Gabriel Ubach Secretari General de la Unió Sindical

“Si volem ser un segon Mònaco, amb els treballadors vivint a Coll de Nargó, anem pel bon camí”

De professió duaner... i sindicalista. Nascut a Encamp el 1964, Gabriel Ubach és, sense cap mena de dubte, la cara visible de la lluita pels drets laborals en aquest país. Gairebé, l’única. Després de quatre anys treballant a l’antic forn incinerador, el 1986 va accedir al cos de vigilància fronterera. Ja el 1999 va ser un dels fundadors de la Unió Sindical. Per ara ha estat el primer i l’únic secretari general de l’entitat. I, de moment no sembla pas que pugui trobar un relleu. “Ningú vol estar a primera línia i sempre estic jo”, admet.

Gabriel Ubach.
Gabriel Ubach.

Primer de maig. Festa del Treball. A gairebé tot el món occidental, els sindicats surten a reivindicar els drets laborals. A Andorra, sempre ha estat complicat. Enguany, amb la pandèmia encara ben present, ha estat impossible. S’ha optat per no fer cap acte, malgrat que, avisa el secretari general de la Unió Sindical, potser seria més necessari que mai. Gabriel Ubach no amaga una certa decepció per la situació actual i alerta que, al seu entendre, Andorra s’aproxima a un moment “de no retorn”.

Primer de maig sense cap acte reivindicatiu...

Sobretot, per la pandèmia. Per fer concentracions o manifestacions caldrien unes distàncies i no tenim prou capacitat per garantir-ho. També teníem la idea de fer una exposició de tot el que ha estat el sindicalisme a Andorra, començant per FHASA i acabant per l’USdA. La volíem tenir enllestida ja però no ha pogut ser, però tenim moltes ganes de tirar-la endavant.

Algú pot dir que llenceu la tovallola...

No. Continuarem reivindicant amb força i de totes les formes que puguem la figura del treballador davant del capitalisme brutal que estem vivint. Només cal aixecar la vista una mica per veure de què parlem, sobretot a Escaldes. Ens sorprèn que tots els que defensem que la gent d’Andorra ha de poder tenir un habitatge, unes pensions i uns salaris dignes són mals andorrans i, després, aixeques la vista del terra i veiem què fan els bons andorrans. Qui perjudica més el país?

“Continuarem reivindicant amb força i de totes les formes que puguem la figura del treballador davant del capitalisme brutal que estem vivint; només cal aixecar la vista una mica per veure de què parlem, sobretot a Escaldes”

No feu cap acte quan potser cal més que mai...

Andorra està arribant a un punt de no retorn. Es pot veure en què ens estem convertint, en què s’està convertint el país. És trist que l’Estat andorrà no sigui capaç d’aprofitar tota aquesta gent que lícitament ve a treure un profit dels avantatges fiscals del país i que un tant per cent de tot això no es pugui revertir en la població andorrana, en la CASS, en les pensions, en els salaris, en l’habitatge... Al contrari, l’únic que fem és vendre el país a pams i encarir cada dia més la vida de treballadors i pensionistes.

Diu que cada cop anem a pitjor....

Sí. Si una part de tot aquest capital que ha vingut de fora, que benvingut sigui, s’hagués invertit en la gent del país, ho trobaríem perfecte. No cal que el diferencial fiscal sigui tant gran; amb una mica menys s’ajudaria Andorra. També es pot aprofitar el saber fer d’aquesta gent per treure’n un profit. Alguns ho fas, però no per l’interès general. Andorra ha passat de ser una societat anònima a ser una de limitada. Cal dir que és l’Andorra que volen els electors, que no pas tota la població.

I la pandèmia ho ha empitjorat tot?

Sí, i a nivell europeu. El que ha fet és que molta gent es fixi en països com Andorra que, a part del benefici fiscal, els pot aportar un nivell de vida més alt. Si algú arriba aquí i paga un 10% d’impostos i pot fer teletreball, li surt més a compte comprar un bé al país i l’haurà amortitzat en dos anys. En canvi, un treballador d’aquí potser necessita tota la seva vida per fer-ho. Parlem de pisos de 400.000 o 500.000 euros, o més. Si com diu l’AGIA la majoria dels de les torres les han comprat gents d’aquí, vol dir que s’han hipotecat per tota la vida.

Gabriel Ubach.

Com ha afectat la pandèmia al mercat laboral, almenys pel que rebeu a l’USdA?

