Llegir el ‘Diari d’Andorra’ cada matí pot ser molt perillós. Juntament amb articles interessants sorgits de la ploma de personatges coneguts, generalment assenyats i amb criteri propi, com l’escriptor Toni Morell o l’antic cap de Govern Òscar Ribas, en llegim d’altres que provoquen una ràpida indignació i mal humor per a tot el dia. Aquest dilluns ha sigut el súmmum. Tenia al costat del cafè amb llet de l’ esmorzar quatre diaris: divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Segurament, el primer que ve al cap davant d’aquesta afirmació és a que es deu aquesta reacció tan poderosa. Doncs bé, no es sols un dels articles sinó tres que mereixen una rèplica pública. 

Conegut com soc ara per molts habitants d’aquest estimat país després de quasi cinquanta anys d’actuació professional com a cirurgià ortopèdic i traumatòleg no hi ha dia que no m’aturin i em preguntin: ¿Què passa a l’hospital? ¿És perillós tal com diu el diari operar-se o tractar-se a l’ Hospital Nostra Senyora de Meritxell? Es la lògica curiositat de qualsevol habitant del Principat, preveient que algun dia haurà de passar necessàriament per llurs serveis. Per a ser just he de dir que en general és un molt bon establiment. Hi ha serveis boníssims, que no tenen res a envejar d’altres establiments de països veïns per moltes raons, com l’excel·lent competència dels professionals mèdics i paramèdics, i l’equipament tècnic de què disposem al país. 

Molts polítics saben que és l’únic establiment sanitari del Principat com a país, i s’hi aboca, per tant, una dotació econòmica superior a la de qualsevol negoci productiu dels molts que es gaudeix avui al país. Com a tot arreu, hi ha serveis menys excel·lents però en cap cas tan catastròfics com explica el diari. Per l’especificitat de ser un país amb fronteres que poden estar tancades o impracticables a l’hivern i els esdeveniments aliens al nostre control que poden alentir el tràfic per carretera, el servei d’helicòpter es sortosament un gran alleujament per casos molt urgents. El fet de que amb tanta freqüència sortim a la primera plana com a notícia estrella crea una reiterada desconfiança vers la nostra sanitat, contra el metges, la CASS i el ministeri de Salut. I molt especialment quan les notícies són a mitges, sense contrastar i, per consegüent, estrictament falses. 

No és únicament la desconfiança envers l’hospital sinó per a la integritat moral del metges que es veuen acusats sense possibilitat de rèplica ni defensa. És clar que es pot rebatre l’article escrit. Però en la meva opinió no és convenient obrir una discussió pública perquè llavors es magnifica la notícia empitjorant l’efecte bo o dolent. Sembla que els periodistes d’aquest diari tenen una informació de porteria, molt tendenciosa, que sacrifica els bons a favor de no se sap qui. Per ser seriosos cal explicar la notícia sencera amb opinions diverses i contrastades. I el desenllaç final, sigui de qui sigui la responsabilitat, no a mitges, és important. Crear opinió contra els metges té molt mals resultats per a tothom, especialment per als propis malalts. Un element bàsic per curar-se és creure en el seu metge, tenir fe en ell. Si es perd la fe no es curarà mai bé. 

La segona part de la lectura d’avui es refereix a les declaracions del Dr. Piqué, cap visible de la sanitat executiva quan declara que caldria suprimir tractaments de llarga durada als padrins, amb la intenció d’abaratir costos. Qualsevol pacient suspicaç pensarà… ¿què m’estan dient? ¿Que és igual si em moro o pateixo, total per estalviar-se dos duros? Tal crueltat es insostenible avui dia. La idea que certs tractaments profilàctics de complicacions de la arterioesclerosis, la hipertensió arterial com són las trombosis agudes a nivell del cervell, el cor i altres òrgans no serveixen de res i que és un negoci fabulós per a les multinacionals farmacèutiques ha enverinat l’opinió pública ja fa anys. És una discussió semblant a la corrent antivacunes. Molts pares perfeccionistes van deixar de vacunar llurs fills perquè les vacunes podien ser més perilloses que la pròpia malaltia a la que pretenien evitar. Ambdues corrents d’opinió està demostrat que no són certes. 

En primer lloc, les pastilletes diàries contra la hipertensió arterial i l’arterioesclerosis o la diabetes tipus 2, tenen un cost insignificant que per minsa que sigui l’economia del sistema sanitari no és suficientment causa de desequilibri econòmic. L’experiència multinacional d’anys per tots els països del món ha demostrat que llurs tractaments estan exempts de complicacions imputables al propi tractament. D’altra banda un ictus apoplèctic o el que la gent coneix com atac de feridura, o un infart de miocardi, són potencialment mortals d’entrada o deixen seqüeles greument invalidants i un sacrifici extraordinari per a les famílies i també per als serveis socials. 

L’explicació que temps enrere els infants patien les anomenades malalties pròpies de la infantesa degudes a infeccions víriques i curaven en poc dies sense passar res o que les famílies amb diversos germans s’encomanaven un darrera l’altre i restaven immunitzats per tota la vida són observacions certes. El que els que defensen la curació espontània d’aquestes malalties no diuen és que xarampió, per exemple, pot ser gravíssim si es passa a l’edat adulta (complicacions freqüents com una meningitis o encefalitis pot deixar seqüeles severes o acabar amb la vida de l’infortunat malalt). 

El projecte del director del SAAS tal com ho explica el diari, si bé té una bona intencionalitat de disminuir despeses, no es pot dir en primera plana del rotatiu perquè la reacció dels involucrats serà, ben segur, negativa. Pot reaccionar deixant el tractament o iniciant una desconfiança amb el seu metge tractant. Tots dos fets són dolents per a la sanitat i el cos de metges en general. Crear desconfiança és, com he dit abans, contribuir a perdre la fe en la curació. 

Sempre he sigut de l’opinió que per tenir un càrrec de responsabilitat, a part d’un currículum més o menys brillant cal tenir una qualitat fonamental, com molts cops a la vida: ser valent i honest. Podríem defensar-ho dient que són imprescindibles i inherents a la tasca encomanada. Valentia per enfrontar-se a situacions difícils i honestedat per resoldre la qüestió sense fer mal a ningú o crear injustícies allà on no n’hi ha. És a dir, apropar-se a la veritat. 

El bombardeig actual de l’opinió pública del que algú ha definit com el món a l’inrevés -falsedats de tot tipus, hipocresies, mentides, negocis bruts, estafes, guerres creades a propòsit per enriquir sectors dominants que acostumen a ésser fabricants d’armes- poden arribar a fer creure que aquesta situació d’embrutiment social és la normal. Res més lluny de la realitat. En el tema de l’hospital Verge de Meritxell cal fer, a més d’un periodisme d’informació, un periodisme d’ investigació, donat que les veritats a mitges no fan res més que denunciar sense arreglar res. Al nostre petit país es fàcil interrogar als directament protagonistes i així completar la informació. No cal mentir ni modificar res, sols cal assabentar-se de bona ma dels fets. 

I referent al director del SAAS, amb una declaració de bones intencions no n’hi ha prou. Cal saber que la seva opinió, donat el càrrec important de què gaudeix, pot estar manipulada per sectors amb interessos contraposats al que necessita l’hospital i el país. Ningú no és imprescindible i descobrir d’on surt la brutícia i quins estranys interessos amaga caldrà fer-ho algun dia pel bé de tothom.