Josep Maria Piqué / Director general del SAAS

“Hem de conviure amb el coronavirus, ens hem de preparar per una etapa llarga”

Especialista en aparell digestiu, la carrera professional de Josep Maria Piqué Badia (Manresa, 2 de febrer de 1951) va estar lligada gairebé sempre a l’Hospital Clínic de Barcelona fins al 2015. Després de quatre anys com a màxim executiu del centre català, i enmig d’un suposat canvi de rumb de la sanitat catalana, en va sortir. Dos mesos després el fitxava el Govern per incorporar-se al SAAS com a director general en substitució de Lluís Burgués.

 

Josep Maria Piqué és el director general del SAAS.
Josep Maria Piqué és el director general del SAAS.
Toni Solanelles

És clar que sap del que parla i, per bé o per mal, en parla amb tota la seguretat del món. Sense embuts i sense estalviar-se mèrits. Director general de l’Hospital Clínic de Barcelona des de febrer de l’any 2011 fins a desembre del 2015 anteriorment Josep Maria Piqué va ser subdirector general del mateix centre (2008 al 2011) i encara abans director mèdic (2006 al 2008). Cap del Servei de Gastroenterologia durant una dotzena d’anys (1993 al 2006) després d’haver-s’hi integrat el 1982. 

Piqué, que ha estat també immers en la recerca i la docència, s’ha especialitzat en la gestió sanitària. D’aquí el seu aterratge al Principat. Dirigeix el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) des del 2016 mirat sempre amb lupa. Amb l’esclat de la pandèmia potser més hi tot. L’ombra de certes decisions privatitzadores quan era al Clínic li continua sent allargada. Ell, diu, a aquestes alçades de carrera professional s’ho mira d’una altra manera. La xerrada és llarga. Molt. Hora i mitja transcrita gairebé literalment. És el pacte. Ni coses fora de context ni anar traient temes i temes que desvirtuen una entrevista i més encara quan tot és tan canviant. Més que una entrevista, una conversa en què, malgrat l’extensió, queden moltes coses al tinter. Massa hi tot, fins i tot. Globalment fa un bon balanç de la situació sense pèls a la llengua. Piqué és molt Piqué, quedi clar.

Es podia arribar a imaginar que passés una cosa com aquesta? Que estaríem immersos en una pandèmia així?

Sí, a veure. Sobre aquesta epidèmia tothom hi opina. La gent més tècnica té més capacitat d’encertar-la, però ningú no té la respostes per a qualsevol de les coses. Que hi hauria una nova onada a la tardor, tots l’esperàvem. I esperàvem que entremig hi hagués alguna cosa. I aquesta cosa ha sigut… Déu n’hi do. També he de dir una cosa: ara estem, amb la xifra de contagiats que tenim, al mateix nivell de la primera onada. Però no és comparable en absolut, perquè en aquell moment les úniques PCR que fèiem eren les dels malalts simptomàtics que a més a més enviàvem a fora a analitzar. Si en aquell moment haguéssim tingut la capacitat que tenim ara de fer tests, n’hauríem diagnosticat tres, cinc, deu vegades més. Els casos que tenim ara detectats són els mateixos que teníem durant el pic de maig. Però si el que fem ara ho haguéssim fet llavors, ara estaríem aquí dalt, segur (i fa un gest amb la mà). Som el segon país del món fent més tests per habitant. Illes Fèroe primer, segon nosaltres, tercer Luxemburg.

Països petits, entre cometes.

Sí, d’acord. Però la proporció és la que sigui.

Més que el rebrot d’ara, però, li volia demanar pel fet que en ple segle XXI hi pogués haver una pandèmia com aquesta. N’hi havia evidències?

Els equivalents a aquestes epidèmies, de magnitud global, després de la guerra espanyola hi va haver una altra epidèmia els anys 52-53-54. Va matar molta gent. Quina és la diferència entre els anys de la dècada de 1950 i ara? Doncs que llavors no hi havia unitats de cures intensives. La gent es moria a casa i ni es registrava de què es moria la gent. I tampoc hi havia la pressió… ara la pressió que hi ha hagut, i sortosament no ha passat a Andorra, és que la gent ha competit per un recurs sanitari. La gent s’ha mort perquè no han tingut el recurs sanitari que ara tenim. Ara entre entrar a l’UCI o no entrar-hi és vida o mort. Als anys cinquanta la gent ni tan sols anava a l’hospital. Es moria a casa. Aquesta és la diferència. Ara hi ha molta més pressió perquè et pot salvar. Abans la gent es moria. Aquesta és una diferència.

“Els primers dies, nosaltres aquí no portàvem la mascareta com portem ara tota l’estona. Ens va agafar a tots una mica desprevinguts, això. Però no hem ni de culpabilitzar ni res de tot això. No va ser a Andorra, va ser a tot el món. No vam ser conscients del que ens venia a sobre”

Quines diferències més hi ha.

D’epidèmies d’aquesta línia filogenètica d’aquest virus n’hi ha hagut. És el SARS-1 i el MERS. Quina diferència? Això va ser fa quinze anys en què la gent del sud-est asiàtic no viatjava. És la única diferència. Però ells ho van tenir fort allà com ho han tingut ara. I és per això que han estat molt més preparats i més disciplinats tots en fer les coses, perquè ja ho havien viscut. Aquí vam tenir una visió de prepotència del món occidental. Que era el que passava al sud-est asiàtic i que potser els arribaria, pobrets, als d’Àfrica. I ja ens havia saltat a Itàlia i aquí encara estàvem dient: ‘pobrets els d’Itàlia, que no vingui cap italià aquí’. Això va ser un error d’aproximació gran que vam fer tots. Tot el món occidental l’OMS inclosa. Això que ens està passant, en volum de globalització, els anys cinquanta i la grip espanyola. És clar, les connotacions que hi havia dels sistemes sanitaris, els mitjans de comunicació, la globalització de la informació… Ara sabem, al minut, què està passant a Filadèlfia, a Cap Verd i on sigui. Llavors t’assabentaves de què passava al barri del costat com a molt. Tot això genera una problemàtica social. El món d’ara no és el món dels anys cinquanta. No sé si m’explico.

Perfectament. I és aquí on li volia demanar… canvia la pandèmia el projecte sanitari que vostè dissenya quan al 2016 algú el ve a buscar per fitxar-lo per gestionar el SAAS.

Sí que canvia. Canvia en el fet que ens enforteix en la decisió de què hem de fer el que estàvem fent i més coses que no estàvem fent. Estàvem fent una reforma sanitària que estava molt avançada i de la qual bàsicament ens faltaven dues coses: una era la llei del SAAS que ja estava a tràmit parlamentari i que ha sofert una aturada, i que esperem que ara la tornem a reactivar; i la cartera de serveis que està molt madura perquè el ministeri l’acabi de concretar. Amb aquestes dues coses tindrem la reforma sanitària, a nivell de normatives, feta. Una altra cosa és fer operatiu tot això, que és un procés llarg.

No falta res més?

Faltaria una altra cosa de la qual ara ens hem adonat de la seva transcendència, de la seva importància. Una bona llei de la ciència aquí a Andorra, que no tenim.

I què ha d’aportar?

Nosaltres també aportem recerca. Nosaltres també tenim interès en fer coses. Fa sis mesos no ens ho plantejàvem i ara ens ho hem plantejat: crear un laboratori nacional d’epidemiologia al país. Crear una mica de recursos interns d’epidemiologia, de biologia mol·lecular, de genètica amb aliances externes. Això és el que hem estat construint els últims dos o tres mesos. Tenim un projecte per crear coneixement aquí dins. I com que el talent que tenim aquí, en N, en quantitat, és el que tenim, hem anat a buscar aliances. I hem trobat aliances amb el Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, amb el departament de genètica d’Standford, amb el Centre de Supercomputació de Barcelona, amb l’Institut ISGlobal d’Epidemiologia… Tenim convenis en curs amb totes aquestes institucions. Primer, perquè ens estan ajudant en el moment actual. I després, perquè ens han d’ajudar a construir tota aquesta mínima capacitat científica, innovadora, i de control de bioseguretat del país. Això és nou. S’afegeix al que ja teníem. Ni hi va en contra ni res. S’hi afegeix una pota més. Teníem tot un projecte en el qual, crèiem que, a més d’enfortir el sistema sanitari, el que està en relació amb la salut pot ser un bon vector d’atracció d’inversió econòmica al país amb una orientació lleugerament diferent a la que hi havia abans, que era la de fer venir grans ‘popes’ aquí a fer medicina.

“En aquest moment crec que l’adherència de la gent a les noves recomanacions, a les noves directrius, ja no és la mateixa que hi va haver a la primera onada. No hi ha el mateix grau de compliment. És un cansament normal”

Quina és la nova orientació, doncs?

