Un altre 1 de maig a Andorra... i un altre sense manifestació...
Es va plantejar poder fer-ne una i moltes coses. El problema és que això s'utilitzaria per part de fons governamentals per dir que se’ls atacava quan encara no han començat. I aquí no es tracta d'atacar ningú, perquè no és la voluntat del sindicat. Nosaltres el que volem és un canvi de 180 graus en les polítiques socials i laborals que estem portant en aquest país, que cada vegada exclou més a una gran massa social. Veiem que el nostre jovent ha de marxar a Andorra perquè no pot accedir a un habitatge i hi ha padrins que han de marxar perquè no poden viure al país, gent que porten 40 o 50 anys i que van venir amb il·lusió de formar una família aquí i de tirar endavant un projecte de vida i es troba que, al final, es troben amb pensions de 600 o 800 euros quan han de pagar pisos per sobre dels 1.200 o 1.500. I compte, que quan parlem d’habitatge no només és el lloguer, també totes les despeses addicionals: assegurança, calefacció, llum, aigua. Si ho sumem tot, avui dia la mitjana deu estar sobre els 1.500 o 1.600 euros. I un 50% de la població d’Andorra no cobra més de 1.500. Aquí hi ha un desgavell important. Som l'únic país del món on venen pisos a 1,2 milions i la pensió mitjana és de 550 euros. I veiem cada dia que els països de l’entorn ens passen la mà per la cara amb els salaris. I quan parlem d’això amb la patronal i amb el Govern ens ho comparem amb Barcelona. Aquí, el preu, sigui de lloguer o de compra ja és desorbitat també a les parròquies altes. Ningú pot pensar a comprar un pis per 200.000 euros. I si això li sumen la important crescuda que ha tingut el nivell de vida aquí a Andorra i que durant 10 o 12 anys no hi ha hagut un augment de salaris ni pensions, doncs hi ha un desgavell i una diferència del nivell de vida amb els sous i pensions brutal. Ho reconeix el mateix Xavier Espot. En campanya va dir que s’havia adonat que, realment, els salaris eren molt precaris. Ho celebro, però cal ficar solucions.
I malgrat això, han optat per no mobilitzar-se...
Nosaltres tenim clar que continuarem picant pedra. Quan es constitueixi el nou Govern, demanarem hora per demanar si pensen continuar amb les mateixes polítiques o realment estan disposats a fer un canvi important. Això és el primer que haurem de saber. Si surts al carrer ara contra el que ha fet els anteriors, que no seran els mateixos ministres, no té gaire sentit. També cal un canvi en altres coses com en la sanitat o socialment. I amb l’habitatge, que no és una qüestió de 100 pisos. El problema són 5.000 i aquí cal dissociar entre els pisos socials per a dones maltractades o persones amb discapacitat dels de protecció oficial que vol dir que un treballador d’aquest país pugui adquirir un immoble a un preu raonable i tenir un sostre que sigui seu, perquè no hem de condemnar tothom a viure de lloguer de per vida. Hem de fer un esforç perquè tot això sigui una realitat. També pels joves, que estan marxant; van a estudiar fora i ja no es plantegen tornar perquè les condicions són molt més dolentes en tot: habitatge, salaris, nivell de vida. Hem de fer un esforç col·lectiu, tots junts, Govern, sindicats, partits polítics, empresaris, per revertir la situació; si no, anem cap al caos total. O haurem de començar, com algunes empreses, a portar mà d’obres de països tercers perquè els més propers ja no troben atractiu poder venir a treballar a Andorra.
“Fins ara, hem estat sentits, no escoltats. Hem tingut un consell econòmic i social en el qual hem fet centenars de propostes i no se n’ha escoltat cap; volem un autèntic debat i una autèntica concertació entre la patronal i els sindicats”
No és l’excusa per evitar una convocatòria que tingui poc èxit?
