Albert Font // President de la CASS

“Les mesures que s’han d’adoptar al tomb de la CASS són difícils perquè són impopulars i dures”

Gerontòleg malgrat que sempre ha estat registrat com a metge generalista. Soci de la Clínica Sant Vicenç d’Enclar, gairebé sempre ha estat el facultatiu de capçalera dels residents. Arribarà al ministeri de Salut pocs mesos abans de fer seixanta anys. Abraçat a la socialdemocràcia d’una manera o altra, ha fet política comunal i ha estat conseller general abans d’arribar a la presidència de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS)

Albert Font durant l'entrevista.
Albert Font durant l'entrevista.
Toni Solanelles

Impulsor del grup d’opinió Virtus Unita, el Govern el va situar el 2019 al consell d’administració de la CASS el 2019 i ha acabat presidint l’organisme en temps de pandèmia. Ara, en principi, deixarà aquest organisme per rellevar Joan Martínez Benazet al ministeri. Però d’això no en parla. Per respecte a l’encara titular de la cartera perquè “el futur ministre no existeix. Igual m’enganxa una moto i s’ha acabat”.

Com a molt accedeix a dir que “tu saps amb el que et penses que et trobaràs, però no saps què et trobaràs” i alhora manté que, sovint, quan s’arriba a un lloc de designació política “tens més projectes dels que podràs fer”. Té clar que arribarà al ministeri no pas per fer-hi cap destralada. Més aviat per fer-hi polítiques de continuïtat. Però d’això no en vol parlar fins d’aquí un mes. Més o menys.

Només reflexionant al tomb de les pensions i de la despesa sanitària s’hi pot estar una bona estona. Es nota que és bon conversador. Potser, millor orador. Xerra sense parar. Però sempre des de l’òptica de la presidència de la CASS. A tot estirar amb algun personal o com a metge que és. Però sempre deixa clar si parla amb un barret o l’altre. Com a ministre, futur vaja, ja s’ha dit, es reserva l’opinió.

Per ara dieu que no sabeu qui us rellevarà al capdavant de la CASS.

No hi ha res a coneixement meu.

S’hauria de fer el relleu de les dues vacants que hi haurà.

Sí. La pobra Susagna Arasanz va faltar a final de l’any passat i aquest relleu s’haurà de buscar. I després s’ha de tenir en compte que hi haurà les eleccions de la CASS que es marcaran al mes d’abril. I aquí hi haurà canvi o no canvi en funció de si es presenten o no els actuals representants dels assalariats, dels empresaris i dels pensionistes. Són canvis significatius que hi haurà a nivell del consell d’administració de la CASS. D’aquí a l’estiu haurà de canviar més de la meitat del consell d’administració. Forçosament. I aquest canvi es bastant important perquè tenim coses als fogons que són particularment significatives. Hi haurà d’haver un període de connexió entre els equips sortints i entrants que serà important de fer-lo bé.

“La CASS és el que la llei li diu de ser. Senzillament. No té un cervell propi en el sentit de dir: ‘Doncs mira, ara em torno més generós’ o ‘Ara em torno menys generós’. No li correspon a la CASS dir això”

Ai, aquests fogons!

La reforma de les pensions i els canvis que propugnem perquè baixi la despesa sanitària són dos plats de forta consistència i els consells d’administració successius no dic que hagin d’estar en simbiosi però en tot cas sí en comunió.

Escolti, la CASS sembla un estructura molt feixuga. O s’ha quedat anquilosada, està molt burocratitzada o té un afany excessivament recaptatori.

És una estructura molt feixuga, les coses com siguin. Té una història, la CASS. No sempre gloriosa, diguem-ho així. Al 1968 era una administració molt nova. Era una còpia de la Seguretat Social francesa. Va sortir de la vinguda del general De Gaulle al Principat l’any 1967. Llavors va dir que ajudaria a fer un sistema de protecció social comparat al de França, que en aquell moment era un paradigma. Ja tenia problemes, perquè tenia molts règims. Però el model que es va heretar era el francès. I va funcionar fins que va deixar de funcionar bé.

I aquí van venir els grans problemes.