Nosaltres aquí tenim unes condicions que poden ser atractives per fer proves de concepte en avenços en sanitat. El fet de ser una població petita, que la tenim relativament controlada, que hi ha una bona alineació entre el Govern i els elements tècnics sanitaris, que tenim una història clínica electrònica única per a tota la població… Tot això, quan ho expliques a fora, et diuen: ‘a vosaltres us falten coses, sou petits, teniu mancances. Però això és un condicionant excel·lent per aplicar-hi innovacions per anar avançant en organització, en digitalització de la salut, en tenir més control de la població…’ Tot això sobre el qual ja hi havia un discurs, al voltant de la salut, el benestar, i l’esport i l’exercici, que és una cosa que té ‘branding’ en aquest país, teníem un projecte al qual ara hi afegim una altra pota, que és la bioseguretat i que sis mesos enrere no la contemplàvem. Què fa això?

Digui.

Això ho reforça encara més. En aquest moment aquest país depèn de la salut. Més que ningú. Perquè la dependència del turisme que té és de les més altes del món. Aquí, el turisme genera entre el 25 i el 30% del PIB. Barcelona capital, no Espanya, és el 18%. Per tant, la clatellada que representa per aquest país si se’ns enfonsa el turisme per causa de problemes de bioseguretat és que posa en qüestió la viabilitat del país. Tota aquesta onada de reputació propera que, malgrat tot, les coses s’han fet relativament bé ens està ajudant. Esperàvem un estiu terrible i hi ha hagut un estiu em sembla que amb un 20% menys de visitants però un 10% més de facturació. Això perquè ha sigut?

Vostè dirà.

Primer, perquè s’ha potenciat el turisme de proximitat i, segon, perquè la gent deia… ‘anem a Andorra que allò està relativament segur’. De ben segur que ha anat així, això. I això és una demostració que ara el turisme, l’hostaleria, el comerç… està penjat d’un fil de la bioseguretat. Si ara demà hi ha un brot que no controlem a la Seu d’Urgell i hem de tancar la frontera… ‘catacroc’. I estem treballant fortíssim per fer un pla molt agressiu a l’hivern per veure si podem garantir un flux de turisme d’esquí que aguanti. No serà el mateix volum de quantitat però el suficient perquè aguanti el sector. I tot això tenint en compte una cosa: aquí hem tingut una de les epidèmies més fortes del món.

pique2
Piqué té, almenys ho sembla, l'horitzó clar. Toni Solanelles

Numèricament això sembla que ningú no ho discuteix, justament.

En número d’infectats per habitant, i en número de morts per habitant, estem a la part alta del rànquing. I era normal que passés això. I per què ha passat, això? Doncs per diversos factors. Primer: la densitat de població. Li diré una cosa que el sorprendrà. Andorra té la densitat de població per zones habitades número 2 del món. Una cosa és la densitat del país. Espanya, densitat d’Espanya, tants habitants per quilòmetre quadrat.

Però a Sòria no hi viu ningú.

Ara! Ja hi ha un índex publicat que té en compte zones habitades a partir d’un cert nivell. Mònaco número 1, Andorra número 2, el tercer no recordo si és Holanda i el tercer, Espanya. Per tant… Dos. Temporada alta d’hivern en què als 77.000 que vivim aquí s’hi afegeixen cada dia 100.000, 200.000 persones més que no entren i s’estan aquí dos mesos. No, no. Entren i surten. I una quarta part dels andorrans sempre estan sortint i entrant. I, a més, gent de tot el món. Els andorrans van a tot el món i la gent que ens arriba és de tot el món. Andorra era el lloc perquè això explotés i ha explotat. Avantatges que hi va haver aquí? El Govern va ser ràpid en fer les recomanacions i el tancament de les pistes d’esquí també es va fer molt ràpid.

Les estacions van tancar elles. Per iniciativa pròpia.

En tot cas, la decisió es va prendre molt ràpid. El que ens va passar depenia de dos, tres, quatre, cinc dies. Dos, tres, quatre o cinc dies de demora d’això i el resultat es disparava cap amunt en negatiu. Això van ser dos factors. El tercer factor és que tot i que no hi va haver un estat d’alarma oficial perquè no es podia fer en aquell moment, la Constitució en aquell moment no ho permetia, la política comunicativa del Govern, que va ser excel·lent, amb el ministre Benazet al davant, va arrossegar la població. I la població, en la primera onada, ara ja no tant, va tenir un grau d’adherència a les recomanacions de quedar-se a casa, de sortir quan tocava, excel·lent. També hi ha un component sociològic, aquí. En ser un lloc petit on tothom es coneix si tu surts i transigeixes alguna de les normes tothom et senyalitzarà. A Barcelona, vas per les Rambles, i ets un anònim. Això també és veritat i hi ha molts factors. Però la decisió ràpida de Govern, la política comunicativa, les decisions de les estacions d’esquí de tancar… això va ser el factor clau. I després la població, l’actitud va ser excel·lent. Per les raons que sigui.

“Si tu vius a dalt de la muntanya, fes el que vulguis, tot sol. Però si tu vius en una comunitat, i a més a més estem vivim molt estrets perquè tots vivim aquí, a tres carrers, hi ha una sèrie de normes que s’han de complir. La gent no és conscient de què segons el que jo faci estic matant persones”

El SAAS no hi va fer res?

L’altra cosa, i crec que també hi vam contribuir des del SAAS, va ser fer un esforç enorme per aconseguir coses, per canviar estructures… Vam fer un pla de simulació del que ens passaria. Al minut zero vam fer un pla de què ens podria passar al cap de dues setmanes, un mes, un mes i mig, tres mesos. Pel que estava passant a Itàlia, pel que havia passat a Wuhan… vam començar a fer simulacions amb els números i pensant que nosaltres no seríem diferents a la resta. I gairebé ho vam clavar. Fèiem aquestes anàlisis i les penjàvem perquè les coneguessin els professionals. Això ens va ajudar, per poder-nos anticipar. També ens va ajudar el fet de poder portar els metges cubans. El recurs de poder tenir llits i ventiladors ho vam poder resoldre bastant bé però de mans per poder fer anar tot això anàvem força justos. Ara estem més ben preparats. Però llavors no. I una altra cosa important i que jo crec que va ser crítica, la decisió molt prematura respecte del que es va fer arreu del món que és agafar les persones del Cedre, cribrar-les, i totes aquelles que tenien un cert grau d’autonomia treure-les. De les que vam treure no es va infectar ningú. Zero. Això va salvar una quantitat de vides tremenda, perquè vam tenir una letalitat alta amb els que es van quedar. Però vam tenir una letalitat alta amb gent que desgraciadament tenien una esperança de recorregut de vida molt curteta tots. Per tant, qualsevol mort sap molt greu. Però la mort de la persona de noranta anys que saps que si no és avui serà al cap de dos mesos fa una mica menys de mal que no pas que se’t mori una persona de cinquanta anys. Això és evident. Això jo crec que va ser una ‘moguda’ tremenda fer tot això en aquell moment. Va ser absolutament crític. Si posem tot això en el seu conjunt, el resultat ha estat bo tot i que partíem d’una de les pitjors situacions possibles que hi havia en el món. I aquesta ona de reputació que tot això, aquí, s’ha fet bé, en el veïnatge proper hi és. Vas a Barcelona i preguntes. Vas a Madrid i preguntes. Vas a Tolosa i preguntes… la gent sap això. Quin és el problema en aquest moment? Que no ho saben a Finlàndia, que no ho saben a Londres, que no ho saben a Alemanya… i ara aquestes decisions que s’han donat aquests darrers mesos que de cop ens han posat a la llista negra que si vens aquí hauràs de fer quarantena o PCRs… per què és.

Perquè es tira molt la canya, diu el ministre.

