Alguns d’ells, envers del Tractat de Prohibició d’armes nuclears, que es va votar el 2017 i s’ha posat en marxa aquest mateix any. La seva tasca a Andorra ha estat la de seguir treballant perquè el Principat hi formi part, ja que en el seu moment no hi va signar amb la resta de països.
Ha acudit Andorra per poder establir contactes arran el Tractat de Prohibició d’armes nuclears, al qual Andorra no s’hi ha adherit...
De moment. El tema nuclear és una cosa que, a vegades és molt desconegut, però existeix aquesta amenaça. El tractat es va aprovar el 2017, i ha entrat en vigor aquest any. Per a molta gent pot sembla que són molts anys, però en termes de dret internacional públic això es molt ràpid. En molt poc de temps ha tingut les 50 ratificacions necessàries perquè el tractat entri en vigor. Ara mateix hi ha 86 països que l’han signat, i d’aquests 56 que l’han ratificat. Llavors, encara falten molts estats, però aquest any i el que ve, sobretot, acabarà creixent molt aquesta massa. Tot això s’emmarca en el context de la problemàtica de les armes nuclears que és molt desconeguda, que no s’hi fa massa esment, però avui dia encara tenim 13.000 armes nuclears al món.
És una xifra molt elevada...
Entre les potències nuclears hi ha un poder destructiu enorme, que teòricament, aquestes potències s’haurien de desarmar perquè el tractat històric de 1968, que és el de No Proliferació Nuclear diu que haurien de deixar les armes. Però bé, ningú ho ha fet. Arran de tot això va sorgir la campanya ICAN (International Campaign to Abolish Nuclear Weapons). Això que era una idea, ara ja és una realitat, i s’espera que creixi i que cada cop hi hagi més estats que s’hi adhereixin. Al final, les potències nuclears no podran ignorar aquesta realitat i hauran de reaccionar, és una mica l’objectiu.
Quina és la situació d’Andorra envers d’aquest tractat?
Diguem que Andorra ha escoltat els arguments de ICAN i nostres, de Fundipau, i jo penso que faran una reflexió interna com a Govern i prendran alguna decisió. No penso que hi hagi cap postura preconcebuda d’entrada, ni un sí ni un no. De moment, no han fet el pas, però hi ha molts països que no l’han fet. De fet, el 2017, el tractat es va votar a les Nacions Unides amb el suport de 122 països. Vol dir que, fins i tot alguns que el van votar a favor encara l’han ratificat. Per tant, jo penso que estem en un termini en què diversos estats aniran afegint-se. També la pandèmia ha alterat molt les coses, i signatures que s’havien de fer l’any passat s’han hagut de retardar. Andorra haurà de reflexionar com a Govern què vol fer i, òbviament nosaltres, treballant en els temes de desarmament i seguretat humana animem calorosament a que ho facin. El Principat ja té un historial de suport a tractats de desarmament i control d’armes, i per a nosaltres seria molt coherent que continués fent-ho.
En el cas que es valori, quins podrien ser els punts negatius i els positius perquè Andorra donés el sí?
Penso que l’element més positiu és el fet que hagi anat tan ràpid la ratificació i l’entrada en vigor, és un element que demostra que aquest tema està dinàmic, està obert i hi ha països que s’ho estan prenent seriosament. Per tant, jo penso que això engresca a altres estats a fer el pas, que potser fa quatre anys no s’ho plantejaven. En negatiu també s’ha d’entendre que Andorra és un estat que té les dimensions que té, i que té molts temes que afrontar i segurament no és una prioritat. Ho puc entendre perfectament que fins ara no s’hagi fet, l’únic que sí que animaria que ho fes, perquè treballar per la pau col·lectiva i erradicar l’amenaça nuclear és una cosa que ens beneficia a tots.
“França és potència nuclear, i per tant d’entrada no té cap interès. Però bé, això no vol dir que la resta de països no puguin prendre les seves decisions”
Potser les relacions amb França i Espanya poden ser un fre...
Nosaltres estem treballant molt sobre Espanya, però és un procés lent. Fa un any vam aconseguir que al Congrés dels Diputats s’aprovés una resolució en que es donava la benvinguda al tractat i animava al Govern espanyol no a entrar-hi, però si estar-hi al cas. Una cosa molt moderada, però en tot cas era un pas endavant respecte a la indiferència anterior. Aquests temes sempre són molt molt lents, dóna molta feina és anar fent. França és potència nuclear, i per tant d’entrada no té cap interès. Però bé, això no vol dir que la resta de països no puguin prendre les seves decisions. Ahir es va saber just que Noruega, que és membre de l’OTAN, assistirà a la primera conferència com a observador. És un pas petit, però demostra que fins i tot un país de l’OTAN, que oficialment no està a favor del tractat, decideix assistir. Per tant, crec que els països tenen marge malgrat les influències exteriors per prendre les seves decisions.
En aquest cas, Andorra és un coprincipat i té com a copríncep el president francès...
Sí, però els països de l’OTAN han rebut molta pressió en aquest sentit, no sé si es podria assimilar, però se’ls ha exigit pràcticament que no participessin d’aquest procés diplomàtic. I, així i tot, Noruega ha pres una decisió molt valenta i pensem que altres també l’han de prendre, desitgem que Andorra ho faci. Està clar que cada cop més Europa es defineix per ser un continent que, teòricament, sobre el paper, aposta per la pau i els drets humans.
Vostè ha observat que, realment, des d’Andorra existeix una predisposició?