Aquí va començar la llegenda negra de la CASS. Ara per ara penso que aquesta llegenda negra ja no existeix i si n’hi ha alguna no és la que hi havia abans però no deixa de ser que hi ha hagut un increment de la mecànica interna per evitar injustícies, o per evitar desviacions, o per evitar zones que no estiguin cobertes i a més de la sistemàtica interna també hi han hagut uns canvis legislatius en profunditat que han fet augmentar la complexitat. Total, que ara tenim un vaixell molt gros la gestió del qual no és que sigui difícil perquè l’estructuració interna fa que els serveis siguin complementaris entre ells i s’hagi optimitzat bastant la circulació d’informació i la presa de decisions però aquesta administració gestiona els diners dels afiliats i els assegurats. Aquí també hi ha un esbiaix de concepció en relació amb el fet que l’afiliat o l’assegurat pot tenir.

El president de la CASS a la sala del consell d'administració.
El president de la CASS a la sala del consell d'administració. Toni Solanelles

Què vol dir?

Ell entén que el que gestionem són els seus diners. Però no solament són els seus. Són els seus, i els del veí, i els de l’amic, els del pare… llavors hi ha d’haver veritablement una forma de gestionar que ha de ser gairebé indiscutible. Altra cosa és que es discuteixin les decisions que agafa la CASS. Però la mecànica de gestió ha de ser indiscutible. I com és indiscutible? Seguint la llei fil per randa. És el que s’intenta fer des de l’administració de la CASS. La CASS és el que la llei li diu de ser. Senzillament. No té un cervell propi en el sentit de dir: ‘Doncs mira, ara em torno més generós’ o ‘Ara em torno menys generós’. No li correspon a la CASS dir això. Li correspon aplicar fil per randa i de vegades amb duresa i fins i tot amb excés, i que no es mal interpreti, la llei. Ho veiem cada dia amb els recursos. De vegades el cor et porta a decidir una cosa. Però no podem crear precedents. Encara que en alguns casos tinguis clar que l’assegurat, de totes totes, té raó, li has de dir que no en té perquè un article de la llei diu el contrari. Humanament enutja.

Llavors, la CASS és un organisme amb cap i sense cor.

És un organisme administratiu. Tot depèn com es qualifica un organisme administratiu. Jo no diré que tingui cap i no tingui cor. Evidentment que té cor i algunes coses… però sobretot el que ha de fer és ser molt rigorós per no crear diferències entre els afiliats. De vegades, ja ho dic, com a persona voldries, no crear una diferència, però anar per un camí, però llavors t’has de cenyir al que diu la llei. Llavors, sortosament o no, sempre queda un altre recurs que és el jurisdiccional. Llavors es pot actuar, decidir, més en funció del cas particular que no pas del genèric, que és el que fa la CASS.

“S’ha de crear un sistema molt més dinàmic. La missió que ens hem donat és aquesta: crear un sistema de pensions que pugui tenir una adaptabilitat en el temps més gran de la quina ha tingut el sistema que ha estat vigent fins ara i que encara segueix vigent”

O sia, el ‘poli malo’ no és la CASS sinó la llei.

No hi ha maniqueisme. Sé que interessa dir qui és el bo i qui és el dolent. Però no crec que hi hagi maldat de cara a ningú. El que sí que hi ha d’haver és un tracte el més equitatiu possible. Si a un li dic que no i després em ve un altre i em pregunta el mateix, li he de dir que no igualment. No perquè vulgui sinó perquè la llei és la mateixa per tots i s’ha de fer de la mateixa manera. No hi ha ‘poli malo’ perquè el legislador tampoc no ho fa amb maldat. El que sí que hi pot haver és una certa rigidesa que està justificada per aquest sentiment de justícia quan a l’horitzó hi ha dèficits. És a dir, quan es tractarà de gestionar una penúria, no dic la penúria, però sí una penúria en alguns aspectes de les prestacions, és quan realment has de ser el més equànime possible.

No sé si l’estructura o el funcionament no han evolucionat al mateix ritme que la societat. Al seu moment responia a unes necessitats però la CASS es va quedar o s’ha quedat endarrerida. Només cal veure les esperances de vida amb què s’ha treballat molts anys.