Perquè se’n van als dos llistats que hi ha i miren les dues coses que hi ha: infecció per habitant i mort per habitant. Són indicadors dolents. I, per tant, ens estan tancant. Ara què estem fent? Estem ajudant en tota una estratègia de comunicació cap a aquests països, cap als governs d’aquests països, cap als operadors turístics d’aquests països per dir-los: ‘Escolteu, us donarem setmanalment xifres molt més elaborades de tot això.’ Una xifra molt més elaborada és la letalitat, no la mortalitat. A nosaltres se’ns han mort 600 i escaig persones per milió d’habitants. Val. D’acord. Estem en rànquings alts. Però si es mira el percentatge dels que s’han mort en relació amb els que es van infectar, la letalitat és del 3%. Espanya està al 5 i escaig, França al 8 o 9, Itàlia al 10, Bèlgica a l’11… També els direm: ‘No ens compareu amb el nombre d’infectats en aquest moment perquè nosaltres fem deu vegades més de tests que Espanya, deu vegades més que…’ Per tant, tenim molts més infectats. Vaja, no, no tenim més infectats. Tenim molta més gent detectada que està infectada que els altres llocs no tenen perquè la gran majoria estan asimptomàtics. i aquests rastrejos tant sistemàtics que estem fent i que en farem més, en detectem pocs. Però aquests pocs, si no els detectéssim… Per exemple en el cribratge escolar s’han detectat molts pocs casos. Però aquesta misèria, si no la detectes, amb la RO actual, cadascun en fan 150 més. I aquests 150 més, 150 més cadascun. O sia, va de brots petits que t’exploten als morros si tu no trenques la cadena. Clara Rabassa, en el cribratge que vam fer, vam detectar un cas. Si no l’haguéssim detectat, a Clara Rabassa hi hauria hagut una bomba terrible. Per tant, va d’això. Test, test, test, test, test… Que no és fàcil perquè has de tenir les màquines, has de tenir els reactius, que hi ha trencaments d’estocs, has de tenir les persones sanitàries capaces de treure en condicions aquestes mostres, has de tenir després els rastrejadors per rastrejar tots els casos. Això és una operació logística molt difícil que per això està fracassant a pràcticament tot el món. Aquí tenim unes condicions que en ser més petits, potser tot això és més manejable. Estem molt ben coordinats entre el ministeri i el sistema de salut, que la decisió del Govern és dir que si hem de gastar diners, gastem diners perquè és una inversió bona per la salut de la gent i per l’economia del país perquè sinó farem fallida… I estem gastant molts diners, evidentment, però és l’única manera.

Vostè transmet un missatge positiu i fa un balanç positiu de la gestió de la pandèmia.

Fem un bon balanç del que s’ha fet, sempre és millorable tot i segur que vam cometre errors. Però globalment, per tots els factors exposats aquest país ha d’estar orgullós tant de l’actitud de la població, com dels seus governants… i espero que ho estiguin de nosaltres, del sistema sanitari. Això garanteix res? No. Ara en aquest moment crec que l’adherència de la gent a les noves recomanacions, a les noves directrius, ja no és la mateixa. No hi ha el mateix grau de compliment.

I això… per què?

És un cansament normal…

“És evident que allí, al Cedre estàvem amb una mica de fragilitat. Hi estàvem al damunt, per això. Quan et baixa una bomba, si tu estàs molt fort, potser l’aguantes. Si cau una bomba en un lloc fràgil des del punt de vista de l’organització i tal… té més conseqüències”

És un cansament per la situació o potser perquè la percepció ciutadana és que allò que vostès transmeten com quelcom tan positiu no es veu així?

No crec que vagi per aquí. Costa de mantenir tot això. A tots ens costa individualment. Tots tenim ganes de fer petites reunions, de trobar-nos amb la família… ara els rebrots estan sortint de petites reunions. Ens trobem set o vuit, comencem amb la mascareta, però com que l’un fuma, l’altre beu… sense adonar-te… i al final ens abracem. Jo m’hi he trobat, també. Sense adonar-te’n. I després dius: ‘Què estic fent?’ És natural, això. És molt difícil mantenir tot això a no ser que es compleixin dues coses. Una, que sigui una societat com la del sud-est asiàtic, que és molt complidora de tot, entre altres coses perquè si no compleixes t’envien a la presó. I dues: perquè ja hi estan acostumats perquè ja ho han viscut, això. Abans de l’epidèmia ja vèiem a la Xina i en llocs així gent amb mascaretes. Que era per la pol·lució? Sí, també. Però ells estan molt acostumats a tenir cada dos per tres coses d’aquestes. Aquí som llatins, som menys disciplinats, els governs afortunadament són menys autoritaris… tot ho fa més difícil. Estic convençut que els països del nord tenen un compliment superior al que podem tenir aquí. És normal, que passi. Però està passant. Hi ha una mica més d’incompliment.

Això també va de drets i de llibertats. Parla vostè de bioseguretat i això s’haurà de regular d’alguna manera i ja veurem si aquesta bioseguretat es traduirà en restriccions.

És un debat força més profund que tot això. És a dir, fins on arriba el meu dret. On està el balanç de què jo pugui fer el que vulgui respecte del que interessa la comunitat. És això, el debat. Si tu vius a dalt de la muntanya, fes el que vulguis, tot sol. Però si tu vius en una comunitat, i a més a més estem vivim molt estrets perquè tots vivim aquí, a tres carrers, hi ha una sèrie de normes que s’han de complir. La gent no és conscient de què segons el que jo faci estic matant persones. Jo no et mato a tu, si contamino. Ni tu mates el següent. Però matem el que fa quatre. Però el matem. Llavors? Quina és la meva llibertat? No. Ho sento molt, fumar i treure’t la mascareta davant de gent i tal i qual s’ha convertit en un factor de risc comunitari. Doncs ho sento molt, potser haurem de prohibir fumar en determinats llocs que ara no ho fèiem. Això és restringir les llibertats individuals? Sí. Però en favor de què? És perquè al Govern se li ha girat la tupina i és autoritari i no sé què?! No! L’autoritat sanitària està per això. Per cuidar de tots. Cadascú de nosaltres ens cuidem a nosaltres mateixos. La responsabilitat de Govern és fer-nos tenir una responsabilitat comunitària. I no sempre la tenim. On està el límit? Aquest es un debat de tot el món i cadascú pot tenir la seva opinió. I llavors encara hi ha els negacionistes que diuen que això ens ho hem inventat quatre per dominar tot això. És molt complexe. Això és sociologia. Els governs tenen la responsabilitat de vetllar pel bé comú. Nosaltres també tindríem aquesta responsabilitat, però com que no sempre la complim, el govern l’ha de fer complir. Aquesta és la meva visió, el meu punt de vista, i no dogmatitzo sobre això.

pique3
El director del SAAS reconeix errors, que considera que ha fet tot el món Occidental. Toni Solanelles

Quan repassava el balanç de la gestió de la primera onada de la pandèmia i parlava del Cedre, vostè esmentava que va afectar sobretot persones que estaven en la recta final del seu cicle vital, destaca que es va fer bé traient gent del centre i posant-los en altres establiments… Però es va actuar amb prou celeritat des del primer moment? Veient el que estava passant a Itàlia o més enllà hi havia els equips de protecció necessaris? Per què s’infecta tant personal? Els primers que s’infecten són sanitaris…

Al Cedre, i aquí. Aquí també. Un dels brots més greus al país el vam tenir aquí dins, amb els nostres sanitaris.

Va faltar previsió o què va faltar?

Tots nosaltres no vam tenir, i no hi ha cap lloc a Occident que passés, la suficient consciència de la magnitud del que ens venia. Els EPIs, aquí, crec que mai no va faltar de res. Però segurament hi ha coses de la nostra protecció… Però va anar de pocs dies. No és que estiguéssim quinze dies perdent el temps. Però els primers dies, nosaltres aquí no portàvem la mascareta com portem ara tota l’estona. Ens va agafar a tots una mica desprevinguts, això. Però no hem ni de culpabilitzar ni res de tot això. No va ser a Andorra, va ser a tot el món. No vam ser conscients del que ens venia a sobre. Ni vam ser prou conscients, perquè no ho sabíem, que hi havia gent asimptomàtica que podia contaminar. Ens pensàvem, perquè la grip és així, que tothom que s’infecta té algun tipus de símptoma. Al Cedre d’EPIs mai no en van faltar. L’organització de què tothom els portés, totes les plantes… probablement, els dos o tres primers dies no ho vam fer bé. Com no ho vam fer bé aquí. Amb la diferència que aquí la mitjana d’edat és una i allà la mitjana d’edat és una altra. I, és clar, emmalaltir amb una edat i amb malalties cròniques versus emmalaltir aquí amb cinquanta anys els riscos són diferents. És la única diferència. Globalment jo estic content del Cedre tot i que és molt lamentable les morts que hem tingut. Mira el que ha passat a tot arreu…

Doncs Déu n’hi do el percentatge de morts.

Sí, sí, sí… però és que si no haguéssim fet un seguit de coses hauria estat… Hi ha quantitats de residències que encara no saben quantes persones se’ls han mort de la Covid. Espanya, Itàlia… en general el món no ho va gestionar suficientment bé.

“Aquí s’és molt litigant. La quantitat de conflicte que arriba a la Batllia, des del meu punt de vista, és desproporcionadament alt. El que en altres llocs es resol amb mediació o cap de les parts té aquesta tendència de portar les coses a la Justícia, aquí és molt alta”

Al Cedre vostè hi tenia un incendi previ. No sé si tot això també va contribuir a tot plegat.

És evident que allí estàvem amb una mica de fragilitat. Hi estàvem al damunt, per això. Quan et baixa una bomba, si tu estàs molt fort, potser l’aguantes. Si cau una bomba en un lloc fràgil des del punt de vista de l’organització i tal… té més conseqüències. Per això vam reaccionar ràpid i vam dir-nos que calia reforçar-ho ràpidament. Per això vam posar persones allí perquè ens ajudessin a reorganitzar tot això.

