“No crec gaire en la inspiració, sinó en el treball”

El seu pròxim recull, que estarà a les llibreries l’1 de març de la mà d’Anem editors, parla de pell. Parla de totes les capes que es troben a tot arreu, no sols en les persones. D’entrar dintre d’u mateix per conèixer-se i treure el que s’ha trobat. El poemari ve després de ‘Vuitanta-dos dies d’octubre’, molt més polític i mundà, i ho fa escrit gairebé íntegrament durant la pandèmia.

Què podem trobar a ‘Pell, tot és pell’?

Pell. És tot pell, però hi ha de tot. De la mateixa manera que totes les parts del cos tenen pell i no totes són iguals. Depèn del concepte, està la pell que cobreix una persona, o la que cobreix qualsevol altra cosa. Doncs es parla de tot.

A què es refereix amb tot?

Les vivències que té una persona, siguin amoroses, conflictives... Siguin del que siguin. Tot el que es viu es pot trobar reflexions sobre elements de la vida, de cada dia, en tots els àmbits.

Amb aquest poemari torna una mica a les reflexions íntimes, que és possiblement més aviat el caràcter dels seus primers llibres...

Als primers hi havia de tot, tret del darrer que era una reivindicació política i ideològica sobre l’humanisme, la resta jo he treballat sempre aquest tipus de barreges en tot el que he escrit. Hi ha una part més intimista, no m’agrada la paraula sentimental, però vivències més íntimes, i d’altres que són més aviat socials, i es troben les dues coses.

Aquest poemari quina diferència principal pot tenir amb els altres?

Tret del primer, ’33 poemes’, que era bastant semblant quant a composició amb poemes que no són connexos, és a dir, que no hi ha una trama que porti l’un a l’altre. Els altres poemaris hi havia un fil conductor. ‘Despertar’ tracta sobre aquest mateix concepte, ‘Illalba’ que és el viatge no tan interior. ‘De tu a tu’ era reflexió molt, molt intimista, el diàleg entre dues persones en una relació, que pot ser amorosa, però també d’amistat o una reunió d’interessos. Sempre hi havia al llibre una guia. En aquest cas torno a ’33 poemes’, són poemes aparentment inconnexos, no han estat escrits l’un rere l’altre pensant en un camí que et porti a tenir un concepte a la base. El primer poema, que és en prosa, explica el concepte de ‘pell’.

I què és pell?

És la pell humana, la que cobreix els animals, la pell que cobreix les coses. La pols damunt d’un moble, sobre un carrer, també és pell. Una espècie d’element que protegeix el que embruteix. En tot cas, que modifica el què hi ha a sota, que amaga i al mateix moment traspassa les sensacions. El concepte que lliga tot això, el títol ‘Pell, tot és pell’, és que qualsevol cosa és pell d’una altra. La guerra que està succeint ara mateix també té un element que és pell, que no deixa veure tot el que hi ha a sota.

Quan s’escriu poesia sempre es tendeix a plasmar al paper el que es porta a dins, ha traspassat la seva pròpia pell per escriure?

És la meva pell, són les meves pells, per dir-ho així.

“Això és la màgia, que algú que no ha viscut alguna cosa, a través d’un escrit pot viure, o viure a la seva manera d’interpretar-ho en funció de les seves vivències”

Com és el sentiment de veure-les a un recull? Que avui siguin seves, però que quan una altra persona les vegi, se les faci pròpies.

És la màgia de l’escriptura, senzillament. Hi ha una anècdota que he explicat més d’una vegada, i potser és l’inici de la meva escriptura. Quan vaig començar a anar al col·legi, recordo una sortida que vam fer i, al tornar, ens van demanar d’escriure el que havíem fet, les vivències d’aquella tarda. Vaig fer quatre ratlles perquè en aquells moments, als sis o set anys poc pots fer més, i quan vaig arribar hi vaig ensenyar. Resulta que vaig descobrir que únicament llegint aquelles ratlles, els pares sabien el que havia fet. Això és la màgia, que algú que no ha viscut alguna cosa, a través d’un escrit pot viure, o viure a la seva manera d’interpretar-ho en funció de les seves vivències.

Ha comentat que no va escriure els poemes de forma connexa, no sé en quin moment és conscient que té a les mans un recull.

Es tracta de poemes escrits durant essencialment la pandèmia. Més aviat 2021 que 2020. Tenim no sé si 90 poemes, que és una selecció de no sé si 600, 700, 800 folis. No ho sé. I és a partir d’aquell moment, quan toca tornar per mirar de publicar, quan busco una connexió. Potser si fos ara tampoc la faria, o la faria diferent.

Després de tants anys escrivint, i sobretot poesia, la seva inspiració ha evolucionat? Ha canviat?

Diria que no, que continua sent exactament el mateix, la vida. El pas del temps no és el mateix, quan començo als anys 60 o 70 la vida era molt diferent de la que estem vivint ara. Però són els mateixos arguments els que em permeten escriure. Jo no crec gaire en la inspiració, sinó en el treball. La inspiració ve en el moment que tinc davant un full blanc i toca escriure, hi ha uns elements que en aquell moment venen a la ment, molt sovint vivències d’un mateix dia, o del dia d’abans, comentaris que ha fet això, potser això és més la inspiració, entre cometes. Però jo crec més en el treball.

“El que no em fa por és, si convé, deixar el full en blanc”

Entenc que no té la por que tenen molts escriptors del full en blanc...

El que no em fa por és, si convé, deixar el full en blanc. Hi ha moments que potser no estàs en condicions per treballar, val la pena buscar el moment adequat. I això també m’ha passat.

Ha treballat narrativa, però sempre torna al camí de la poesia. Es considera poeta, escriptor, tot o res?

Tot i res. Ara en aquests moments tinc projectes de narrativa, però no estan prou madurs per posar-m’hi. Potser sempre he necessitat més temps per dedicar-me a la narrativa, però no ho tenia.

Ha sigut professor, polític, i sempre paral·lelament, escriptor. Ara es podria definir amb alguna d’aquestes facetes en concret?

No, sempre i totes alhora formen part del meu jo. Un no és únicament una cosa, no és poeta i deixa de ser-ho. Crec que tots som polifacètics, no som un element, som diversos i varien en funció del lloc on estem, del moment on estem, de les companyies que tenim. Jo crec que tot forma part. Jo sóc el mateix quan he escrit poemes d’amor, o d’altres d’inspiració política, i crec que era el mateix quan vaig fer política que sóc ara, que en el moment que feia docència. Tinc un poema al primer volum que diu “Poeta, no et creguis més home, és fàcil escriure una frase al revés. Paleta, no et creguis més home, és fàcil posar més aigua al morter. Pagès, no et creguis més home, és fàcil cavar. Res no costa res i potser demà el paleta serà poeta, el poeta, paleta i el paleta pagès”.