En aquest sentit estic totalment d’acord. L’evolució de la població a nivell de la CASS no s’ha seguit prou bé. I no és perquè hi hagi gent que no hagi fet la seva feina. Hi ha hagut altres prioritats. Però la constatació que ara en fem és que hi ha una disparitat molt gran entre les previsions que té o que tenia la CASS i la realitat. Per millor demostració, el sistema de pensions. El sistema de pensions que nosaltres tenim ara mateix és un sistema que està basat en unes regles sostingudes en una demografia diferent a l’actual. I com que l’evolució de la demografia no ha estat suficientment acompanyada per uns canvis sincronitzats amb la mateixa evolució ara ens trobem que hi ha un desfalcament i si no fem un canvi aviat ens arribaran uns dèficits monstruosos, i és aquesta la paraula, de la branca de jubilació. Aquí tenim l’obligació tots, i dic tots, de parar comptes i prendre cartes en l’assumpte, cadascun des del seu rol. Nosaltres, els tècnics entre cometes, hem de proposar unes accions que siguin viables, que siguin justes i que siguin sostenibles. I després les matisacions o els canvis els hauran de fer els afiliats, la ciutadania, i tan de bo com més gent hi participi millor.

“Puc anticipar que qualsevol crítica que es faci massa forta o qualsevol vel·leïtat que hi hagi, des d’allà on sigui, per canviar una mesura concreta de les que es plantegin, haurà de tenir una moderació de la CASS perquè no hi hagi un gran canvi. Perquè l’important és la complementarietat de les mesures”

Parlava del dèficit monstruós que arribarà si no s’adopten mesures. Però escolti, d’aquesta adopció de mesures fa temps que se’n parla i al final sembla allò de que qui estudi passa any empeny.

Són mesures difícils d’adoptar perquè són mesures impopulars, són dures. Es tracta de pagar més, de treballar més…

Pagar més i rebre menys serveis?

Això tot depèn. Depèn del que es vulgui. Com més pagaràs més serveis rebràs. Aquí voldria trencar una llança que és aquella que diu que la CASS podria tenir un calaix on algú guarda les pensions dels afiliats i després s’ho gasta en el que sigui. No. No és així. Senzillament es paga en funció del que es cotitza. I si les pensions són baixes com és el cas és un resultat del que s’ha cotitzat, senzillament. S’ha d’entendre una cosa: el sistema de pensions andorrà, amb els càlculs a la mà, per cada euro que es cotitza en paga 2,3 segons els darrers últims càlculs que s’han fet. És a dir, tu cotitzes un euro i quan comencis a percebre en rebràs 2,3. I com pot ser això perquè acabes rebent una pensió miserable de 300 euros. Doncs sí, les pensions són baixes però les cobres durant molt més temps del que estava previst en un inici. És a dir, més enllà de l’import mensual que es visualitza, que són imports molt moderats, el que també s’ha de veure és que en funció del que es va preveure en el moment de cotitzar, aquests que ara diuen que cobren poc, i amb raó, es pensava que l’esperança de vida després de la jubilació seria de nou o deu anys, i ara resulta que l’esperança de vida és de prop de vint anys sinó més. I l’esperança de vida anirà pujant, fins a un límit que els científics no s’acorden a dir quin serà. S’ha de crear un sistema molt més dinàmic. La missió que ens hem donat és aquesta: crear un sistema de pensions que pugui tenir una adaptabilitat en el temps més gran de la quina ha tingut el sistema que ha estat vigent fins ara i que encara segueix vigent.

“Allò bàsic és completar el sistema actual retocant alguns dels aspectes dels que hi ha ara. Completar el sistema actual amb una branca que sigui de capitalització. No vull entrar en el detall sobre això però sí que diré que seria passar d’un sistema pur de repartiment que hem tingut ara a un sistema mixt”

La CASS, més o menys, la feina ja la té feta?

La feina no l’acabarà mai, la CASS. Sempre hi ha aquesta missió d’adaptació. Si hi ha una feina que hauria de fer bé la CASS, és intentar juntament amb el legislador, crear uns instruments d’adaptabilitat, ja no de reacció. Que quan hi ha unes senyals socials o sociodemogràfiques que es moguin, hi ha d’haver uns mecanismes d’adaptació. La tasca de la CASS, més que una tasca de portes endins, hauria d’anar en pro d’adaptabilitat gràcies a una modulació amb els polítics. Dit això, la tasca gran que la CASS s’havia donat en el mandat d’aquest consell d’administració ha fet un gran pas encara que no s’ha acabat. Ha fet un gran pas amb la possibilitat de proposar al Consell General una modificació del sistema de pensions. La missió era presentar una cosa amb cap i peus i crec que serà el cas. Ben aviat s’anirà presentant.

