El cuquet polític el manté ben viu. Tant que conserva un repte que assegura tenir des de ben petita. Li agradaria acabar sent ministra de Salut. Aquelles coses. Per ara, es manté enamorada de la seva feina. Enganxada a les urgències mèdiques com a infermera. Ja fa temps que tenia vocació, també, de promoure millores a l’hospital. Per al SAAS i per als seus treballadors. Va ser una de les primeres en sumar-se a la iniciativa de la branca sanitària de l’USdA. Però en va acabar una mica desencantada.
Fins que amb la dissolució de l’anterior comitè d’empresa i la posada en marxa d’un nou procés electoral ho va tenir clar. Volia accedir al comitè i, si podia, presidir-lo. Per això va mirar d’impulsar una llista -no se’n va sortir d’aconseguir la presència d’un facultatiu a la candidatura- i va acabar sent la candidata més votada. D’aquí que presideixi el comitè del SAAS i d’aquí que n’actuï de portaveu. Això sí, mesurant les paraules. Sent molt prudent. I, si cal, repetint diverses vegades allò que pretén dir -i el que no vol dir- perquè quedi afinat fins al darrer detall.
Com porta la pressió?
Bé! És complicat situar-se. Perquè és veritat que la majoria dels onze integrants del comitè que hem entrat som nous. I és veritat que costa situar-se, informar-se com funcionen o deixen de funcionar les coses, els tempos… tot això és el que costa. Però ens hi hem posat, i bé.
I ara que ja ha passat una mica de temps… què la va portar a presentar-se? Per què vostè tenia molt clar que es volia presentar.
Em va portar a presentar-me el fet que crec que hi ha diverses maneres de fer les coses. I creia que hi havia una manera diferent de la que s’havia estat fent els darrers temps. I ho volia provar. De moment ha sortit bé. Vam guanyar les eleccions i treballarem de la millor manera per tirar les coses endavant. Hi ha moltes maneres de negociar i nosaltres ho farem amb tranquil·litat. De moment.
“El meu equip i jo tampoc no estem disposats a acceptar-ho tot. No és perquè no siguem USdA o no siguem sindicalistes que ho acceptarem tot. O que acatarem tot el que digui la direcció perquè, s’ha dit, som la candidatura de la direcció. I no és així”
Ep, què vol dir aquest ‘de moment’?
De moment vol dir que el meu equip i jo tampoc no estem disposats a acceptar-ho tot. No és perquè no siguem USdA o no siguem sindicalistes que ho acceptarem tot. O que acatarem tot el que digui la direcció perquè, s’ha dit, som la candidatura de la direcció. Doncs no és així. Som onze treballadors que hem entrat al comitè d’empresa. I d’aquests, vuit no estem sindicats. Però tenim les mateixes ganes que els sindicats d’aconseguir coses. De fet, crec que les 1.200 persones que treballen a l’hospital tenen ganes d’aconseguir coses. Ho farem d’una altra manera, però això no vol dir que abaixarem el cap i ens ho empassarem tot. No, no serà així. Veurem com van les negociacions. Però no direm amén a tot.
Diu que són vuit persones no sindicades. Però resulta que n’hi havia algunes que clarament s’identificaven com a afiliades a l’USdA. Ja no dic el seu cas…
El meu cas és encara més senzill, si ho vol dir així. Jo estava sindicada, i com sempre he dit, crec en els sindicats, però en un moment donat les formes no em van agradar i vaig decidir deixar el sindicat. Això no vol dir que a la nostra llista no hi hagi gent sindicada que, però, veu les coses, des del punt de vista de les formes, com les veiem la resta de l’equip. De fet, segons el meu punt de vista, les llistes no haurien d’existir. Si les votacions són nominals, no sé perquè coi hi ha llistes. Però està escrit així i la normativa ho diu així.
Una vegada s’ha constituït el comitè, els onze integrants empenyent en la mateixa direcció? Ho dic perquè el teòric cap de cartell de l’altra candidatura, el doctor Sergi Joval, també ho deia, que la voluntat era anar tots a l’una. Suposo que de moment ho viuen així.
És així. De moment és així i les onze persones parlem el mateix llenguatge i les onze persones volem el mateix. En això per ara no hi ha cap mena de problema ni de xoc de visions. Tots ho veiem de la mateixa manera.
I de moment, el que han començat a fer, el primer important, és la negociació del conveni col·lectiu.