El que va ser dolent per una cosa va ser bo per una altra?

No l’entenc.

Que la pandèmia va causar estralls però els va fer accelerar la presa de decisions.

És possible.

Hi havia una sector de la comunitat sanitària del Cedre que reclamaven canvis en la coordinació des de feia temps.

Sí, però els que reclamaven això per mi tenen poca autoritat moral perquè jo també els reclamaria algunes coses, a aquestes persones. I tanco això.

Tanca i ja està resolt?

Al Cedre en aquest moment crec que hi ha tranquil·litat, la feina que es va fer durant la pandèmia finalment va ser bona, va posar calma, la senyora Montse Alsina és una persona amb gran experiència i bon tarannà, estem dotant de més recursos el centre amb noves posicions… Entre altres coses perquè estem canviant el Cedre. El Cedre l’estàvem fent una residència centrada en la persona i ara l’hem partida en dues coses. Una residència centrada en la persona i una mica d’àrea d’hospitalització de cara a la gent gran i la malaltia crònica. La convalescència, una unitat de subaguts, una unitat d’ortogeriatria… Ara l’estem dotant de més recursos, estem contractant gent. Estem contractant metges, estem contractant auxiliars… i espero que el Cedre funcioni. La meva idea és que al Cedre hi tindrem uns recursos per evitar que els malalts grans i crònics hagin d’anar a Urgències i ocupin un llit a l’hospital. I la part residencial s’anirà centrant en la persona. La senyora Montse Alsina hi té una gran experiència.

I la fase Alsina és una fase de transitorietat?

És una fase de transitorietat d’un temps una mica llarg. Posem-hi un horitzó d’un parell d’anys o una cosa així per estabilitzar el model i després ja veurem com anirà.

Però vostè ja té al cap qui serà el relleu?

No, no, en absolut.

I la coordinació prèvia ja està tancada.

La senyora Escrig ja no està a l’organització. Ja va marxar.

“Cadascú té la seva feina. Jo no vaig a passejar per les sales de l’hospital. Em veuen poc, la gent d’aquí dins. Sí. Veuen el doctor Prats, que és el que han de veure, que és el director assistencial. És clar”

Aquí també hi ha un cert debat amb el xec que se’n va endur, li ho dic així de planerament.

Amb la senyora Escrig vam arribar a un acord de trencar la relació laboral que hi havia. I va passar el que passa amb qualsevol persona que es decideix això. No hi ha res de diferent. Vam decidir per les dues parts que no era convenient que ella seguís a l’organització i es va arribar a un acord com s’ha arribat a un acord més recentment, per exemple, amb un metge de l’UCI. Això és una cosa que passa de tant en tant regularment. Els interessos de la casa i dels professionals no acaben coincidint i s’arriba a una solució que no sigui lesiva per a cap de les parts.

Però estem parlant de morterades com les dels futbolistes?

Que va, que va. El que marca la llei i ja està,

El cas de l’excoordinadora del Cedre enllaça amb una situació que s’ha donat tot sovint al SAAS, de recol·locar en llocs daurats persones que generaven conflicte en altres unitats.

Això en totes les organitzacions públiques passa. Hi ha dues situacions. Una en què es genera una certa inestabilitat o crisi en una persona, en part per una connotació d’ella, però en part, també, pel lloc on està. I de vegades aquesta persona la treus en aquell ambient i el poses en un altre i canvia com un mitjó. Això passa, a les organitzacions. Això és normal. L’altra situació que hi ha és que una persona que no està funcionant bé en un lloc i l’organització no creu que funcioni per les seves característiques en lloc més. Llavors és quan plantegem si podem arribar a un acord perquè es trenqui la relació professional. Quan aquest acord no hi és i la persona aquesta porta trenta anys a la casa, el cost de diners que representa per a l’organització acomiadar-la és una qüestió que cal valorar. Valorar cost i benefici. Si és una persona enormement tòxica, que ens està creant un problema, potser surt rentable gastar X diners per acomiadar-la. Però si no és el cas, aquesta organització no es pot gastar diners. És un tema de ponderació. Això passa i no és res especial del SAAS. Si s’ha fet més o menys en etapes anteriors… jo no vull jutjar. També està passant en aquesta etapa i passarà en l’etapa següent, això.

De tant en tant el Tribunal de Comptes fa tocs d’alerta en contractes.

Hi ha circumstàncies contractuals que nosaltres volem també canviar. I, de fet, en les contractacions noves ja hi ha coses de contractació antigues que no les hem reproduït. Però hi ha coses que es mantenen. Hem netejat moltes d’aquestes circumstàncies, però no totes. N’hem netejat perquè la gent s’ha jubilat, la gent ha marxat, perquè per segons quina circumstància s’ha pogut desvincular la persona… Però en els casos que no hem tingut la possibilitat i resulta que és un contracte que està fet des de fa 25 anys i desfer segons què ens costa una quantitat de diners que no tenim, no ens ho podem permetre.

pique4
Piqué explica que es va passar els tres mesos de confinament tancat al Principat. Toni Solanelles

Ja tornarem a la Covid. Però deixi’m que li demani ara si vostè està en l’organització que li van dir que era quan el van anar a buscar per fitxar-lo.

Sí, jo ja la coneixia, aquesta organització. Perquè amb les direccions anteriors, des de l’altre cantó, des de l’Hospital Clínic, vam firmar un conveni de col·laboració i quan firmes un conveni amb una entitat l’has de conèixer. I jo havia vingut aquí diverses vegades, m’havien explicat el model organitzatiu… Jo ja coneixia això. I, de fet, quan a mi em van contractar jo vaig fer una anàlisi i una definició del que era el model sanitari d’Andorra. I vaig dir cap a on s’havia d’anar i de quina manera. I el Govern va dir: ‘Som-hi.’ Per això vaig venir, sinó, no hauria pujat. Per això estic aquí, i hi continua estant perquè el Govern actual va fer la mateixa confiança.

I el senyor Piqué notava més pressió a Barcelona o a Andorra?

És diferent.

Li demano ja no només a nivell sanitari.

És diferent. És moooooolt més el volum de la complexitat de l’Hospital Clínic. No té res a veure amb aquí. La complexitat de la tipologia dels professionals d’allà és una respecte de la dels d’aquí. La societat és diferent.

“És evident que això d’aquest estudi ho hem aprofitat reputacionalment. I sort que ho hem fet! És el que ha ajudat que s’omplís l’avinguda Meritxell aquest agost. És clar que sí”

Té més mala bava, la societat andorrana? Li ho dic planerament.

(Riu) No. El que sí sou és molt litigants. I això ho dic ara perquè ho he dit sempre. Sou molt litigants. La quantitat de conflicte que arriba a la Batllia, des del meu punt de vista, és desproporcionadament alt. El que en altres llocs es resol amb mediació o cap de les parts té aquesta tendència de portar les coses a la Justícia, aquí és molt alta, això sí que és veritat.

Vaja, que li ha tocat més vegades del que voldria anar a declarar en processos judicials.

Sí. No pas per res personalment meu ni que jo hagi estat inculpat de res. Però que jo he anat a la Batllia, sí. Moltes més vegades aquí que no pas a Barcelona. Jo a Barcelona em sembla que hi vaig anar una vegada. Aquí en porto bastantes. I a sobre, l’altre problema que té el país, és que hi ha una Justícia col·lapsada. Això és un problema que té el país. Jo quan faig l’avaluació d’aquest país, perquè estem fent un gran esforç per atraure projectes cap aquí, jo sóc franc, els dic els avantatges, d’estar aquí, que n’hi ha, que són moltes. Però també els dic els pros, que és aquesta inseguretat jurídica. Molt litigi i el col·lapse de la Batllia fa que els litigis s’eternitzin. Al diner de l’inversor no li agrada gens, aquest soroll. Aquest és un dels problemes que té aquest país.

Vostè personalment se sent no sé si dir-li pressionat, qüestionat… fins al punt que es dubtar de si vostè feia el confinament aquí o va marxar amb helicòpter a Barcelona.

Sí, sí, una parlamentària va dir que durant l’epidèmia jo no estava aquí.

I vostè estava aquí?

A vostè que li sembla?

Vull creure que ja hi havia professionals per sota seu que estaven al cas de l’atenció del dia a dia i vostè deuria estar dissenyant projectes o fent trucades per aconseguir materials o mitjans que li feien falta al país.

És clar. Cadascú té la seva feina. Jo no vaig a passejar per les sales de l’hospital. Em veuen poc, la gent d’aquí dins. Sí. Veuen el doctor Prats, que és el que han de veure, que és el director assistencial. És clar.

És això?