Quines de les eines amb què vostès treballen, per la CASS o, almenys, per al president de la CASS, quines d’elles són irrenunciables?

Hem hagut de fer aquesta corredissa per crear un nou sistema de pensions perquè no existia aquesta natural adaptació de la CASS amb la societat andorrana i la demografia andorrana. Una vegada aquesta missió d’ajornament de les pensions, penso jo que seria desitjable de crear unes mecanismes de simultaneïtat entre els canvis i l’estament polític. Això és un anhel que tinc. No és ni tan sols un programa. Per evitar aquests dèficits monstruosos que encara no hi són però que hi seran inevitablement, és matemàtic, per haver d’obrar sota l’imperi de la urgència, dels nervis o de la pressió política ritmada pels diferents períodes electorals, penso que seria millor que hi haguessin uns mecanismes més dolços, que no hi ha res de gaire dolç, però sí d’adaptació més natural. Hi hauria d’haver unes palanques, o més palanques, entre el que és la CASS i el sistema que es vulgui donar d’ajudes i acompanyament social i sanitari. D’aquestes palanques en trobo a faltar algunes. Tots funcionem per reacció.

Les mans de Font, format en gerontologia.
Les mans de Font, format en gerontologia. Toni Solanelles

La seva reacció ha estat, en certa manera, tocar una mica la cresta als legisladors.

Els vam significar amb força les dificultats per les quals passa la CASS i els vam animar a fer alguna cosa. Ens vam mostrar disposats i enteníem que era lògic que se’ns demanés d’ajudar perquè gestionem a la pràctica aquesta qüestió. Per això ens vam dotar d’una comissió interna del consell d’administració i de les direccions d’àrea de la CASS amb l’ajuda d’un expert en qüestions de pensions que és el José Antonio Herce. I honestament penso que vam triar un excel·lent capità de la nostra comissió perquè Herce s’ha cuidat tant d’explicar la teòrica del que són els sistemes de pensions com per adaptar-se a la realitat dels problemes que tenim a Andorra.

Quina és la clau de tot plegat?

Allò bàsic és completar el sistema actual retocant alguns dels aspectes dels que hi ha ara. Completar el sistema actual amb una branca que sigui de capitalització. No vull entrar en el detall sobre això però sí que diré que seria passar d’un sistema pur de repartiment que hem tingut ara a un sistema mixt. No és un secret dels Déus: abans de començar, en aquesta sala del consell d’administració, la malaurada Susagna Arasanz, parlant de les pensions, em va dir que s’havia de crear una branca de capitalització. És la única sortida que hi ha. Com ha de ser aquesta branca, com es modularà? Això són les intimitats del ‘position paper’ i el que decidirà el Consell General.

“El que es pretén és obligar la gent a estalviar. No es tracta d’agafar diners per després anar-nos-els a polir. Es tracta d’obligar, aquesta és la paraula, la gent a estalviar”

Aquesta branca que proposa va més enllà d’incrementar l’aportació al sistema de jubilació?

Hi ha d’haver increments de tota natura. El que passa és que no poden ser increments que siguin desestabilitzadors. Tots els increments seran molestos. Tots els increments ens valdran les més àcides crítiques perquè a ningú no li agrada pagar més. Per tenir el mateix i tenir-ho més tard. Perquè també es parla de modificar l’edat de jubilació. Costa molt haver de pagar per una cosa que encara no veus. Si tu vas a un comerç, sí que pagues, però surts amb el que has comprat. Aquí resulta que pagues, que hi haurà un increment inevitablement, i continuaràs no veient el que… Entenc que és molest… Però no estàs pagant. T’estàs estalviant diners. Els agafes de la teva nòmina, dels teus beneficis, i els poses en un calaix que no podràs obrir quan vulguis. Només quan et jubilaràs. Aquest calaix estarà guardat, estarà garantit. El que es pretén és obligar la gent a estalviar. No es tracta d’agafar diners per després anar-nos-els a polir. Es tracta d’obligar, aquesta és la paraula, la gent a estalviar. Perquè el dia de demà, quan ells no tindran ingressos perquè la seva activitat professional s’haurà acabat, els seus estalvis juntament amb els estalvis solidaris de la societat andorrana els donarà un nivell de vida que sigui digne i suficient.

