Rocío Soler \ Presidenta de Diversand

“Tenim la sensació que a Andorra s’ha començat a trencar el tabú LGTBIQ+”

Rocío Soler està a punt de fer 42 anys. Va néixer a l’Hospitalet de Llobregat però fa mitja dècada que es va traslladar amb la família al Principat. De professió, és treballadora social. Està casada i té dues filles, la més petita de les quals és transsexual. Justament, veient la falta “d’acompanyament” que hi havia al país van decidir crear Diversand, que està a punt de fer quatre anys.

Rocío Soler.
Rocío Soler.
G. P.

Andorra també celebra l’Orgull. Des de fa quatre anys, i malgrat les dificultats provocades per la pandèmia, el col·lectiu LGTBIQ+ ha pogut sortir al carrer per reivindicar els seus drets. Ho fa de la mà de Diversand, entitat que està a punt de complir els quatre anys de vida, un temps en el qual ja ha aconseguit avenços importants, com el que suposarà per a les persones transsexuals la nova llei de la persona i la família. Ara bé, la seva màxima responsable, Rocío Soler, té clar que encara hi ha molta feina a fer.

Quin balanç feu dels prop de quatre anys de vida de Diversand?

Molt positiu. Amb l’evolució del temps, m’he adonat que, abans, parlar del tema LGTBIQ+ era un tabú. Escoltaves fins i tot algun comentari del tipus “estem a Andorra”. Ara, he vist una evolució en el discurs de la gent. Es parla i es fa més visible; fa la sensació que s’està començant a trencar el tabú. Cada cop hi ha més gent que ens dona suport en l’àmbit social i en l’institucional.

És gràcies a la feina de l’associació?

I també hi ha altres elements. Les societats evolucionen i el context global també és important. El missatge que hem volgut donar és molt constructiu, des de l’educació, des de mostrar la realitat sense trampa i des de l’empatia. I penso que ha calat. No hem anat a la guerra. Anem amb el cor a la mà i la gent empatitza i es posa en el teu lloc. Sí que hi ha avenços institucionals però també ho veiem en la societat.

I això es nota en el nombre de membres? Heu crescut?

Sempre diem que hi ha molt moviment de gent, cosa característica d’Andorra. A més, afegit al fet que la gent del col·lectiu molts cops marxa fora per treball o estudis i també que costa tenir una implicació perquè la vida és la que és i tenim poc temps. Hi ha molta rotació, però també qui col·labora i hem estat molt oberts sempre a què ho facin de forma puntual i en allò que els interessa. Ja està bé, perquè al final som una associació sense ànim de lucre i hem de ser conscients que tothom té la seva vida i feina i no sempre es pot donar tot. Més o menys, estem igual que al començament. El que sí que veiem és que costa ser visible al país, cada cop menys, però encara costa. El fet de ser un lloc petit fa que no agradi que et posin l’etiqueta.

“El missatge de Diversand és molt constructiu, des de l’educació, des de mostrar la realitat sense trampa i des de l’empatia. I ha calat. No hem anat a la guerra. Anem amb el cor a la mà i la gent empatitza i es posa en el teu lloc”

I aquest dissabte, una Pride sense restriccions. Amb quin objectiu?

Ja divendres hem fet una prèvia a la Fada Ignorant. I avui al matí una sessió de ioga i el taller de pancartes al Parc Central. Volem una Pride diferent, oberta a tothom i amb la qual tothom s’hi pugui identificar. I ja a la tarda, l’obra de teatre ‘Sex Education’ i la marxa des de l’avinguda Meritxell fins a Callaueta, passant pel primer pas de vianants LGTBIQ+ del país. I allà farem la lectura del manifest. L’havia de llegir l’Hocine Haciane, que ha estat un nedador olímpic i ens interessa fer visibles referents, perquè en falten a Andorra quan, en canvi, n’hi ha a tot arreu. És important tenir-los per creixement personal, sobretot per a la infància i l’adolescència. Que vegin que hi ha una persona com ells a la qual li va bé. Malauradament, ens ha dit que té Covid i no sabem si serà possible.

Aposten per un acte obert, sense restriccions...

Hem escollit Callaueta per tenir més visibilitat i poder apropar la nostra realitat.

Quin és l’estat del col·lectiu a Andorra?

Sempre diem que som un país segur. No s’escolta res d’agressions, però això no vol dir que no hi hagi violència i discriminació. De violència, n’hi ha molts tipus. Que a un institut estigui mal vist ser homosexual i que hi hagi certs comentaris, ja ho és.

Això passa?

Passa a tots els instituts del món

I als d’Andorra també?

No som una excepció. Veiem que hi ha sensibilitat per fer coses, que hi ha un protocol d’assetjament, però queda molt a fer. Estem educats en certs patrons de conducta, comportaments, idees que es donen per fet i tot el que surt de la norma és un problema.

“Sempre diem que som un país segur. No s’escolta res d’agressions, però això no vol dir que no hi hagi violència i discriminació. De violència, n’hi ha molts tipus. Que a un institut estigui mal vist ser homosexual i que hi hagi certs comentaris, ja ho és”

És més un problema de famílies que dels centres?

Encara falta que el currículum educatiu inclogui les personalitats LGTBIQ+ o que es parli d’anatomia incloent les persones transsexuals. No es permet obertament un assetjament, però a nivell d’educació cal donar-li una volta. No pot ser que el col·lectiu continuï sent invisible.