Andorra té un potencial enorme, però els darrers anys no s’ha sabut adaptar a la situació. Fa uns anys es va viure una gran crisi i es va optar per una política conservadora de contenció de salaris i pensions, però no va preveure que, amb la sortida, el poder adquisitiu s’havia de recuperar. Es va deixar que pugés l’habitatge i el nivell de vida i no va tenir en compte que els sous estaven congelats. Malauradament, arriba la Covid, una crisi més forta que l’anterior. Agafa a tota la societat andorrana molt malament econòmicament parlant i a moltes empreses vivint al dia. I acabarà de matar els negocis petits i mitjans; i farà molt mal als treballadors i pensionistes, que veuen com, cada dia, el seu poder adquisitiu es veu més minvat. Per mi el responsable és l’Estat andorrà, que no va ser capaç de preveure la sortida de l’anterior crisi. Fa més de quinze anys que reclamem que cal un subsidi d’atur contributiu i un fons empresarial per preveure desastres o tancaments d’empreses. I la pandèmia ens ha vingut a demostrar les nostres febleses.

Quines?

No hem diversificat l’economia. Continuem apostant només per hostaleria, turisme i comerç. Això fa que a la que falla el turisme, com és el gran problema de la Covid, ens ha caigut la casa com un castell de cartes.

Els ERTO realment han salvat llocs de treball?

El que han fet és mantenir la gent, però han endeutat l’Estat. Ja vam dir que no estàvem d’acord perquè a tot arreu del món per fer un ERTO cal un acord entre treballadors, empresa i Estat. Seuen tots a una taula i es prenen decisions. Aquí, això brilla per la seva absència. Es fa el que es vol. En un context dominant per grans empresaris, professionals liberals i alts càrrecs funcionarials, el treballador té poc a dir. Ja vam dir que en no haver comitès d’empresa, i no els haurà mentre el Govern no s’hi impliqui, el treballador té l’última paraula: “sí, carinyo”.

“Hem seguit apostant només per hostaleria, turisme i comerç i amb la Covid, ens ha caigut la casa com un castell de cartes”

Quina valoració en feu?

Prevèiem que la Covid aniria per llarg i ja vam dir en el seu moment que copiar a corre-cuita el que funcionava a altres països sense comitès d’empresa, sense acords, sense concertació social, no ho trobàvem bé. Vam ser contraris des del primer moment als ERTO a l’andorrana. Entenem que calia ajudar les empreses, però endeutar l’Estat d’aquesta forma sense tenir opció de retorn dels diners no ho considerem el més adient.

Tampoc se’ls ha escoltat amb el problema de l’habitatge...

I ja veiem on ens porta aquesta política neoliberal en aquest àmbit. A Escaldes o Andorra la Vella res baixa dels 400.000 euros i a parròquies altres, de 300.000. És un desastre.

Què caldria, doncs?

En els pròxims cinc anys potser sortiran 2.500 pisos en venda amb tots els projectes que estan engegats. Cap estarà per sota dels 300.000 euros. Parlem de pisos estàndards, amb dues o tres habitacions. Amb els salaris de 1.500 euros com té la majoria de gent d’aquest país, difícilment és raonable. Per nosaltres, les polítiques d’habitatge són completament equivocades. Andorra ha d’apostar per pisos de protecció oficial, que no té res a veure amb els socials. Parlo d’habitatge per gent del país, per treballadors, que es pugui accedir a un de compra, perquè tampoc crec que haguem de condemnar la gent a viure de lloguer. Qui visqui a Andorra més de deu anys ha de tenir opció al seu pis de propietat.

Ubach i José María Álvarez UGT.
Ubach, amb el líder històric de l'UGT espanyola, José María Álvarez.

Bé, és que el lloguer tampoc està per tirar coets...

Està totalment disparat. Només cal anar a qualsevol immobiliària. No podem parlar només de la renda, sinó també de la fiança, de l’agència, de l’assegurança... Trobar un pis per menys de mil euros per una família és una utopia.

I amb aquesta situació, per què costa tant mobilitzar la gent?

Perquè som una societat molt individualista. La realitat és que hi ha una mentalitat de muntanya. Si en un carrer deu cases es queden sense llum, hi haurà deu queixes, no una. Hi ha gent que venia a estar deu anys i fer estalvis però han acabat quedant-se i tenen ara els seus fills que no saben on anar.