Vostès definiran exactament quant de més s’haurà de pagar?

Més que definir, es proposarà. Hem fet càlculs. Hi ha catorze proposicions, que algunes són cabdals i d’altres no tant. És el conjunt, que nosaltres hem pretès calcular. Si només s’apuja l’edat de jubilació de tres o quatre anys, sí que hi haurà una demora d’aquest dèficit. El que volem és que la corba d’aquest dèficit, que plana no ho serà mai, sigui insuportable per a l’Estat andorrà. Ara per ara és insuportable per a l’Estat andorrà i per l’Estat que es vulgui considerar, perquè és una exponencial cap a baix. I com més es tardi, més es baixa. I no hi ha finances que aguanti això. Ni les d’Andorra ni les que sigui. Es tracta de fer una corba sostenible. Però només podem dir que podria suportar l’Estat andorrà avui, no pretenem referir-nos a l’eternitat. El que pretenem és que amb una o dues generacions hi hagi una millora. Les propostes que farem han estat calculades amb la realitat d’avui, amb el que això té de fràgil. Suposarà un esforç més gran per a la ciutadania. Però aquest esforç és obligat. No és perquè ens agradi ni agradi a ningú. És una qüestió matemàtica. I si no estalvies res per a la teva jubilació no tindràs res per a la teva jubilació i a més a més acompanyaràs el país a la ruïna. Per tant, més val esforçar-se ara que no pas arribar a un caos absolut on no se salvaria res. Està documentat, hi ha arguments per justificar-ho i anirà amb alguna que altra crítica perquè es demana esforços una miqueta a tothom. La qüestió és ritmar els esforços i que no siguin inassumibles ni injustos. Que no demanis més a l’empresari que a l’assalariat ni més a l’assalariat que a l’empresari. Tota la dificultat és aquesta. El problema no era trobar una solució sinó que la solució sigui equilibrada. Que tothom cridi però que ningú no cridi massa fort.

“Vull creure que els consellers que sortiran després de les eleccions que vindran, sigui al desembre, al gener o quan toqui, tindran la consciència de servei públic per agafar aquest dossier amb la celeritat deguda”

Més aviat o més tard hi haurà, doncs, un increment de cotitzacions i s’allargarà la vida activa o es retardarà, vaja, l’edat de jubilació. És imperiós, vaja.

El document que nosaltres hem elaborat proposa mesures en aquest sentit. El que serà, no ho sé. Hem intentat de fer un compendi que una atenuï a l’altra. Mesura per mesura és incomprensible. El que és comprensible és el conjunt de mesures. Puc anticipar que qualsevol crítica que es faci massa forta o qualsevol vel·leïtat que hi hagi, des d’allà on sigui, per canviar una mesura, haurà de tenir una moderació de la CASS perquè no hi hagi un gran canvi. Perquè l’important és la complementarietat de les mesures. Estan concatenades les unes amb les altres i pràcticament totes suposen un esforç o un esforç fraccionat.

Suposo que vostès voldrien que els canvis es fessin ja…

I tant!

…i el ritme polític no ho facilitarà.

No. Però com més aviat ho fem menys fortes seran les mesures. O, dient-ho d’una altra manera perquè no és exacte el que he dit: com més aviat ho fem, més efecte positiu tindran les mesures que s’adoptaran.

Jo no sé quina empenta donarà a tot això el futur ministre de Salut, però no sé pas si durant aquesta legislatura s’acabarà fent alguna cosa. De fet, ja s’ha insinuat que res de res.

La nostra missió era presentar un document i esperonar els consellers a què es faci el més ràpid possible. El que passa és que després hi ha una impossibilitat. Jo penso que aquesta demora que insinua és més degut a la mecànica electoral que no pas a una voluntat de demora. Vull creure que els consellers que sortiran després de les eleccions que vindran, sigui al desembre, al gener o quan toqui, tindran la consciència de servei públic per agafar aquest dossier amb la celeritat deguda.

Font reflexiona llargament i serenament.
Font reflexiona llargament i serenament. Toni Solanelles

Aquest document que vostès acabaran posant sobre la taula serà motiu de discussió electoral.