Tot aquest disseny, aquesta simulació de què ens pot passar en dues setmanes, en tres setmanes, en quatre setmanes… la vaig fer jo personalment. És clar que sí. És la meva funció. I de prendre les decisions globals i estratègiques. És la meva funció com a director general. Jo no puc baixar a fer de director assistencial. Que veig que hi ha alguna cosa que a la direcció assistencial li costa resoldre i crec que hi puc ajudar? Ja baixo. Però no baixo físicament a la sala. Baixo a analitzar el problema. Clar que sí. I aquí no teníem res per fer i vaig trucar al Clínic i vaig aconseguir que ens fessin les PCR. I tantes com volguéssim. Sí. I vaig aconseguir els tests serològics portant-los de la Xina. Sí. Clar. Sí. I vaig aconseguir els cubans, que vinguessin aquí. És clar que sí. I tot això no passa per anar a voltar per les sales. Jo perdria el temps anant a voltar per les sales. Quan va acabar l’epidèmia vaig passar per tot arreu agrair l’esforç a tothom. Això és una altra cosa. Però jo no he d’anar a resoldre el problema d’abaix a la sala. No he d’anar a veure si la infermera fa la feina… Això és d’una curtesa de mires terrible!

“D’epidèmies d’aquesta línia filogenètica d’aquest virus n’hi ha hagut. És el SARS-1 i el MERS. Quina diferència? Això va ser fa quinze anys en què la gent del sud-est asiàtic no viatjava. És la única diferència. Però ells ho van tenir fort allà com ho han tingut ara. I és per això que han estat molt més preparats i més disciplinats tots en fer les coses, perquè ja ho havien viscut. Aquí vam tenir una visió de prepotència del món occidental”

Dues qüestions que m’ha apuntat vostè en la resposta. Tests serològics: què li diria amb aquell, fins i tot sanitaris d’aquesta casa, que creuen que entre el valor científic que pot haver aportat aquest estudi i el màrqueting, més que ciència ha estat màrqueting.

(Somriu, respira) Primer, el que digui i tingui la capacitat d’avaluar si és ciència que em digui el que ha publicat en ciència. Jo he publicat 300 articles científics en la meva vida professional. Per tant, si algú vol parlar de ciència que posi els seus credencials sobre la taula i que m’ho digui al davant, no que vagi cap a la premsa. I és evident que això d’aquest estudi ho hem aprofitat reputacionalment. I sort que ho hem fet! És el que ha ajudat que s’omplís l’avinguda Meritxell aquest agost. És clar que sí. Dit això, si no haguéssim fet els tests serològics l’exemple és Clara Rabassa, per exemple. Vam tenir un mapa del que que ens estava passant que no el va tenir ningú. I això ens va ajudar a prendre decisions. Els tests serològics són perfectes? La sensibilitat… No, és el que hi ha. Ja ho sabíem. Vam comprar uns tests que eren dels bons i tenien les seves limitacions. Però el que ens han arribat a donar per prendre decisions, au que no han estat importants per a nosaltres. ¿Que no senten l’opinió de tots els països? Aquells que se n’han sortit bé en gran part és per test, test, test i test i testejar. Això va una mica en la línia d’allò que deia vostè. El país és caïnita.

I això ho nota, vostè.

Jo sóc molt gran. A mi m’agrada fer feina. Fer feina que sigui productiva. Que hi ha qui fa molta feina però produeix poc. I jo estic satisfet si sé que la feina surt i té un resultat. El que opinin la resta… als quaranta anys m’influenciava molt. Ara no m’influencia res. És la consciència en mi mateix. Hem fet coses que han valgut la pena i hem treballat per un país que no és el meu. Jo sóc un professional i estic aquí. I mentre estigui aquí estic treballant per aquest país i estic content del que estem fent. No només aquí, al SAAS, sinó a nivell de país.

Li deia aixó del caïnitisme, també, per aquelles veus que han dit, per exemple, que el senyor Piqué es negava a baixar-se el salari.

Que és una mentida com una catedral. Mai no m’he negat a res d’això perquè mai no m’ho van proposar. Va ser una resolució de Govern amb la unanimitat de tots els grups que volien tenir una consideració al sistema sanitari. Una consideració és que els 500.000 euros que donaven els professionals no els accepta el Govern i es queden aquí per fer carrera professional i això que fem una miqueta, que és simbòlic, ho ‘lliurem’ al doctor Piqué en reconeixement a la feina que ha fet (el SAAS). A mi m’ho van comunicar. No em van demanar l’opinió. Jo ho vaig agrair i punt. A nivell personal, el que he fet ningú no ho sap. Ningú no em va consultar ni se m’hagués acudit mai d’amenaçar que si em rebaixaven el sou marxava d’aquí. I això surt a la premsa, i es fa una pregunta parlamentària sobre si jo anava amb helicòpter a Barcelona, i si durant la pandèmia no vaig estar aquí…

I hi va estar, eh, deixe-m’ho clar, si de cas.

Vaig estar tres mesos aquí tancat amb la meva dona tres mesos tancada a casa seva a Barcelona. Durant tres mesos jo no vaig veure la meva dona.

Encara bo, doncs, que diu que té una edat i que hi ha certes coses que ja no el condicionen.

Vostè m’ho demana i jo contesto. Ni aniré a la Batllia ni em treu un minut de son, tot això.

És clar que la seva llista de contactes és un punt positiu… fins que algú gira la cosa i l’acusa de servir-se dels amics.

No a través d’un amic. Hem aconseguit coses a través de les relacions que jo tinc. De la mateixa manera que vam poder fer PCRs a la Vall d’Hebron. Perquè quan jo truco a la Vall d’Hebron m’agafa el telèfon el director general al cap de dos minuts. Sí. És clar. I la consellera Vergés si fa falta, sí. És així. I m’ha agafat el telèfon el cap de genètica d’Standford. Sí, sí. És així.

M’ha posat sobre la taula el tema dels metges cubans. Va ser una bona decisió?

Sí. Va ser una molt bona decisió. I, per cert, la iniciativa inicial no va ser meva. Va ser del Govern i de la ministra Ubach, que van treballar en aquesta qüestió. Però una vegada es va prendre la decisió política de posar-s’hi en contacte vaig ser jo qui va contactar amb la viceministra i ho vaig anar tramitant tot. La iniciativa, aquesta, no va ser meva. Però és bona iniciativa, és clar que sí. Nosaltres vam incrementar la capacitat d’intensius, teníem deu llits d’intensius. I anàvem bé però no folgats de professionals per portar aquests deu llits. I vam habilitar llits i respiradors fins a una capacitat de quaranta. Però no teníem mans per portar això. Vam posar anestesistes a fer aquesta tasca, vam començar a formar metges anestesistes, metges d’Urgències, pneumòlegs, cardiòlegs perquè poguessin fer anar respiradors. Però no en sabien, d’entrada.

Els cubans segur que no.

Els cubans, uns quants sí.

“Aquestes brigades es formen amb gent de diverses parts de Cuba i es coneixen 24 hores abans. Evidentment hi havia tot un ventall, des de dos o tres que van ser enormement útils, uns deu o dotze doncs que molt bé i uns quants que no tant i els vam reconduir a feines de menys exigència”

Els respiradors que van arribar d’última tecnologia?

Escolti, una persona que ha fet anar respiradors d’un altre tipus, no solament és la màquina, no és les prestacions que dóna la màquina. És saber quan el malalt té aquesta condició o aquesta altra necessites aquest tipus de pressió o aquesta altra. Aquest tipus de coneixements alguns dels metges cubans, no tots, evidentment, n’hi havia uns quants que els sabien. Quan van arribar aquí, evidentment la màquina que hi havia aquí no era la que havien fet servir ells. I van haver d’aprendre a fer anar la màquina. El problema no és la màquina. El problema és el coneixement de què és un malalt crític, que és la pressió d’oxigen, que és la saturació… és aquest coneixement el que calia. I aquest coneixement el tenien. Per resoldre això teníem unes màquines diferents a unes altres. Però això s’ha d’aprendre. I amb una setmana o una cosa així s’aprèn. És evident que no van tenir un rendiment ja òptim als tres dies d’estar aquí. Però al cap de quinze dies ja ens estaven ajudant i al cap de tres setmanes si no els haguéssim tingut, teníem el llit, teníem el respirador i no teníem qui els fes funcionar.

Llavors… no ens van donar gat per llebre, però per tenir uns quants bons professionals van haver d’acceptar una brigada…

Nosaltres no sabíem… Nosaltres vam dir, jo ho vaig dir això, volem tants intensivistes, tants metges de medicina interna, tantes infermeres de les quals a veure si tantes poden tenir coneixements en intensius. El que va arribar aquí evidentment no es corresponia exactament al que seria als intensivistes nostres, del nostre entorn occidental. Aquestes brigades es formen amb gent de diverses parts de Cuba i es coneixen 24 hores abans. Evidentment hi havia tot un ventall, des de dos o tres que van ser enormement útils, uns deu o dotze doncs que molt bé i uns quants que no tant i els vam reconduir a feines de menys exigència. Nosaltres no vam estar comprant ventiladors amb unes característiques concretes. Escolti, amb el que ens poguessin ajudar seria benvingut. És que no s’imaginen. Això era la guerra, això era la catàstrofe, aquí dins.