També teníem clar que després dels resultats de les eleccions i d’una escissió important que hem tingut a dins dels sindicats, amb la marxa del SIPAAG, les forces estan tocades i no dir-ho així seria enganyar la gent. Som conscients de com estem i de quina és la nostra situació, que no és fàcil. El sindicalisme a Andorra mai ho ha estat. No hi ha bufetades per liderar res aquí. Tenim un sistema que el govern fa anys que s’omple la boca de dir que s’ha d’anar a fer convenis col·lectius i apostar perquè hi hagi comitès d’empreses, però no es fa res. Nosaltres esperem que abans de l’estiu puguem organitzar unes formacions per tots els treballadors i treballadores per explicar, conjuntament amb els sindicats europeus, què és un conveni col·lectiu o un comitè d'empresa. Quants n’existeixen? Quantes empreses tenen delegats? Hi ha una llei que diu que els han de tenir, però no és així i no passa res. També tenim un acomiadament lliure que és a l’espasa de Dàmocles. I aquesta és una realitat, malgrat que la CEA ho negui argumentant que si es fa fora algú li has de pagar indemnització. Només faltaria! Als altres països, has de justificar per què acomiades un treballador. I també pagar, evidentment. I a més, s’ha reduït gran part del preavís i, per tant, ara surt molt més barat fer-ho. Cada vegada anem a pitjor. I després ens diuen que tenen problema per trobar mà d’obra qualificada. El problema és que molta gent de la patronal, no dic tota, però sí molta patronal el que vol és tenir duros a quatre pessetes.
Llavors, quines accions faran?
Nosaltres ja hem enviat un manifest i, a partir d’aquí, concentrarem les forces. Una vegada constituït el Govern, anar a parlar amb el nou executiu i veurem cap on anirem. Una manifestació es pot muntar l’1, el 4 o el 10 de maig. El problema és saber exactament quan i tenir una mica de credibilitat. En campanya se’ns ha dit que es vol la concertació social amb els sindicats. Fins ara, hem estat sentits, no escoltats. Hem tingut un consell econòmic i social en el qual hem fet centenars de propostes i no se n’ha escoltat cap. Ni una. El que volem és un CES on hi hagi autèntic debat i una autèntica concertació entre la patronal i els sindicats. Aquests anys, només ha servit per informar de les decisions que havia pres Govern. Per tant, hi ha moltes coses a reformar. D’entrada, s’ha d’entendre que les empreses andorranes han de començar a funcionar com les europees i que vegin els treballadors com a un actiu. No es pot pensar que, en pagar-nos, poden fer el que els dona la gana. Això ha de passar a la història. I perquè passi això, Govern s’ho ha de creure. Ha de fomentar que la massa treballadora i l’empresarial pensi d’aquesta forma. Si no ho fem, d’aquí a vint anys seguirem parlant del mateix.
Com valora o com han rebut els resultats electorals?
Nosaltres, en un país on viuen 85.000 persones i 6.000 vots fan una majoria absoluta, doncs amb això està tot dit. Però tenim el que tenim. El que no pots fer és començar a jugar al mus i acabar jugant a la brisca. Les regles del joc s’havien d’haver discutit abans de les eleccions, no ara. A Andorra, després de tot, tenim el país que ens mereixem. No serveix de res ara queixar-se de resultats electorals, si és que s’ha fet d’una manera o d’una altra, quan les regles del joc s’han acceptat i s’ha anat a votar i ha sortit el que ha sortit. A partir d’aquí, nosaltres continuem picant pedra i empenyent per un canvi de 180 graus en les polítiques socials i laborals d’aquest país. Ho pensàvem abans de les eleccions i ho continuem pensant ara.
“Si DA treu 17.000 vots, tanquem la boca; però que amb 6.000 tinguis una majoria absoluta sobre 30.000 electors i el poder de decisió sobre 85.000 persones, s’aguanta pels pèls. Jo, com a conseller general o com a ministre em sentiria legitimat per prendre decisions en aquestes condicions?”
Cal canviar el sistema electoral?
Pensem que no només s'havia de canviar el sistema electoral, sinó que també cal incloure-hi moltíssima gent a dins. No pot ser que en un país, em repeteixo, amb 85.000 habitants, que tots paguen els seus impostos religiosament, només hi hagi 6.000 que puguin prendre la decisió. Devem ser l’únic lloc del món amb aquestes condicions. Ja hi havia una recomanació del Consell de l'Europa que deia que aquest sistema s’ha de canviar. Democràticament, es fa difícil d’entendre.
I en aquest cas hi ha la majoria absoluta de DA...
Ja d’entrada hem de comptar que en un país on unes parròquies que tenen 2.000 vots tenen la mateixa força que unes parròquies que en tenen 15.000. Efectivament, el territori ha de tindre un pes, però potser no tant. I després una altra cosa, jo apostaria per les llistes obertes. D’entrada, el problema més greu és que molta gent que paga els seus impostos i fa 10 o 15 anys que estan aquí, ha de poder votar com a mínim a les comunals. Andorra, avui dia, s’ha de veure en clau de país i no com el ‘corral de la Pacheca’.
Preocupa la majoria absoluta de DA?