Jo puc dir, sempre en els contactes informals que he tingut, que hi ha interès en escoltar-nos. Però la decisió final la prendran en el futur, però crec que hi ha bona predisposició. A més, tornant a la coherència, Andorra ha participat com a societat civil en els processos dels tractats de desarmament, dispersió del comerç d’armes... Sempre hi ha estat. En aquest sentit, confiem en que també hi serà en aquesta ocasió, i esperem tenir una bona noticia.
Realment aquest és un tema que, com bé ha dit, passa molt desapercebut, i sembla que aquest tractat és una fita història. A què pensa que es deu?
És un tractat històric, de fet s’ha dit que, per exemple, el secretari general de les Nacions Unides és un ferm entusiasta d’aquest tractat. També ha tingut suport de Creu Roja Internacional, que és una organització que es dedica a les tasques humanitàries i no es posa a disposició d’altres temes. Però ha quedat molt clar que una simple explosió d’una bomba nuclear seria tal catàstrofe humanitària que no seria possible de gestionar. Dintre la comunitat internacional hi ha moltíssima gent i organismes que veuen que aquest tractat és la via per evitar-ho. Però la societat no perceben que és un problema perquè el seu país, possiblement, sigui potència nuclear i mai es parlarà del tema. Però una simple errada en el transport o d’emmagatzemament afectaria molta gent. A més amb el canvi climàtic, una explosió l’acceleraria.
Pot ser que a la ciutadania li sembli molt improbable que això pugui arribar a passar?
Sí, però actualment hi ha 13.000 armes nuclears. La seva potència destructiva conjunta permetria acabar amb la vida del planeta perfectament. A més, el record que tenim d’aquestes armes a Hiroshima i Nagasaki és espectacular, dues ciutats van quedar arrasades i va morir molta gent. Però les armes actuals tenen una potència destructiva cent vegades superior a la d’aquestes bombes. Es duplicaria l’horror d’Hiroshima. També s’associa a la Guerra Freda, a una cosa del passat. Però el problema és que continuen existint, per tant no s’ha erradicat
És possible que la tinença d’aquestes armes per part de les potències nuclears sigui més per tenir una sensació de poder que d’utilitzar-les amb un fi destructiu?
Segurament és cert que les potències nuclears deuen tenir la sensació que tenen el privilegi de la força i d’alguna manera els hi costa renunciar. De fet, els cinc membres permanents del Consell Assessor de les Nacions Unides, que és com el cim més poderós del món, són potències nuclears. Però haurien de valorar que és més important tenir un prestigi i un reconeixement, no perquè faci por, sinó perquè s’aporten coses interessants al col·lectiu. Per tant, seria millor per a ells pensar que aporten coses positives. A banda, pensant que no fessin servir mai aquestes armes nuclears, ja hauríem eliminat una part de l’amenaça. Però és que el manteniment dels arsenals suposa 2.000 milions de dòlars anuals. És un malbaratament de recursos enorme amb les necessitats que tenim, la gent que mor de fam, el canvi climàtic... Si fóssim rics i ens sobressin els calés, els podríem malbaratar, però no és el cas.
Andorra és un país que tracta d’estar molt implicat en la lluita contra el canvi climàtic. Per tant, segons explica, en aquesta línia seria coherent que s’adherís al tractat per seguir amb el que es defensa?
Sí, la veritat és que sí. Segurament el vincle entre el canvi climàtic i armes nuclears no s’ha fet molt perquè molta gent desconeix el tema nuclear, però en el fons està claríssim. Està estudiat que si hi hagués un petit conflicte que s’explotessin dues o tres bombes nuclears, una cosa moderada, entre cometes, això suposaria un impacte en l’agricultura, en el clima, les sequeres... D’alguna manera, les problemàtiques del canvi climàtic en aquella zona s’agreujarien. En tot cas, la responsabilitat que ens porta el canvi climàtic i les armes nuclears ens porten al mateix, que no ens hem de preocupar pel que aboquem al planeta, sinó per nosaltres mateixos, el poder militar o econòmic i que les conseqüències no les veurem. Bé, les conseqüències importen i el clima t’acabarà afectant i si hagués una explosió nuclear t’acabarà afectant.
“La rebel·lió, la indignació front a aquestes situacions és un motor que no s’acaba mai”
Andorra, tot i ser un país petit, ja ha col·laborat en l’acollida de refugiats. Podria ser aquesta la funció del país en un conflicte bèl·lic?
És molt cert, jo no n’era molt conscient i l’alumnat de l’UdA m’ho ha comentat. Efectivament, quan hi ha una situació en la qual hi ha gent que fuig de l’horror de la guerra, acollir aquestes persones és una resposta necessària i que, a més a més, oficialment els estats estan obligants a donar. Per tant, participar d’aquesta situació penso que és una aportació col·lectiva necessària i interessant. Després altra cosa que Andorra podria aportar en l’escena internacional reflexions, o donar suport a reflexions que ens apropin a un món en pau més just i sostenible. En aquest sentit, jo veig que Andorra ho fa, però com més ho faci millor.
Dintre de la situació actual, de les diverses problemàtiques i dels molts fronts que teniu oberts des de Fundipau, quin és el motor per seguir treballant? Quina és la motivació?
Penso que és doble. La primera és la convicció, l’evidència que aquest món té un nivell d’injustícia i de violència massa elevat i que és insuportable. Per tant, tractem de reduir els nivells. La segona cosa, va molt vinculada i és que malgrat tot, i que sigui molt difícil, les coses poden canviar i ho hem demostrat. Amb el treball de la ciutadania es pot aconseguir. La rebel·lió, la indignació front a aquestes situacions és un motor que no s’acaba mai.
Comentaris (2)