Ha estat tan estrany l’escenari preelectoral que fins i tot m’han ofert formar part d’una candidatura, d’una d’aquestes unions temporals d’interessos (UTI) que s’han intentat articular, amb tantes plataformes emergents, convergents i divergents, amb tanta emoció i amb tanta enquesta telefònica. Que et poden trucar a Auvinyà o a Fontaneda des d’un ‘call center’ del Marroc o de Colòmbia per saber la teva opinió sobre l’Albert Casal i contestar que no el coneixes. Una altra cosa hauria estat que t’haguessin preguntat pel Bou. Perquè això de la fauna ho porto molt bé. Potser massa i tot.

Tinc tants quilos al damunt que si anés a les eleccions i hagués d’espardenyar em perseguiria el capità Ahab amb un arpó i una embarcació de ràfting pel riu Valira pensant que soc la balena Moby Dick. No podria visitar la piscina del centre esportiu comunal perquè trucarien als de Greenpeace per avisar que hi ha un catxalot varat al costat de l’aigua. I hauria d’aparèixer la meva foto en els cartells electorals. Tot i que no seria ben bé un retrat sinó una etiqueta d’Anís del Mono, i sense la mirada acer blava de Zoolander.

A més a més, tenim un sistema electoral que és difícil d’entendre. Amb tantes sèries de televisió de política dels Estats Units és més senzill saber com funciona el caucus d’Iowa que la distribució de consellers comunals que mai, per molt que ho intentin, tindran la presència de Robert Redford a 'El candidat'. Estarà arrugat com una pansa de Califòrnia però té carisma. El que hauria de tenir jo per no acabar sent un os Bru.