Clar. Veiem Andorra cap on va i crec que la majoria dels habitants del país no ho vol. De fet, la majoria d’electors. Si DA treu 17.000 vots, tanquem la boca. Però que amb 6.000 tinguis una majoria absoluta sobre 30.000 electors i el poder de decisió sobre 85.000 persones, s’aguanta pels pèls. Jo, com a conseller general o com a ministre em sentiria legitimat per prendre decisions en aquestes condicions? Ho deixo a l’aire.
Continua vostè al capdavant de l’USdA. No hi ha relleu possible?
A veure, jo ho intento. Estem obrint branques a l’hospital, a les ambulàncies o altres, però no és fàcil perquè aquí la gent prou feina té per arribar a final de mes. La pèrdua de poder adquisitiu, tot i que Govern o patronal ho vulguin negar, és claríssima.
Ha perdut pes l’USdA al sindicalisme andorrà?
Al contrari. El guanyem cada dia. Cada vegada tenim més afiliats i agafem més força, però és retòrica perquè nosaltres pensem que realment on fa falta el sindicalisme és a l’empresa privada. Tenim una visió contrària a la de la patronal, que volen sindicats sectorials i controlat per ells. No ha de ser així, han de ser lliures i que els treballadors puguin escollir qui vol que els representi.
Quantas afiliats té?
Estem creixent, amb la gent de l’hospital i les ambulàncies, també algun comú. Cada cop ve més gent, però molts venen ja amb el problema sota el braç. Cobrem 15 euros l’any per afiliat i a vegades els temes són gruixuts i necessiten més mitjans. Si trobes a una persona a qui no li paguen vacances o que li deuen 1.500 euros, jo no li puc dir que s’agafi un advocat per anar a la Batllia. Li costarà més el farcit que el pollastre. I a sobre hi ha el risc d’acomiadament.
“El programa d’avals està per fortunes, per gent que tingui molts diners. En un pis de 400.000 o 450.000 euros, que tota obra nova no baixa d’això, la hipoteca no serà inferior a 1.600 o 1.700 euros. Si te n’han de quedar 2.000, el salari net ha de ser de més de 5.000. Qui ha fet això viu als mons de Yupi”
Té la xifra exacta o aproximada?
Actualment ens estem movent sobre uns 1.500 afiliats. I molts no volen que se sàpiga que estan a un sindicat. Accepten de pagar la quota, ens donen tot el suport que faci falta, però, sobretot, que no se sàpiga perquè hi ha por. Ho he dit molts cops: no hi ha una dictadura com la de Franco o Pinochet, però sí que és econòmica. Per ser membre d’un sindicat o aixecar la veu a una empresa, corres el risc de ser despatxat i quedar-te sense sanitat al cap de tres mesos i automàticament la teva vida a Andorra s’ha acabat. Aquí hi ha llistes negres. Existeixen i existiran. Tots els empresaris es coneixen i si resulta que un cambrer, en un moment donat, aixeca la veu, tot se sap i ha d’acabar canviant d’ofici... o de país.
A Gabriel Ubach el continuarem veient a l’USdA o hi ha alguna opció que es jubili com a sindicalista?
Actualment, cap. Ho tinc claríssim. Jo no havia pensat mai a ficar-me en un sindicat fins al 1999. Ara que fa més de 20 anys estic convençut que haig de seguir lluitant, malgrat que em diguin que soc un mal andorrà. Ho soc per defensar les pensions, la gent que arriba a final de mes, que els salaris perden un poder brutal o que la gent ha de tenir pisos a uns preus assequibles? Doncs sí, soc un mal andorrà. No vull ser ni un honorable ni un molt il·lustre.
Parlant de l’habitatge, com valora les darreres mesures: el programa d’avals o la compra d’edificis?
El programa d’avals està per fortunes, per gent que tingui molts diners. Si un cop pagada la quota, t’han de quedar 2.000 euros, en un pis de 400.000 o 450.000 euros, que tota obra nova no baixa d’això, la hipoteca no serà inferior a 1.600 o 1.700 euros. Si te n’han de quedar 2.000, el salari net ha de ser de més de 5.000. Qui ha fet això viu als mons de Yupi. Nosaltres vam fer una proposta en el seu moment: ficar un preu pel lloguer, vuit euros el metre quadrat, i qui arrendi per sota aquesta xifra, que l’Estat l’ajudi. I que vulgui cobrar més, que pagui. I amb els diners comencem a construir pisos de protecció oficial, no socials. Que a aquest país es pugui comprar un pis per 230.000 o 240.000 euros, que és factible. El totxo no val aquí més car que a la Seu. Mentre aquí vinguin gent de fora a comprar habitatge a 500.000 o 600.000 euros perquè en un any ho tenen amortitzat pagant menys d’IRPF, aquí no hi haurà solució.