Totalment. I ara no parlo com a president de la CASS sinó com a andorrà: és que és legítim que sigui així! Ho portem a l’atenció dels consellers generals, és a dir dels grups polítics, és a dir dels grups d’opinió, és a dir, dels ciutadans, i que cadascú s’ho treballi i ho critiqui com bonament pugui o vulgui. Nosaltres portem un document de treball que defensarem. Però sabem que és un document de treball. En cap cas és la Bíblia traduïda. Però s’ha de treballar amb honestedat i amb prou rigor com per saber que les mesures estan enganxades les unes amb les altres. No es tracta de tallar braços i cames i dits perquè sortirà un monstre i serà inviable. S’ha de respectar l’homogeneïtat de les mesures que es proposen.

I després de les pensions… té tota la despesa sanitària.

Deixem de parlar de les pensions, doncs.

És que de problemes en té vostè a banda i banda.

I grossos, i grossos!! Deixi’m acabar de parlar de la branca de jubilació per tancar el tema.

Digui.

Honestament penso que hem fet, no el que devíem, però penso que ja hem fet alguna cosa que es mereix una consideració per part d’altri que la CASS. No diré que la feina ja l’hem acabat de fer perquè hi ha d’haver una tasca d’acompanyament, hi ha una feina d’assessoria, hi ha una feina d’influència…

“En això de la despesa sanitària està clar, i no cal ser gran enginyer per entendre-ho, que només es pot actuar de dues maneres. Una i/o l’altra. Abaixar les despeses o apujar els ingressos. I ja sabem el que es vol dir. Hi ha d’haver una preocupació de no rebaixar la qualitat assistencial tot i rebaixant el cost assistencial”

Ep!

No s’ho agafi en el mal sentit de la paraula. Vull dir de pedagogia, d’explicació… aquesta feina queda completament per fer. No s’acaba tot donant un document i adéu-siau. Però això, almenys, ja s’ha fet alguna cosa, s’ha produït un document i ara queda tota la feina d’acompanyament. Ara passem al tema sanitari.

Som-hi.

El tema sanitari és una qüestió d’una altra dinàmica perquè és el dia a dia. És el dia a dia rabiós. I més encara si sortim en un context de pandèmia. Hi ha un dèficit molt gran que va augmentant. I tot el que augmenta arriba per ser insostenible. Aquí, doncs, també hi ha una reflexió molt profunda a fer i diria que és una reflexió que es fa en temps real mentre que en el que parlàvem de les pensions, tot i que la proposta és en temps real, els efectes no ho són.

L’entenc.

En això de la despesa sanitària està clar, i no cal ser gran enginyer per entendre-ho, que només es pot actuar de dues maneres. Una i/o l’altra. Abaixar les despeses o apujar els ingressos. I ja sabem el que es vol dir. Si volem reduir, és clar, aquest dèficit que aquest any serà de prop de 45 milions, que és enorme. Representa el 30% de tota la despesa sanitària. En el moment d’aplicar els correctius, es tractarà no només d’aplicar correctius a nivell numèric.

Què vol dir?

Hi ha d’haver una preocupació de no rebaixar la qualitat assistencial tot i rebaixant el cost assistencial. Això, de fet, en vaig permetre de dir-ho als consellers generals quan vam presentar la memòria del 2020. La memòria del 2019 va estar dedicada al tema de les pensions i la del 2020 es va centrar en el finançament del dèficit sanitari. I vaig dir una cosa en la qual crec profundament: la única manera de no rebaixar la qualitat tot i reduint els costos és d’actuar a nivell dels volums de consum.

Albert Font en un moment de l'entrevista.
Albert Font en un moment de l'entrevista. Toni Solanelles

Posar límit al nombre d’actes mèdics que es puguin fer.

Si no vols rebaixar la qualitat assistencial, que és la missió primera, perquè la població s’ha de beneficiar de la gran qualitat que té l’assistència sanitària d’Andorra, molt gran, fins i tot, però també a molt gran cost… només hi ha quantitat i qualitat. I si no vols abaixar la qualitat has de rebaixar la quantitat. És a dir, el consum. Per tant, tot l’exercici seria veure en què pots rebaixar el consum. Hi ha demandes exagerades? Hi ha ofertes exagerades? Tota la tasca vindrà a fer una anàlisi des d’aquesta òptica.