Sí. La qüestió és que fa poc més d’una setmana que hem fet la primera reunió amb la direcció per un tema de presentacions i ja vam sortir força contents d’aquella primera trobada. Vam veure una direcció molt predisposada. I després hem fet una primera taula negociadora, de la qual no entraré en detalls. Però sí que és cert que hem seguit veient la mateixa predisposició d’avançar i a tancar aquest conveni el més ràpidament possible. Això és així. Nosaltres, les onze persones que som, tenim moltes ganes de treballar i alhora som conscients que els tempos són molt curts. Tenim ganes de tancar les grans línies, els aspectes més importants, abans del 31 de juliol, que és quan el SAAS tanca el pressupost. Per tant, tenim molta feina a fer, en molt poc temps, però amb moltes ganes de fer-la.
Això és d’aquí poc més d’un mes.
Efectivament. Però bé, tampoc no portem dos dies treballant. Tot i que sigui no per a nosaltres situar-nos. Tots, cadascú de nosaltres, de forma individual, hem fet feina.
Però la data límit que els ha posat la direcció és 31 de juliol.
No és això. El que ens van explicar és que el 31 de juliol ha d’estar clar el pressupost per al 2026 i, per tant, allò que costi més diners ha d’estar sobre la taula, parlat i negociat. Això no vol dir que no tinguem de marge fins a l’octubre per tancar la globalitat del conveni. Però allò més gros ha d’estar clar el 31 de juliol.
“Les cinc prioritats són augment de salari, pla de pensions, reducció de jornada laboral, prejubilacions i torn de nit. Els tres blocs que apareguin com a més urgents són els que més treballarem”
I el més gros són aquestes qüestions que van esmentar a l’assemblea del personal que n’establís l’ordre de prioritat, entenc.
Exacte. Ho vam exposar a l’assemblea i ho vam enviar per Intranet. Hi ha cinc grans qüestions i n’han de marcar la prioritat. De la primera a l’última. Les cinc prioritats són augment de salari, pla de pensions, reducció de jornada laboral, prejubilacions i torn de nit. Els tres blocs que apareguin com a més urgents són els que més treballarem.
I per què aquestes cinc qüestions i no d’altres.
La veritat és que quan vam seure el primer cop amb els companys de l’USdA, amb algun d’ells que ja havia estat just a l’anterior comitè d’empresa, vam demanar quina feina havien fet fins ara. Ens ho han facilitat tot, cosa que s’agraeix moltíssim, i ens ho hem estat mirant. Les propostes que ells tenien sobre la taula eren les mateixes que nosaltres i altres persones teníem en ment. Per tant, va ser molt fàcil poder arribar a un acord o digueu-li com vulgueu.
Però tot plegat no vol dir que siguin aquestes cinc coses les úniques que s’estableixin al conveni.
Ni de bon tros. I això és el que ja vam dir a l’assemblea. Nosaltres hem establert com cinc grans blocs però dins d’aquests blocs hi ha moltes altres coses, qüestions que s’han de desenvolupar. Complements de cap de setmana, triennis… Hi ha moltes altres coses i fins i tot moltes altres frases que no tenen cost econòmic però que s’han de modificar al conveni. Hi ha molta cosa.
I per què s’ha de modificar tant, la redacció del conveni. El veuen desfasat, la majoria del nou comitè no comparteix el que fixa els darrers convenis…
Nosaltres el que veiem és que el conveni que hi ha està molt bé i agraïm molt la feina feta pels dos anteriors comitès, perquè han fet molt bona feina, però al final, el món en el qual vivim, i sobretot davant la manca de professionals sanitaris, sobretot de metges i de TCAIs, però també d’altres, hem de ser competitius. Si no som competitiu, no captarem talent. I això és el que hem de fer, captar talent. Com? Doncs millorant les condicions. I aquest conveni, quan compares amb Espanya i amb França, hi ha coses que estan, no sé si dir a anys llum, però s’hi acosta… França fa molt temps que estan a una jornada de 35 hores setmanals. I a Espanya estan a 37,5 amb l’objectiu d’anar cap a les 35. Nosaltres estem a 40. Hi ha moltes coses que si volem captar gent, hem de millorar.
Citava les hores. La jornada. No sé si hi ha alguna altra cosa que faci que clarament Andorra no sigui sanitàriament competitiva respecte de l’entorn.