I pel que fa a la compra d'edificis?
Comprar edificis és quasi el mateix. Ara invertirem a rehabilitar-los i caldrà veure a quin preu. I com a molt tindrem 100 o 150. I què és un preu assequible? 600? 700? 1.000? 2000? Depèn de la butxaca de qui llogui. Això és un problema de poder adquisitiu també. A Andorra la gent cobra en la gran majoria de casos 1.200 o 1.400 euros. La Constitució diu que l’habitatge és un dret però en realitat és un gran negoci. Sempre s’han construït pisos de lloguer. Abans trigaven 20 anys a amortitzar-se. I ara ho fan molt ràpidament. La majoria estan destinats a la pura especulació, a gent que ve de fora a aprofitar-se de les condicions del país. Jo ja estic d’acord amb això, però que reverteixi en la gent del país, que ara no és així. A Mònaco, un pis de 50 metres quadrats costa 5.000 euros de lloguer, però si ets monegasc, només 600. Aquí és a l’inrevés. Aquesta és la diferència: no defensem la gent de casa. Al contrari, estem deixant les portes obertes perquè vinguin les grans fortunes i quatre se n’aprofitin. Per a mi el valor afegit és una empresa que vingui a Andorra a fabricar cadires i que doni feina a 100 treballadors, no algú que compri un pis a 600.000 euros i després faci una IP connectada amb Barcelona o Londres i no aportarà res.
“A Andorra no defensem la gent de casa; al contrari, estem deixant les portes obertes perquè vinguin les grans fortunes i quatre se n’aprofitin”
Com valora la darrera pujada de salaris per llei?
Jo vaig tenir una conversa amb Xavier Espot. Em va comentar que havien pujat un 10% els sous. I això era un insult a la meva intel·ligència, sincerament. Incrementar un 10% quan hi ha un IPC de 7,5% i has permès apujar els lloguers un 3%, a qui volem prendre el pèl? Què hem augmentat? Ens hem quedat igual. Ho hem dit molts cops: hi ha hagut una gran pèrdua de poder adquisitiu gràcies a les polítiques de DA i de Toni Martí, que va bloquejar salaris i pensions mentre el nivell de vida creixia. Cal anar un pas endavant. Nosaltres xifrem entre el 30% i el 40% la pèrdua en aquests deu anys. Vam fer una proposta d’augmentar durant la legislatura i ficar la tercera paga obligatòria. Amb això recuperaríem un 25% o un 30%. Com a mínim una part. I a nivell d’habitatge, vam proposar una altra cosa: si un promotor vol fer vint pisos, que en faci 25 i aquests 5 siguin de protecció oficial i que siguin per a la gent del país a preu preferencial. Tampoc es va acceptar. No hem parat de fer propostes i el Govern les ha tombat totes.
Amb Govern no hi ha opció d’entesa... Amb la patronal tampoc?
Tampoc, perquè quan es nega que els pisos estan pels núvols i que hi ha pèrdua de poder adquisitiu és complicat. I per l’altra cantó es queixen que a Andorra no vol treballar ningú. Com volen que vinguin. Si un cambrer es guanya la vida a la Costa Brava o Barcelona i té 14 pagues i si perd la feina, dos anys d’atur quan aquí s’haurà de buscar la vida i en tres mesos es queda sense seguretat social. Aquesta és la realitat d'aquest país. Ho volem veure o no? I ara a sobre hi ha qui els va a buscar a Moçambic o al Perú. Els empresaris, no diré tots, no entenen que el principal actiu que té una empresa és el seu treballador perquè fidelitza el client, perquè és la primera persona que troba quan entra per la porta, sigui del sector que sigui. Hi ha qui l’entén com una taula o una cadira de la seva propietat.
Ha parlat vostè de Perú o de Moçambic, com valora l’afer de les subcontractacions?
Ens entenem de tot això a través del Consell Econòmic i Social. Hi havia empreses que volien fer com a la construcció. I això no s’ha de permetre perquè fa mal als treballadors d’Andorra igual que tampoc que vagin pujant les quotes. Cal apostar primer per la gent que hi ha al Servei d’Ocupació. Un cop tots tinguin feina, parlem dels fronterers, la gent dels llocs propers i després dels europeus.
Comentaris (20)