Caram, expliqui doncs.

Estàvem fent la planificació pel matí sobre què faríem, si mouríem aquestes persones, si trauríem uns malalts d’un lloc, si els duríem a l’altre… amb el que teníem a les 8 del matí i a les 6 de la tarda, deu de les persones que teníem organitzades per fer allò les teníem confinades o malaltes a casa. Criticar des de fora tot això és mesquí.

Per tancar l’episodi cubans, reputacionalment en aquest cas ha anat més en contra que a favor. Li ho dic per tota la reminiscència contractual. Per si cobren o no. Per si els exploten…

Tot això és un debat del segle XX i no del segle XXI. Cuba ja és una altra cosa.

pique5
El projecte de la bioseguretat és una iniciativa que, assegura, l'il·lusiona. Toni Solanelles

Però si resulta que el seu govern es queda part del salari que els corresponia…

Escolti, nosaltres no estem per resoldre la situació de Cuba ni en som responsables. Nosaltres no pagàvem, aquesta gent. Nosaltres pagàvem el govern de Cuba. Com el govern de Cuba pagava aquestes persones i tal i qual… ni ho sabem. Almenys jo no ho sé. I, per tant, no puc tenir judici de valor perquè no ho sé. Aquesta gent va estar contenta d’estar aquí. Va estar encantadíssima, d’estar aquí.

Segurament. I el seu govern més hi tot.

Si aquesta gent estigués tan crítica potser no hauria estat tan contenta, si els envien aquí contra la seva voluntat o amb unes condicions… No ho sé. Jo no estic per jutjar això. Jo sé que això era la guerra i a la guerra hi ha prioritats. I la prioritat era la que era i la resta és superflu. Que a mi, com a persona, m’agradaria que la gent de Cuba no tingués un règim dictatorial, doncs és clar que sí. No estic pas a favor del règim cubà. Però no és el meu problema. Nosaltres necessitàvem un recurs i ells ens el van donar. No n’hi havia un altre, a més a més. Si hi haguessin hagut deu intensivistes a la Seu que haurien pogut pujar entendria la crítica. Però resulta que era això o no podíem obrir el llit d’intensius. Ara la situació és diferent.

Això li anava a demanar. Ha canviat gaire la situació?

Ara és diferent perquè hi ha professionals nostres que vam formar ja estan formats i ara, a més, anem fent formació continuada de tal manera que metges que no són d’intensius, metges d’urgències, de medicina interna, algun pneumòleg, cardiòleg, els anestesistes, que van ajudar molt, aquests els hi anem mantenint una formació. En aquest moment tenim un pla de contingència escrit amb un recorregut físic de llits. Ara tindríem uns recursos interns per poder fer anar tot això que al març no teníem.

“Nosaltres no vam estar comprant ventiladors amb unes característiques concretes. Escolti, amb el que ens poguessin ajudar seria benvingut. És que no s’imaginen. Això era la guerra, això era la catàstrofe, aquí dins”

El personal està cansat.

És clar que sí.

Hi torna haver molts sanitaris malalts, confinats?

Sí, en tenim. Però ni molt menys la magnitud de llavors. Però sí, hi ha gent infectada. D’infectats en tenim poc, però de confinats perquè han estat en contacte. Sí, sí. És clar.

Per les característiques de país, i vostè a l’inici n’ha repassat algunes, Andorra té un hospital amb més prestacions pel nivell teòric que té. Entre altres coses, perquè ha de donar resposta a un volum de turistes que altres centres sanitaris equivalents no tenen. I també perquè al Principat hi ha hagut uns recursos econòmics que altres territoris no han tingut. Ara ens arriba una crisi econòmica i no se sap per on pot petar tot plegat.

A veure, jo crec, i això és la proposta que hem fet al Govern i el Govern ha estat sensible, que hem de tenir un hospital una mica sobredimensionat respecte del que necessitaríem en relació amb algunes coses…

Però vol dir que això no passava, quan vostè arriba aquí… si ho compara amb algun hospital de Catalunya del teòric mateix nivell…

Aquest hospital, la diferència més gran que tenia respecte del que seria un hospital a Catalunya, és la unitat d’intensius. Un hospital d’aquest nivell en la majoria de llocs no té intensius, i aquest en té. I és un recurs bo. L’altre recurs bo, és tot el sistema d’urgències i emergències. Amb alguns defectes que s’han de corregir, el sistema d’emergències global del país és bo. Hi ha un helicòpter que no tenen altres llocs. La traumatologia havia sigut bona però ha passat moltes vicissituds. Ha d’estar sobredimensionada, aquí…

Per la qüestió dels accidents d’esquí.

Exactament. I ara amb això estem molt contents. Amb l’arribada del doctor Roca i amb la reorganització del servei encara no estem on volem estar però hem millorat enormement. Hem fitxat més traumatòlegs, a més els hem fitxat amb certa especialització de tal manera que l’objectiu és que per cada gran àrea de traumatologia tinguem dos metges capaços de fer el que aquí podem fer. Maluc, genoll, espatlla… I això està millorant moltíssim. Evidentment aquest servei de traumatologia és més potent que el d’un hospital equivalent. La resta està al mateix nivell. Hi havia coses molt endarrerides.

“Hem aconseguit coses a través de les relacions que jo tinc. De la mateixa manera que vam poder fer PCRs a la Vall d’Hebron. Perquè quan jo truco a la Vall d’Hebron m’agafa el telèfon el director general al cap de dos minuts. Sí. És clar. I la consellera Vergés si fa falta, sí. És així. I m’ha agafat el telèfon el cap de genètica d’Standford. Sí, sí. És així”

Vostè dirà.

Es feia molt poca cirurgia major ambulatòria i aquest hospital la majoria d’intervencions les ha de fer per cirurgia major ambulatòria. Aquí tenim un bon recorregut per fer. Hem fet bastant però amb les obres que hem dut a terme hi donarem una empenta forta.

Des del punt de vista tècnic, perquè cal fer aquesta cirurgia major ambulatòria que no es feia, fins ara?

El malalt, quan menys temps passi a l’hospital, millor. No estic descobrint res, amb això.

I ara encara menys temps s’ha de passar a l’hospital, oi?

Ara s’ha multiplicat per mil, això. Els hospitals grans, els de tercer nivell que han tingut la visió de fer cirurgia major ambulatòria, al voltant del 35 o 40% es fa per cirurgia ambulatòria. Però, és clar, un hospital de gran nivell és diferent al d’aquí. Allí fan cirurgia més senzilla i després fan trasplantaments, cirurgia a cor obert, neurocirurgia… Tot això és molt més difícil de fer-ho. Aquest hospital, pel volum d’intervenció que és capaç de fer, el seu punt òptim és que el 80% fos per cirurgia major ambulatòria segons els estàndards internacionals. Perquè no fem neurocirurgia, no fem cirurgia cardíaca, no fem trasplantaments…

Ni es fa ni s’espera que es faci.

Ni es fa ni s’espera que es faci. Per tant, òptim òptim òptim, el 80% hauria de ser per cirurgia major ambulatòria.

I la resta és això que tot sovint diu el ministre Joan Martínez Benazet, que es tracta de buscar bones aliances a fora.

És això. Nosaltres hem de fer ben fet el que tinguem la capacitat de fer. A l’extrem d’aquí hi ha coses que no fem ni haurem de fer mai. A dia d’avui. Perquè això canvia amb el temps i després explicaré perquè pot canviar. Després hi ha un seguit de coses intermèdies que amb una mica d’organització, de treball i de planificació es podrien acabar fent aquí. I en això treballem, en reincorporar coses cap aquí que abans s’enviaven a fora.

Com ara què?

Com ara la cirurgia pediàtrica. Amb el conveni amb Sant Joan de Déu puja un cirurgià pediàtric aquí i ens fa intervencions que abans baixaven a Barcelona.

Tornem a l’aliança. No sols es desplaça l’usuari sinó que de vegades és el professional el que es mou.

Això mateix. I a més, amb especialitats com la traumatologia, els professionals d’aquí n’aprendran i amb el temps també hi podran participar. Aquest és el model. Segur. Clarament. Que més endavant això canviarà? Sí.

“Aquest hospital, la diferència més gran que tenia respecte del que seria un hospital a Catalunya, és la unitat d’intensius. Un hospital d’aquest nivell en la majoria de llocs no té intensius, i aquest en té. I és un recurs bo. L’altre recurs bo, és tot el sistema d’urgències i emergències”

Ja ho té en ment.

