El camp de joc polític en el que juguen Govern i oposició no és pla. Més ben dit, en aquest camp hi ha més ‘costa’ que a l’antic camp de futbol del seminari de la Seu d’Urgell.

Govern té a la seva disposició l’administració, diners i contractes legals, però també la contractació ‘a dit’, per pagar-se assessors que els hi redacten programes polítics, discursos, lleis, etc. Els recursos personals i materials de l’oposició (i també de la resta del Consell General) són ridículs comparats amb els de Govern i amb els de qualsevol parlament europeu, en els quals cada parlamentari té entre 1 i 5 assessors a ple temps per assistir-los en la seva funció.

Amb aquest funcionament (“Montesquieu ha mort” diuen que va dir Alfonso Guerra), els consellers generals de la majoria només poden que raspallar i emparar el Govern i amplificar el discurs del poder executiu.

A l’oposició, quan a més tens en contra els poders fàctics i estàs en un règim polític que encara arrossega una motxilla enorme de comportaments atàvics i preconstitucionals, les alternatives que poden oferir són ben minses. L’oposició ha de trampejar com pot aquesta asimetria de recursos, allargant les hores de feina del dia, demanant ajuda d’amics, parents, militants i algun assessor pagat amb un magre salari. És cert que algunes vegades s’equivoca.

Per exemple, a mi no em va agradar que, en aquesta situació de penúria material parlamentària, el PS carregués contra Ferran Costa Marimon per unes retribucions econòmiques que no eren ajustades a la llei i que em sembla recordar que es van descobrir accidentalment pel crònic mal funcionament d’una entitat parapública.

La torna de la ‘víctima’ ha estat d’una mesquineria insuportable, els seus escarafalls simulant estar escandalitzat per unes frases plagiades d’un programa polític m’han recordat la situació que el poeta Charles Baudelaire descrivia al seu diari íntim ‘Mon coeur mis à nu’; deia més o menys (traducció lliure) “tots aquests imbècils de la burgesia que pronuncien les paraules d’immoralitat i demés bajanades em recorden a Louise Villedieu, una puta de cinc francs, que un dia em va acompanyar al Louvre i es va enrogir, tapant-se la cara, i estirant-me de la màniga, demanant-me davant les estàtues i els quadres immortals, com es podien exhibir públicament semblants indecències”.

Unes ‘indecències’ que, sieur Nieuwerkerke, director general del museus francesos durant tot el Segon Imperi, va amagar darrera fulles de parra.

Ara, Costa Marimon vol plagiar Louise i potser també a monsieur Nieuwerkerke. Res de res: hipocresia pura.