Les xerrades als centres, han funcionat?

Les hem fet sobretot a escoles que ens ho han demanat expressament; en casos de tenir alumnes que han començat a fer el trànsit o perquè algun docent tenia especial interès. I van molt bé. No parlem només d’identitat de gènere, també d’expressió i de masclisme. Perquè tot està lligat a encaixar en el que s’espera d’un home i el que s’espera d’una dona. L’arrel, al final, és el patriarcat. Les xerrades funciones, però no és suficient perquè són introductòries. Hauríem de reflexionar en el sistema educatiu, en el currículum.

És factible introduir alguna assignatura on es parli d’això?

Evidentment. Amb la igualtat entre homes i dones ja es fa. Hi ha unitats temporals a les escoles on es parla i també es pot fer sobre el col·lectiu LGTBI.

A algun centre costa més?

Bé, nosaltres hem fet formacions a una escola confessional. També suposem que quan no ens criden d’un sistema educatiu concret és on està el problema.

Rocío Soler.

D’algun no us crida?

El francès, curiosament, mai ens ha contactat.

Entre els col·lectius LGTBIQ+, hi ha algun en pitjor situació?

Potser de totes les lletres la més acceptada, la millor, és la G. Un home homosexual ho té millor que una dona lesbiana. També es qüestiona més la bisexualitat. I el que ho té pitjor és el col·lectiu transsexual. És el tabú més gran i encara més quan parlem d’infància.

Això vostè ho ha viscut en primera persona... Com reacciona una família?

No és fàcil perquè no en tenim informació i no es parla. No saps com gestionar-ho. I l’obligació dels pares és poder donar resposta a les necessitats dels fills. El que hem de fer és posar-nos les piles, formar-nos i acompanyar el nostre fill o filla. I per això neix Diversand.

“Un home homosexual ho té millor que una dona lesbiana. També es qüestiona més la bisexualitat. I el que ho té pitjor és el col·lectiu transsexual. És el tabú més gran i encara més quan parlem d’infància

I a Andorra no deu ser fàcil...

No ha estat tan difícil. Jo moltes vegades he parlat de les pors irracionals. A Andorra sembla tot més difícil però després hi ha proximitat que fa que quan parles amb les persones és més fàcil trobar empatia. A nivell social, no ha estat tan complicat. Cert que, al principi, ningú sabia donar-te solucions, dir que havies de fer o acompanyar-te. Les vam trobar a Catalunya. I vam voler fer el mateix amb altres famílies i és el que fem des de Diversand.

Els darrers mesos, s’han confirmat importants avenços com ara els canvis de la llei de persona i família...

La idea és que entri tot el que entri tot el canvi de nom i gènere en la documentació de les persones transsexual. I és la demanda que fèiem des del començament i més que necessària. Una persona no pot anar pel món amb una documentació que no el representa. Estem contents. Evidentment, sempre hem defensat l’autodeterminació de gènere sense condicions. No serà ben bé així, però partim de zero. Si comparem amb altres països, podem estar molt satisfets. No serà més que un tràmit.

Què faltaria?

Una llei pel col·lectiu LGTBI. La realitat específica i sobretot de les persones transsexuals, és més complexa, abasta temàtica laboral, de salut, etc. No és només un tema de documentació.

Una llei global...

Clar. I també que els protocols a les escoles parlin específicament d’assetjament LGTBIQ+, perquè si tot és genèric, s’està mantenint invisible. No és suficient amb dir que tots som iguals; s’ha de treballar i posar en marxa mecanismes de prevenció. No hem d’esperar que una empresa no et contracti per ser transsexual; hem de fer plans d’igualtat i fomentar aquesta inclusió. No hem d’actuar quan ja hi ha el problema i tot això ha d’estar a una llei.

També s’ha aconseguit que la CASS cobreixi els canvis de gènere...

De fet, tot el que és acompanyament a la salut de les persones transsexuals, no només les intervencions, perquè no tothom es vol operar. Ens trobem que no tenim personal mèdic especialitzat. Has de baixar a Catalunya, però igualment és complex. Necessitem que això estigui garantit i que els professionals estiguin formats, amb circuits clars, tant si es vol operar com no o hormonar.

[L’increment d’agressions a altres països] “Preocupa, sí, però la societat andorrana és diferent; bastant educada i pacífica. Tothom es coneix i penso que no passarà aquí”

Es fan operacions al país?

No sé. Crec que ara toca anar a baix. En tot cas molta gent anirà a baix.

La llei, probablement, només la signarà un Copríncep... molesta?

Doncs no. Al final, no volem conflictes, sinó quer que les persones del col·lectiu tinguin avenços. Hem de construir, crear aliances i vetllar pels drets. El que compta és que surti.

Encara costa sortir de l’armari?

Sí. Pel que hem comentat, perquè hi ha varis armaris. El primer, acceptar-se a un mateix. Després, dir-ho a l’entorn proper i, ja, per últim, a la societat. No és fàcil dir que no encaixes en la norma, en el missatge que t’ha donat sempre la societat. Cal un procés d’empoderament de la persona que depèn de la família, de l’entorn, de l’educació, de moltes coses.

Preocupa que a zones de l’entorn hi hagi un increment d’agressions?

Sí, però penso que la societat andorrana és diferent; bastant educada i pacífica. Tothom es coneix i penso que no passarà.

Comentaris (2)

Trending