molts de vosaltres. Mai es van escatimar medis, ni inversions perquè la cursa fos cada dia més gran i més ben organitzada, vetllant sempre per la seguretat dels participants. I pel que fa els voluntaris, si tan malament s’haguessin sentit i tractats no veuríem any darrera any les mateixes cares i la mateixa il·lusió per la gran majoria. Ells també vivien les seves aventures i els seus moments d’emoció. És cert que tan el Gerard, com la Valérie tenen el seu caràcter i segurament això els ha valgut uns quants enemics però sense aquest lideratge, aquesta pulcritud en l’ordre, el mateix resultat no hauria estat possible.

Finalment els que us heu sentit robats, teniu les vostres raons i no sabem i potser no sabrem mai si la gestió, les reunions, els percentatges de retorn de les quotes d’inscripció i els acords entre organitzadors i patrocinadors haurien pogut ser millors i més fructífers i perquè no va ser així. Però vist el trist desenllaç, Cims Màgics no anava desencaminat quan argumentava que la seva subsistència podria perillar.

Nosaltres vam creure fa molt temps en dos personatges que a simple vista semblaven menudets però que per dins tenien i segur que encara tenen una força i una empenta extraordinària i també uns valors fora de qualsevol dubte

Un esportista sempre ha de pensar que per trobar el que busca en una cursa (esforç, felicitat, aventura, introspecció, acompliment d’objectius, una foto al Facebook o un like a l’instagram) aquesta ha d’existir i algú l’ha d’haver creat i desenvolupat. I això té un cost, sense cap dubte. Als que no ho vegin així, se’ls menjarà el seu egocentrisme. No us podeu imaginar com es dispara el cost d’una cursa d’aquesta magnitud si es vol assolir l’excel·lència a tots els nivells. Reflexionant i mostrant una mica d’empatia, es pot ser indulgent i comprensiu i pensar que per poder gaudir d’aquesta o altres curses, demà o demà passat potser m’hi haig d’implicar un mica. Val a dir que molts corredors s’han solidaritzat des del primer moment en aquest sentit.
Tingueu clar que no serà fàcil tornar a crear un esdeveniment com aquest. Un esdeveniment que generi riquesa i imatge pel país a curt, mitjà i llarg termini. Alguns us penseu que això es bufar i fer ampolles i res més lluny de la realitat. Proveu-ho!

Segurament a partir d’aquesta carta, si és publica, uns quants de vosaltres continuareu criticant i titllant-nos d’estar dins el pastís i disparareu a tort i a dret. No és per aquests que escrivim aquestes quatre línies. Però sí que esperem que als que us deixàveu derivar pels vents dominants, us haguem aportat un altre punt de vista. En tot cas, nosaltres vam creure fa molt temps en dos personatges que a simple vista semblaven menudets però que per dins tenien i segur que encara tenen una força i una empenta extraordinària i també uns valors fora de qualsevol dubte. Aquest viatge ens ha aportat molt i malgrat s’ha acabat, en guardarem un ventall de moments intensos i de bons records.

Gràcies Gerard, Valérie, Lidia i Sandra.