I això per on es fa? Per la cartera de serveis?

Una altra banda estem davant d’una complexió de mesures. Les unes amb les altres i sempre vetllant perquè la qualitat assistencial no baixi. En tot sistema sanitari hi ha, i és natural i inevitable, el que és sanitari, el que és exagerat i el que és de confort. Allò sanitari és el que hem d’intentar identificar el més clarament possible per no tocar-ho. Fins i tot diria per invertir-hi, si cal, per millorar això. El que és exagerat ho hem d’intentar identificar i s’ha de corregir. I s’ha de corregir amb una certa energia perquè com més tardes, pitjor. I després queda el que és de confort.

“Si no vols rebaixar la qualitat assistencial, que és la missió primera, perquè la població s’ha de beneficiar de la gran qualitat que té l’assistència sanitària d’Andorra, molt gran, fins i tot, però també a molt gran cost… només hi ha quantitat i qualitat. I si no vols abaixar la qualitat has de rebaixar la quantitat”

I això del confort, s’ha de reduir o s’ha de mantenir?

Tot depèn del que entenguem per confort. S’ha de reduir si entenem per confort el confort hedonista. Perquè el paguem entre tots i no veig perquè jo he de pagar el seu confort o vostè el meu. Ara bé, si és un confort veritablement d’estabilització psicològica, aquest s’ha de respectar o, com a mínim, s’ha de respectar en gran mesura. Cadascuna de les definicions mereix totes les matisacions. I no estic parlant de política sanitària si no del que ja vaig dir al Consell General com a president del consell d’administració de la CASS. És a dir, des de l’òptica de la Seguretat Social, la rebaixa de la despesa sanitària ha d’anar per aquestes vies. Veurem què dirà el Consell General i què dirà el Govern. La salut no té preu però té un cost. S’ha de vigilar que la salut estigui preservada i al mateix temps reduir el cost del que està etiquetat com a despesa de salut, que no sempre ho és.

I això té una data, més o menys, per posar-hi solució?

Hi ha sincronia en temps real. Cada vegada que hi ha una nova disposició entra en l’arsenal normatiu que nosaltres hem d’acatar però també intentem veure quin serà l’efecte d’aquesta nova disposició legal. I mirem de preveure els beneficis i el risc de la disposició, coneixedors del sistema sanitari andorrà. Fins i tot abans que entri la disposició si ho sabem, comencem a arrodonir algun angle o avisem el legislador dels perills que hi pot haver. Una altra cosa és que després el legislador acati o respecti allò sobre que l’avisem. A més, mai no diré que un és el dolent i l’altre el bo. En la mecànica política de vegades s’ha de cedir d’un costat per tenir més possibilitats en un altre. Però en la mecànica política la CASS no hi entra. Nosaltres només avisem del que podrà ser els efectes d’una norma i més si poden ser nocius per al sistema o per al seu finançament.

La qüestió del tribunal mèdic, per exemple.

Sí. Qualsevol cosa. Avisem del que ens sembla que hem d’avisar. Després, qui hagi de decidir, que decideixi. I tot això per dir: ‘quant temps?’ El temps ja corre. Per tot el que hi ha, allà on hem vist una llum ja no vermella, sols taronja, ja hem dit: ‘Ep, que pot passar això.’ Moltes vegades ja ho saben, i d’altres vegades no. Però tot sovint advertim. I els correctius han d’anar en temps real. És una tasca constant i no puc dir res més. Jo no sé quin dia podrem rebaixar el dèficit sanitari. I de veritat que no ho sé. Però el que sí que sé és que aquest esforç s’ha de menar conjuntament. La CASS, el Govern, els col·legis professionals… si volen, en tot cas se’ls hi demanarà, i sobretot penso en la ciutadania. I no ho dic per populisme barat. L’única persona que pot baixar els volums som cadascun de nosaltres pensant si val la pena o no anar a consumir servei sanitari en aquest país. De vegades val la pena i de vegades és necessari. Però de vegades, i tots ho sabem, se’n pot prescindir. O en tot cas pots més o menys atenuar. Però en tot cas, crec que hi guanyaríem tots si agafem aquest comportament.