Les DPOs. Però crec que això sí que és una cosa sobre la qual la direcció si n’està a favor. I crec que això es podrà negociar sense gaire inconvenients. És una qüestió que a fora la tenen i que nosaltres hauríem de recuperar.
De fet, fins i tot és una qüestió que està judicialitzada.
Està judicialitzada, sí. Hi ha unes 150 persones que havien fet una demanda. I quedi clar que el fet que ells hagin acudit a la Justícia no vol dir que nosaltres no treballem per a aquestes 150 persones també. Treballarem per tots. Pels que han demandat i pels que no. Les DPO és quelcom que s’ha de recuperar sí o sí. I crec, sincerament, que la direcció va en la mateixa línia.
“Malgrat que el comitè durant un temps hagi estat com ha estat, que aquí no hi entraré, la direcció ha seguit fent feina. I la veritat és que la feina estava feta i en la primera reunió, tot i ser només la primera, vam avançar”
Però d’ara en endavant. No pas de manera retroactiva que és el que busca la demanda col·lectiva.
Sobre això el mentiria si digués una cosa o una altra perquè no n’hem parlat. Hem mantingut només una reunió i aquesta qüestió no l’hem tractat. Hem parlat de com s’implementaria o dels objectius, més que no pas si seria retroactiu o no.
M’ho ha insinuat una mica, però voldria que m’aprofundís en la predisposició que diu de la direcció. Com ha anat?
La predisposició que hem trobat, i parlo per mi personalment, diria que bona. I gosaria dir que parlo, també, en nom de les onze persones que integren el comitè. Hem fet una sola reunió però he vist molt bona predisposició. Hem pogut dialogar bé, no hi va haver cap mala paraula i, crec, acabem parlant el mateix. I arribant a trobar uns punts d’acord. Però només és una primera reunió i n’hi ha d’haver unes quantes. Ara bé, sí que hem vist molta predisposició de voler-ho tancar ja. I d’avançar. Fer un calendari de reunions per anar avançant el més ràpid possible.
Han detectat en la direcció algun neguit especial, alguna línia vermella, alguna qüestió que vostès no tinguessin a l’agenda?
No. Hem comentat coses que ells també tenien detectades. El salari de les bugaderes, o dels animadors socials, o dels missatgers i els portalliteres… Aquests detallets que al final són importants per aquests treballadors i que la direcció ja tenia anotats. La direcció ha continuat treballant. Malgrat que el comitè durant un temps hagi estat com ha estat, que aquí no hi entraré, la direcció ha seguit fent feina. I la veritat és que la feina estava feta i en la primera reunió, tot i ser només la primera, vam avançar. Que és la primera reunió de negociació d’un conveni col·lectiu de la meva vida. I no li puc dir si és super bé el que vam fer. Però jo crec que sí. Hi ha moltes ganes de treballar. Tant per part del comitè, que hi ha moltes moltes ganes. Com per part de direcció, que és el que ens van transmetre.
“(Sobre el clima laboral) S’hauria d’analitzar servei per servei i cas per cas. Però que la direcció té intenció de solucionar casos aparentment enquistats, això sí que sembla clar”
A nivell del que detecten de clima laboral, no el que diuen les enquestes, eh, el que vostès noten quan es passegen pels passadissos, quan parlen amb companys, quan cooperen en una operació o han de fer una assistència junts, com ho veuen, com ho viuen? Des de fora, en molts moments ha semblat que el SAAS era un vesper. Ho comparteixen vostès?
Això s’hauria d’analitzar servei per servei i cas per cas. Perquè jo li diria que sóc una gran enamorada de la meva feina i vinc a treballar feliç. El que està clar és que hi ha dies amb més tensió i n’hi ha d’altres amb menys. Que farien falta més professionals, sí. Però és la meva manera de veure les coses. És cert que a radiologia, per exemple, van tenir molts neguits. Que van viure moments de molta tensió i direcció va haver de posar fil a l’agulla i es van adoptar les decisions que es van creure oportunes per pacificar l’ambient. Però és això que li dic, s’ha de mirar servei per servei i establir les coses a millorar. Nosaltres, com a comitè, el que voldríem és poder canalitzar totes aquestes queixes, tots aquests neguits, i després com a comitè poder-ho treballar de la millor manera. L’antic comitè, per exemple, ja ens ha traslladat els neguits d’alguns serveis. Però veig la direcció predisposada a resoldre coses i, a més, ben aviat hauríem de tenir els resultats de l’enquesta de clima laboral. S’ha de veure tot plegat.