Que això canviarà és evident. Amb la tecnologia nova, amb la robòtica i el 5G, tan és que el ‘joystick’ els facis anar des d’aquí com… No sé si ha vist els robots. El malalt està allà, el robot està al damunt, i el metge està aquí.

El que m’insinua és que el metge que ara està a deu metres podria estar a cent quilòmetres.

O a 2.000 o a 10.000.

Això tècnicament ja és possible.

Això ja comença. Ara no es fa així però sí que es fan connexions amb algú que està a 10.000 quilòmetres i t’avisa de com s’han de fer les coses. Això ja es fa, però de dir ‘ep compte’ a agafar el ‘joystick’ des d’allí, doncs hi arribarem.

I vostès estan treballant aliances en aquest sentit?

No, no, no. Estem anticipant una cosa que pot venir. Hi ha un recorregut a fer. Però això arribarà. I llavors es podran fer coses aquí que ara no es poden fer.

I vostès han aixecat el ditet perquè se’ls tingui en compte?

És clar. Aquest hospital estava molt aïllat del món.

És un dels dèficits que es troba quan arriba o ja sabia que s’ho trobaria?

Ja ho sabia i ho havíem començat a pal·liar fent el conveni, des de l’altre costat, amb el Clínic. Ja havíem començat a resoldre això estant jo a l’altre costat.

O sia, entre altres coses, a vostè se’l ve a buscar per a això? Per obrir portes?

Jo crec que sí. Vaja, és el valor que jo aporto, aquí. Evidentment, suposo, aporto el valor d’experiència en gestionar un centre important i a sobre les meves relacions. És clar que sí. Si ara es digués que ja es pot fer això, el primer que hauríem de fer és comprar un robot. Però jo puc despenjar telèfons. De Nova York, de Chicago, de Xangai. Aquest és el meu valor, no anar a passejar per les sales.

Si ara no hi hagués l’impacte de la Covid, amb el que avui és tècnicament possible, què aniria a buscar per a l’hospital?

Ja estem treballant en portar un equip de radioterapeutes perquè ens vinguin a assessorar per fer millor les indicacions de la radioteràpia. Estem treballant amb què l’hemodinàmica cardíaca electiva, que ara tothom ha d’anar a Barcelona, es pugui fer aquí. Estem en aquesta línia d’incorporar coses de cartera de serveis que ara hem d’enviar a fora es puguin fer aquí amb garanties.

També estan avaluant quelcom per al tractament dels desordres del son, diria.

Estem tractant d’incorporar una institució que està fent coses en relació al son per sobre del que tots estàvem fent en aquesta matèria. L’impacte del son en malalties.

mans pique
Els contactes de Piqué són una de les seves aportacions. Toni Solanelles

Ens cal?

Clar que ens cal.

És que hi ha qui no veu tan clar que s’hagi d’anar a buscar aquest servei.

Sobretot no ho veu el perfil del metge que es veu amenaçat per això.

O qui pensa que al darrera d’això hi pot haver altres coses.

No em baixi a aquestes misèries. El son, fins ara, l’únic que està desenvolupat és el tractament de les apnees del son. Això està bé, és un problema mèdic i té solucions. Però cada cop hi ha més informació i encara estem en una fase molt incipient de conèixer l’impacte de no dormir bé en moltes malalties.

Situació que els confinaments poden agreujar.

Pot ser, però tot plegat és molt incipient tot i que és una cosa extraordinàriament atractiva de posar-s’hi perquè té un futur, té un recorregut.

Andorra dorm malament?

No ho sé, no ho sabem. Però hi ha recorregut. I això que volem fer és incorporar anàlisis de l’impacte del son en determinades malalties i també tindríem l’aspiració d’avaluar això que vostè diu, que és com dorm Andorra i com es relaciona la qualitat del son a Andorra amb la contaminació lumínica, la contaminació acústica, el medi ambient… L’estat d’ànim és quelcom que influeix molt en la salut.

Justament amb el canvi de paradigma que suposarà la pandèmia, la salut mental rep de valent.

Ha afectat, sí sí. La pandèmia ha afectat la salut segur. En el sentit, per exemple, que gent que necessita mobilitat per anar-se mantenint, com els avis, i se’ls ha restringit sortir a caminar, segur que ha tingut un impacte. Hi ha estrès emocional. I que hi ha gent que no ha tingut Covid però que ha tingut conseqüències sobre la salut perquè els hospitals estaven dedicats a Covid no n’hi ha cap mena de dubte. Entre altres coses perquè molta gent ha decidit no anar a l’hospital.

“Nosaltres estem organitzats i hem planificat, i segur que hem comès errors que anirem rectificant, per conviure amb la Covid. Per tenir un hospital que no pari, com sí vam haver de parar, perquè excepte les coses emergents la resta va parar, i simultàniament atendre tot el que ens vingui de Covid”

Tot això a vostès els obliga a treballar d’una altra forma.

És clar. Nosaltres estem organitzats i hem planificat, i segur que hem comès errors que anirem rectificant, per conviure amb la Covid. Per tenir un hospital que no pari, com sí vam haver de parar, perquè excepte les coses emergents la resta va parar, i simultàniament atendre tot el que ens vingui de Covid. Aquest és l’objectiu.

S’ha de desdoblar, l’hospital? Hi ha d’haver dues menes d’hospitals?

Sí, sí. Ja ho tenim planificat així. Aquesta és la planificació, tant en el llit convencional com en el d’UCI. Està escrit. Quan arribem a tants, farem això; quan arribem a tants altres, farem una altra cosa.

Això vol dir més inversió necessàriament.

És clar.

Però en canvi s’ha de conviure en un moment econòmic previsiblement delicat.

Segur. Però tot això s’ha de fer no només per preservar la salut, que només per això ja tindria la seva justificació, invertir en salut. Però és que preservant la salut i publicitant que aquí estem preservant bé la salut tant de les persones de dins com de les que vénen a visitar-nos és clau perquè no s’ensorri el turisme.

I això ho pot tot? És a dir, que ‘l’excusa Covid’ serveixi per fer encàrrecs sense edicte, que es facin designacions a dit com denuncien sanitaris de la casa…

Vostè s’escolta molt els sanitaris de la casa.

Home, i espero que vostè també ho faci.

Jo sóc més selectiu. Jo escolto molt més la gent que em posa arguments positius que els que posa arguments negatius, reivindicatius…

El constructiu per davant de qui posa pals a les rodes?

Això mateix.

I es troba molta gent que li posen pals a les rodes?

Sí, és clar. D’això n’hi ha a tot arreu. A veure, la naturalesa humana pretén mantenir el seu espai de confort. I per molta gent, el seu espai de confort és que no canviï gran cosa. Són minoritaris aquells que tenen l’esperit d’innovar, de fer coses noves. A tot arreu. Això no és només a Andorra. En les organitzacions sempre hi ha el mateix. Els percentatges poden variar. Però hi ha un 25% que ja vénen motivats de casa. Que vénen motivats a construir. Hi ha un altre 25% que ja pots fer el pont i el pi que no els mouràs.

Per bé o per mal?

Per mal, perquè si la gent no es mou, les coses no van. I tot és negatiu i sempre estan en contra de tot. Amb aquests no cal fer-hi esforços perquè és irreversible. T’has de recolzar en el 25% motivat i fer un treball de pedagogia perquè el 50% que està enmig es balancegi cap al sector motivat que no pas cap al negatiu.

“El que opini la resta… als quaranta anys m’influenciava molt. Ara no m’influencia res. És la consciència en mi mateix. Hem fet coses que han valgut la pena i hem treballat per un país que no és el meu. Jo sóc un professional i estic aquí. I mentre estigui aquí estic treballant per aquest país i estic content del que estem fent”

Aquests són els percentatges que s’ha trobat aquí?

No ho he comptat, però deu ser més o menys. A tot arreu és així. L’única diferència és que aquí el 25% que està en contra de tot truca el senyor Solanelles. I el senyor Solanelles se’ls escolta. I de vegades ho tradueix en un escrit. És l’única diferència. Si s’escolta el 25% de davant el país anirà millor.

I per això és més fàcil que el 25% negatiu denunciï que sempre s’afavoreix el 25% motivat? Amb places a dit, ascensos, promocions…

Part d’això no és veritat. Però és clar, qui es mou, en favor de la comunitat, aconsegueix més coses. És clar que sí. Això és llei de vida.

I això en la seva etapa al Clínic també ho trobava?

És clar que sí. Absolutament igual. Això és igual a tot arreu. És la condició humana. El que passa és que el nivell professional d’un lloc o l’altre és diferent. Allí hi havia altres dificultats. Allà hi havia un altre perfil de gent que aquí no hi és. Em dèiem els ‘Pavarotti’. Hi ha una quantitat de ‘Pavarotti’ en un hospital com el Clínic que són… els reis del mambo. Perquè són molt bons i perquè es creuen que són molt bons.

