Tot i estar en menys forma que un arbre de Nadal del basar xinès del meu carrer, m’he inscrit a classes d’spinning. Si Ulisses va passar la seva Odissea, Leònidas, les seves Termopiles, Dante, el seu particular infern, i Michael Keaton, el seu ‘Birdman’, jo també puc sobreviure a una sessió de bicicleta estàtica enfocada al treball cardiovascular seguint els canvis de ritme que indica un monitor mentre sona tota la discografia de Calvin Harris, Pitbull i Juan Magán.

Sobreviure, sí, després del patiment, que si és col·lectiu sempre és més assumible. El primer pas és adequar el seient de la bicicleta, una tasca tan complicada com tenir un màster en enginyeria industrial, haver aconseguit posar la roba d’una setmana en una maleta de cabina de Ryanair o haver muntat almenys un moble d’Ikea. Un cop aconseguida aquesta proesa te n’adones que allò no és una sessió esportiva: és un microcosmos, un ecosistema digne d’un estudi social i psicològic d’Andorra Recerca i Innovació o d’un pla d’estudis d’una universitat que es vulgui instal·lar al país.

“Hi ha qui sua tant amb l'spinning que podria haver solucionat fàcilment l’arribada d’aigua potable a Barcelona amb vaixell”

Hi ha qui sua tant que podria haver solucionat fàcilment l’arribada d’aigua potable a Barcelona amb vaixell. Al costat hi tinc el president de la meva comunitat de veïns, amb una samarreta vermella amb la inscripció ‘Sant Julià de Lòria amb la Marató de TV3 2013’. Hi ha practicants vestits com si fossin híbrids de Robocop i Jay-Z que estan a primera fila, hipermotivats com si anessin a pujar el coll de la Gallina, la Rabassa i els cortals d’Encamp. Quan el monitor pregunta “Com aneu?” contestaran “Fot-li més canya”. No falten a cap classe. Hi van anar el dia que es va cremar el seu pis, el de la mort de la seva padrina, i el de la graduació del seu germà petit a l’escola bressol. No hi ha res que impedeixi que compleixi amb la seva obligació; no hi ha res que el separi de la bicicleta.

També hi ha la Merche de ‘Cuentáme’, una senyora que du al voltant del coll una tovallola brodada amb les seves inicials i aquella noia que després de mitja hora pedalant està igual que si sortís a la portada del Dona Secret. Va vestida amb colors llampants que fan conjunt amb l’ampolla de beguda hipertònica, la cinta del cabell i el cadenat de l’armariet. En aquell moment de la classe, és com una concursant de ‘First Dates’ però en un oceà de bacteris que està a punt de ser declarat espai natural protegit per la Unesco.

I al darrere hi té l’arrítmic, que té menys ritme que una cançó de bressol composta per Álex Ubago, i que és més impermeable a l’exercici que Omar Montes a Txaikovski. Pedaleja descompassadament especialment en moments d’alta intensitat. Tot el contrari que una senyora d’edat indefinida que parla en anglès i que podria ser coetània de la reina Elisabet II. Aguanta la classe com una campiona mentre tu penses allò de “m’haig de posar definitivament en forma”.

Però a Santa Birra de Tots els Gasos poso per testimoni que me’n vaig de canyes quan surti d’spinning. És el millor antídot per als cruiximents. Durant la classe, el monitor ens ha repetit una dotzena de vegades que somriguéssim, Mira, si em vols veure somriure convida'm a una cervesa. En el gimnàs deixa'm agonitzar tranquil.