Per tant, les decisions adoptades per la direcció en pro d’una suposada pacificació no les veuen malament. Ho dic perquè l’anterior comitè va fer molta sang de segons quins casos. Fins al punt que es va arribar a parlar d’una cacera de bruixes. És cacera de bruixes o intent de calmar les aigües?
Nosaltres no volem ser, d’entrada almenys, crítics. Ni amb la direcció ni amb l’anterior comitè. I hi ha coses que desconeixem. Hi ha detalls que no coneixem. I tornaríem al que li deia abans. Cal analitzar servei per servei i, en segons quins casos, persona per persona. Però que la direcció té intenció de solucionar casos aparentment enquistats, això sí que sembla clar. Però el comitè estarà informat si mai hi ha un expedient i coneixent el què i el com actuarem en conseqüència.
Des de que s’han constituït, o des de que hi va haver les eleccions, ja hi ha hagut gent que se’ls ha acostat per transmetre’ls algun neguit?
Sí. A cadascú de nosaltres. A les onze persones. I amb els companys del comitè ho parlem. Que ens vénen altres companys de serveis múltiples que vénen i et demanen, et truquen, t’aporten idees… està molt bé, això. Al final hi ha un interès. Però això, crec, és com a tota a empresa. El personal té ganes de millorar i que millori també l’empresa. Per molt bé que puguem estar o vulguem estar, sempre es poden millorar les condicions laborals.
No sé si vostès han tingut ja temps de millorar en l’entorn sanitari, als països del voltant, i han pogut determinar si estem gaire millor o gaire pitjor.
Jo crec que ens estem quedant enrere. És el meu punt de vista personal, però crec que ens estem quedant enrere. Jo, com a Eva Font, crec que tenim una molt bona sanitat però ens estem quedant enrere perquè tenim un greuge que és la manca de professionals, sobretot metges. Això és una realitat i ho parlem entre companys. Si volem captar talent, si volem atraure metges, metges i altres professionals sanitaris, que també en falten, hem de millorar condicions laborals. Perquè si jo fos metge a França no vindria a treballar a un lloc on hi ha una jornada de 40 hores setmanals si allí es treballa 35 hores. S’han de millorar certes coses per igualar, com a mínim, la situació amb l’entorn.
“Jo crec que la qualitat segueix quant a la feina, crec que el personal que tenim és de qualitat i crec en la sanitat que tenim. Però sí que arribarà un moment en què faltaran professionals. I això comportarà més llistes d’espera per als especialistes, se’ns complicarà cobrir baixes…”
La sensació que s’ha perdut aquella qualitat sanitària que fa quinze o vint anys era indubtable, fins i tot els professionals del sector també ho detecten?
Jo crec que la qualitat segueix quant a la feina, crec que el personal que tenim és de qualitat i crec en la sanitat que tenim. Però sí que arribarà un moment en què faltaran professionals. I això comportarà més llistes d’espera per als especialistes, se’ns complicarà cobrir baixes…
Però vol dir que la solució pot venir només del SAAS o és més conjuntural?
És un tema, crec, més de país. El SAAS, si amb el conveni aconseguim coses equiparant condicions amb Espanya i França, podem millorar alguna cosa i contribuir a la solució, però al final Govern hi té un paper clau. És el que crec.
El cost de la vida, el preu dels lloguers…
Exactament. Això és. I no s’oblidi d’una cosa. Ara s’està treballant en un increment dels salaris als funcionaris. Però els sanitaris no hi entren. Potser cal fer una reflexió. Estem en un moment de preus inaccessibles. La vida a Andorra és molt cara. Ha pujat tot: el menjar, els lloguers… la vida en general. Però el poder adquisitiu no augmenta al mateix nivell que el cost de la vida. Per tant, algú que ha de venir de fora i ha de trobar un pis… Però un pis a quin preu? Llavors es fa tot molt complicat. Cal equiparar les condicions al cost de la vida. És un problema de país. No som competitius en molts aspectes. Que sí, que ara hem vist que Govern dona més marge a aquells professionals que venen de fora per adequar-se al nivell de català, que em sembla fantàstic, però això no crec pas que solucionem pas tot el problema. El professional no vindrà perquè no hagi d’acreditar un B2 de català. No vindrà perquè no troba un habitatge a preu assequible i perquè el salari no és competitiu.