“La pandèmia evidentment ha jugat enormement sobre la despesa sanitària d’aquests darrers anys. Però això és un parèntesi. No hem de decidir en funció de la pandèmia. Hi havia dèficit abans de la pandèmia. El que hem de fer és que després de la pandèmia no haguem generat un dèficit recurrent pels anys vinents”

O sia, el primer metge ha de ser el ciutadà.

És clar. És que sempre ho ha estat i sempre ho ha de ser. És la manera més còmoda i més fàcil de rebaixar volums. Que cadascú tingui una presa en càrrec del que ell necessita. Si vols rebaixar costos sense rebaixar la qualitat has de rebaixar la quantitat. En tot cas intentar-ho.

En aquest cas la pandèmia ha contribuït només a incrementar les necessitats o ha estat un catalitzador, un descobridor de coses que no s’estan fent bé.

La pandèmia evidentment ha jugat enormement sobre la despesa sanitària d’aquests darrers anys. Però això és un parèntesi. No hem de decidir en funció de la pandèmia. Hi havia dèficit abans de la pandèmia. El que hem de fer és que després de la pandèmia no haguem generat un dèficit recurrent pels anys vinents. És una mica aviat per analitzar els números freds i durs que ha costat la pandèmia. Estem encara a sobre el llit malgrat que n’estem sortint, espero. Però fer una anàlisi que pretengui ser objectiva, definitiva, encara no podem. El que podem veure una mica és el sentit de cap a on anirà. S’haurà de veure més enllà de l’impacte immediat, quin impacte durador ha tingut sobre el sistema sanitari. En positiu i en negatiu. En positiu serà de quins sentinelles s’ha dotat el sistema sanitari per no estar enganxat pel toro quan torni a venir una altra pandèmia, si torna a venir que esperem que sigui d’aquí molts anys. I allò negatiu: en què potser ens hem excedit. Però ara per ara a nivell polític encara és una mica aviat per treure unes conclusions amb transcendència immediata.



“AQUESTA IDEA DEL CARRER QUE AL CONSELL D’ADMINISTRACIÓ ESTÀ TOT AMANIT PERQUÈ HI HA QUATRE SOLDATS DEL GOVERN NO ÉS CERTA”

Al juny hi haurà eleccions per triar els representants al consell d’administració dels afiliats. La participació sempre és molt baixa. Potser perquè la sensació al carrer és que a la cúpula de la CASS tot està amanit i és Govern qui mana?

Això no ha estat el cas. Si hi ha la sensació que tot està amanit, no està gens amanit. Però gens. En el sentit que les discussions sempre es discuteixen al consell d’administració, que hi poden haver canvis al darrer minut i que cadascú té la seva sensibilitat. A nivell dels representants que designa Govern, no sé com funcionaven els governs d’abans, però ara el que sí que puc assegurar, i crec que en nom dels quatre, ara dels tres, que tenim totalment autonomia per decidir el que vulguem. No som els manats de Govern. Som els designats pel Govern, cadascun per un ministre diferent i mai de la vida se’ns ha demanat i tampoc, i parlo per mi ara, hauríem acceptat un dictat o un llibret d’instruccions perquè s’entén que no és aquesta la finalitat.

Fan una altra cosa, vostès.

El que anem a fer és defensar els interessos del país mitjançant la defensa dels interessos de la CASS. Evidentment que no hi som per criticar el Govern per sistema, però algunes coses les hem criticat a Govern sense animositat i sense l’esperit d’una crítica política que faria un oposant, que hi posa una mica més d’ímpetu, de passió. Però si l’argument mereix que s’hagi de criticar, vingui d’on vingui, i si ve de Govern també, nosaltres el criticarem i demanarem que es ponderi com a mínim. I sense cap limitació.

Vaja, que no hi ha amaniment.

Aquesta idea del carrer que està tot amanit perquè hi ha quatre soldats del Govern, dels quals generalment el president, que té vot de qualitat en cas d’empat, no és certa. Ni tots votem a l’una, els quatre de Govern, ni tenim cap instrucció. Es vol una complementarietat entre el que és la sistemàtica dels afiliats, dels assegurats, i una sistemàtica diguem-ne una mica més administrativa dels representants de Govern. Però no hi ha una batalla campal en cada consell d’administració. Per cap dels dos bàndols. De cap de les maneres. Estem ben units, ben imbricats, malgrat les controvèrsies.



 

Comentaris (16)

Trending