“Costa que la gent es mobilitzi a Andorra perquè som una societat molt individualista i la realitat és que hi ha una mentalitat de muntanya; si en un carrer deu cases es queden sense llum, hi haurà deu queixes, no una”

El treballador públic tampoc s’ha mobilitzat gaire...

Hi ha una diferència important entre el sector públic i el privat, però que es troba a tot arreu. El que passa és que qui havia apostat pel sector públic sabia que no anava a guanyar una fortuna però tenia feina garantida.

I per què no hi són tampoc l’1 de maig...

Els hauries de demanar a ells. Jo hi he estat cada vegada.

Fins a quin punt sent que té part de culpa d’aquesta situació?

Jo sóc autocrític i reconec que, tot i els vint anys de lluita constant i haver fet tot el que he pogut i més, sempre he nedat contra corrent. Estic frustrat. Crec que els interessos particulars han passat sempre per sobre de l’interès públic.

Ubach i Zapatero.
Ubach, amb l'expresident espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.

Tampoc se soluciona la bretxa salarial...

Fa anys que vam dir que no calia inventar res, sinó quantificar cada treballador i  siguis home, dona, xinès o vietnamita, si ets un oficial de primera, tal salari; si ets de segona, tal altre. I així s’acabava amb la bretxa salarial. A la funció pública, ja funciona així. Un agent de policia, sigui home o dona, cobra el mateix segons la graella. Si es vol acabar realment amb la bretxa, això és el que s’ha de fer. Si no, podem continuar molts anys donant voltes a la cullera.

Amb la pandèmia s’ha impulsat el teletreball... és un perill o una oportunitat?

Si se sap utilitzar bé, és una oportunitat tant pel treballador com per l’empresari però tots dos cantons han de fer-ho bé i buscar l’equilibri. Els empleats poden jugar amb la conciliació de la vida laboral i l’empresari reduir les despeses que implica una empresa.

“El teletreball, si se sap utilitzar bé, és una oportunitat tant pel treballador com per l’empresari però tots dos cantons han de fer-ho bé i buscar l’equilibri”

Cal una regulació?

La regulació ha d’estar i ser realista i potent. Ara mateix no la tenim. No es pot deixar marge a la improvisació o a la lliure mentalitat liberal. Si no, malament. Ja hem vist on ens porten les polítiques d’aquest estil.

La majoria ha deixat clar que vol impulsar una reforma de les pensions...

Aquí el gran culpable és el Govern de Toni Martí. Es van congelar salaris i pensions, però va deixar que pugés el cost de la vida i ha permès un desequilibri brutal com el que tenim ara. L’any 2011 van decidir aplicar una política de contenció bestial sense tenir en compte que la vida continuava i vam estar gairebé deu anys amb tot congelat però pujant el cost de la vida. El que han provocat és una aturada de l’ascensor social.

Li preocupa?

Moltíssim. Quan es va fer el sistema impositiu andorrà calia haver pensat que totes aquestes persones i empreses que venen ara a Andorra haurien de contribuir al sistema de pensions i a l’habitatge i no s’ha fet així. Com a molt, paguen el 10%, amb una diferència molts cops del 30% amb altres països. A la societat andorrana poca cosa s’hi aporta.

Com a sindicat han pogut participar en l’acord d’associació?

Hem demanat a Landry Riba que ens faci arribar informació sobre els temes socials i laborals i les perspectives que té Govern. Ell ens ha dit que ho té present però encara no hem rebut res. Al principi, hi crèiem molt però ara, cada dia, menys. Pensem que a més d’econòmic ha de ser social i laboral. No es pot tenir una evolució econòmica sense una de social i laboral perquè si no ens explotarà a la cara.

I tem que no serà així...

Pel que sabem, fins ara els punts que s’han tractat amb Europa són de caràcter econòmic. I punt i pilota. També volem que es parlin de temes socials i laborals. Es parlava molt de tabac i a nosaltres ens van dir que ja s’arribaria. Han passat quatre anys i encara no hi ha res. No tenim cap informació. Vull remarcar que la gent ha de veure clar quina societat vol. Si el que es desitja és una d’econòmica pura i dura, un segon Mònaco i els treballadors vivint a Coll de Nargó, anem pel bon camí. Si volem defensar la identitat andorrana i no vendre el país a pedaços, defensar la petita i mitjana empresa i els habitants del país, cal fer un gir de 180 graus. És la gent amb els seus vots el que ha de dir que vol.

Etiquetes

Comentaris (23)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.