Em queda clar que la qüestió del personal és la que més els amoïna. Però un aspecte com el fet de poder disposar d’un hospital nou? Qüestió d’equipaments, de mitjans tècnics…
Urgències està quedant petit però és una qüestió que ja està prevista. De moment estem fent amb el que tenim. Allargar Urgències és el que més necessari veig. Però estic parlant de forma personal i fa molt temps que no estic a planta. I de mitjans tècnics, doncs aviat posaran nous equips d’hemodinàmica. Es van millorant coses.
Ha faltat anticipació com n’ha faltat amb el tema dels professionals, que segurament s’hauria d’haver vist que s’arribaria a un moment amb manca de sanitaris, de metges, d’especialistes. Que hi hauria molts metges de primària, per exemple, que arribarien a l’edat de jubilació.
Hi ha qüestions que probablement sí que s’haurien hagut de preveure. Però estem parlant d’una problemàtica nacional. No és el SAAS el qui sol havia de prendre decisions encara que és cert que té una influència. Ara, fins a quin nivell no li ho sé dir. És clar que la planificació global corresponia més a Govern.
Andorra ha deixat de ser una plaça atractiva en molts sectors i, també, per als professionals sanitaris de l’entorn. Cada cop ens arriba personal de més lluny, perquè probablement ve de llocs…
… on estan pitjor que aquí.
Llocs amb un atractiu menor encara que aquí, sí. Però l’entorn històricament natural d’Andorra ja no veu el país atractiu.
Perquè els preus s’han disparat. I el principal tema són els preus dels lloguers, de l’habitatge.
Però aquest problema també hi és en els països de l’entorn.
Però potser tenen més ajudes, tot i que no ho sé. Conec més França que Espanya, però hi ha més ajudes.
“Ara s’està treballant en un increment dels salaris als funcionaris. Però els sanitaris no hi entren. Potser cal fer una reflexió. Estem en un moment de preus inaccessibles. La vida a Andorra és molt cara. El poder adquisitiu no augmenta al mateix nivell que el cost de la vida”
Redrecem el tema. El conveni que negociïn ha d’entrar en vigor…
… a finals d’octubre. La nostra intenció és fer una assemblea quan estiguin molt avançades les negociacions per presentar els treballadors què és el que hem negociat, en quin punt estan els contactes i quines són les qüestions de l’actual conveni que proposem modificar. I que el personal es posicioni.
O sia, es comprometen a què sigui l’assemblea qui validi el nou conveni abans de firmar-lo.
Sí, sí. I tant. I crec que és el que s’ha de fer. És això el què ha de fer el comitè. Per això som els representants dels treballadors. Som la veu del personal davant de la direcció i són els treballadors els que han de dir si fem o no fem.
I els que s’hi han posat ara, aquestes onze persones, i més particularment les vuit que feien part d’una mateixa llista, veient que han arribat al càrrec ‘a full’ perquè corre pressa negociar un conveni, quin plantejament a més llarg termini es fan? Aniran amb feina i reunions fins al coll fins a l’octubre. Però després, més enllà de fiscalitzar que es respecta el que s’ha acordat, què?
Aquest serà el tercer conveni que hi haurà. I no hi entrarà tot, segurament, ara. Prioritzarem aquelles tres coses que el personal consideri més necessàries i altres cosetes que segurament no tenen cost econòmic però també s’han de modificar. I després, els que vinguin, segur que també veuran més coses que s’hauran de millorar. Perquè al final tot és millorable.
D’acord. Però no tenen clar aspectes que el conveni que negocien no podran incloure?
L’entenc. Però, per ara, encara no hem tocat cap línia vermella amb la direcció. De moment no ens han dit: ‘això no podrà entrar’. De moment hem abordat qüestions sobre la forma de la negociació. Sí que nosaltres com a comitè, gosaria dir en nom dels onze, que si el personal estableix clarament tres prioritats que després desenvoluparem una mica més i no ens les acceptem o no arribem a una bona negociació, haurem de veure què fem. Perquè al final nosaltres representem tots els treballadors. Però ara és molt aviat parlar d’això perquè veiem bona predisposició i creiem que negociarem bé. I en cas contrari, en el moment potencial que veiem que no arribem a bon port seurem i li diré: ‘no anem bé; hem de veure què fem’.
Comentaris (19)