Aquí no n’hi ha, de ‘Pavarotti’.

Aquí de ‘Pavarotti’, no.

Ni en curs? Li ho dic positivament.

No. El que hi ha són brots verds. Hi ha alguns professionals d’aquí d’una edat bona, trenta, quaranta anys, amb un altre tipus de formació, amb un altre tipus d’esperit, amb una altra visió, amb molta il·lusió de fer coses noves i fer-les ben fetes…

Vaja, el 25% motivat.

Això mateix. I dins d’aquest 25% n’hi ha alguns que destaquen i que segurament d’aquí uns quants anys, si no se’n van, que hem de procurar que no se’n vagin, seran els que hauran d’ajudar que això cada vegada vagi millor.

I el projecte de bioseguretat de què parlava a l’inici és el que ha de fer que aquests brots verds no acabin marxant perquè tindran possibilitats de desenvolupament professional al país?

Això mateix. És també una de les funcions que tinc aquí. Donar recorregut a la gent que té pretensions, il·lusions de millorar professionalment i personalment. I una altra cosa amb la qual estem obstinats és en identificar andorrans que estan pel món i veure si els poguéssim atraure perquè vinguessin cap aquí.

N’hi ha molts?

No n’hi ha molts però sí que n’hi ha alguns.

En quins camps els tenen detectats?

Doncs arran de l’epidèmia, hi ha un seguit de gent jove que són biòlegs, bioinformàtics… que jo estic encantat amb ells i que ens van ajudar enormement durant l’epidèmia.

A vostè li ha canviat alguna cosa la pandèmia a nivell de carrera?

A tots. Però vaja, la meva carrera ja té el recorregut que té.

“El projecte que havíem posat sobre la taula del Govern i que va més enllà del SAAS, que és de país, és de construir una línia d’indústria del coneixement al voltant de la salut, el benestar i l’esport, i ara s’hi afegeix la bioseguretat, és enormement atractiu, per a mi. Enormement atractiu. És un repte ajudar a transformar un país. El model d’aquest país està mort”

Li ho deia en el sentit de si davant d’això ha pensat plegar o si, per contra, aquest ‘marró’ el motiva a continuar.

Al contrari. El projecte que havíem posat sobre la taula del Govern i que va més enllà del SAAS, que és de país, és de construir una línia d’indústria del coneixement al voltant de la salut, el benestar i l’esport, i ara s’hi afegeix la bioseguretat, és enormement atractiu, per a mi. Enormement atractiu. És un repte ajudar a transformar un país. El model d’aquest país està mort.

El model econòmic, vol dir.

El model econòmic d’aquest país està mort. No té recorregut. Abans de l’epidèmia ja no el tenia. Ara amb l’epidèmia… o reforcem aquesta línia o…

I entenc que vostè és així de contundent amb els responsables polítics, també.

Jo he fet una presentació que l’estic divulgant que comença per aquí. Quin és el percentatge del PIB d’aquest sector, d’aquest sector i d’aquest altre… Quines tendències hi ha i com es pot revertir tot plegat. I només es pot revertir amb una línia nova d’obrir línia de coneixement que pot ser de diferents àmbits però que s’ha de concentrar amb una o altra i que la salut, el benestar, l’exercici, l’esport i la bioseguretat és el vector. Perquè Andorra sí que té un ‘branding’ positiu: l’esport. Hi ha un percentatge de gent que fa esport aquí a Andorra molt elevat pel nombre d’habitants i hi ha molta activitat esportiva amateur i professional concentrada aquí. La quantitat d’esdeveniment i activitat esportiva per metre quadrat concentrats en aquest país és excepcional. I aquest és un ‘branding’ bo, i sobre això es pot construir una quantitat d’indústria tremenda.

I l’altre ‘branding’ bo és que per les dimensions, ens agradi o no a aquells que formem part de la comunitat, és que aquest país pot ser una mena de banc de proves?

Sí. Aquest és un dels lemes que fem servir.

Grífols ens deixa màquines per aquest fet.

No. Grífols no ens deixa màquines. Les màquines són d’Hologic. Grífols va tenir la intenció de deixar-nos les màquines i Hologic va mantenir aquesta mateixa inèrcia perquè va dir: ‘Ho heu fet bé; us volem ajudar; i a sobre veiem que aquest és un país on potser s’hi poden fer coses’. I aquestes tres coses són les que els van moure.

Llavors el conveni que hi havia amb Grífols?

El conveni que hi havia amb Grífols no el vam acabar de formalitzar mai. L’anàvem a formalitzar, però ells que anaven a deixar aquestes màquines, va resultar que ells les tenien llicenciades d’Hologic, i Hologic que és la casa mare de les màquines va dir: ‘Ens agradaria fer-ho a nosaltres amb el mateix plantejament de Grífols’. I Grífols va dir que endavant. Va ser això. Les màquines són d’Hologic. I Hologic, que és una empresa americana, està tenint la mateixa visió que va tenir Grífols i que tenen altres. Ens estan ajudant a dissenyar coses. No només ens han posat una màquina i ens proporcionen els reactius, sinó que estan ajudant-nos a fer tota l’estratègia per a l’hivern. Les TMA són d’Hologic. Ara, hi ha una línia de comunicació amb Grífols molt bona i no és descartable que d’aquesta línia puguin sorgir col·laboracions.

pique6
El doctor considera que la pandèmia ha reforçat algunes de les missions per a les quals va venir al Principat. Toni Solanelles

Hi haurà TMA pels turistes que vinguin?

Si les necessitem, sí.

Però logísticament…

Això és el que a mi em treu el son ara aquests dies i en el que estic dedicat en cos i ànima és en analitzar i dissenyar, no jo sol, també altra gent, què hem de fer a l’hivern per salvar la temporada turística. L’objectiu és que vinguin menys turistes, força menys, però que deixin la mateixa quantitat de diners.

I això depèn d’una TMA?

Entre altres coses, sí. Perquè hem de vendre imatge als operadors turístics i als països d’origen per dir-los: ‘Escolti, la garantia mai és del 100% però els oferirem unes garanties molt elevades de què ni ens infectaran a nosaltres ni nosaltres els infectarem a vostès’.

Però si vol més facturació amb menys visitants, ha d’incrementar el nivell del turista que ve al país.

Exactament, aquest és l’objectiu. El turisme és el que està aguantant el país, perquè les altres coses que aguantaven el país ja no ho fan. El turisme és el pont que ens ha d’ajudar a arribar al nou model si som capaços de generar-lo al voltant de la indústria del coneixement. Però això no passarà en tres anys. Mentrestant el país l’ha d’aguantar alguna cosa. I aquesta cosa és el turisme. I el model de turisme de país és el mateix que el d’Espanya: molt volum i poc marge. Aquest és el turisme que està absolutament amenaçat, hores d’ara. Perquè el volum, l’epidèmia no el permet. Per tant s’ha de canviar a un turisme de més elit. De menys volum i més alt nivell. De més marges.

“El que a mi em treu el son ara aquests dies i en el que estic dedicat en cos i ànima és en analitzar i dissenyar, no jo sol, també altra gent, què hem de fer a l’hivern per salvar la temporada turística. L’objectiu és que vinguin menys turistes, força menys, però que deixin la mateixa quantitat de diners”

I això s’ha de conjugar amb la proximitat?

No, no. Hem de treballar amb ‘targets’ diferents. Un és el ‘target’ de proximitat, que ve amb cotxe, i un altre és el ‘target’ tipus suecs, finlandesos… Els de fora representen al tomb del 20 o el 25% de l’impacte en el turisme d’hivern. El 75% és de proximitat. No podem menysprear-ne cap dels dos. Però els dos els hem d’apujar de nivell. Ni volem anglesos borratxos al Pas de la Casa ni volem el que ve aquí amb la carmanyola i l’únic que fa és gastar-nos carreteres i deixar-nos CO2.

Aquest projecte que està vostè pensant, madurant, reflexionant… amb quin horitzó? Perquè això no és ni horitzó 2023…

No, no, no. Això necessita un cert compromís de les forces polítiques i necessita una altra cosa que jo estic dient repetidament: això ha d’arrelar entre la societat civil andorrana. La industrial.

La del 25% motivada?

Sí, sí, exactament. Perquè a la societat andorrana hi passa exactament el mateix. Això s’ha d’arrelar en aquest nucli. Perquè si s’arrela en aquest nucli i entenen el missatge i són ells els que prenen la iniciativa o contribueixen a la iniciativa juntament amb el Govern, perquè el Govern hi ha de ser, això és l’únic que preservarà dels vaivens polítics que poden amenaçar això. Un projecte d’aquest tipus que és a llarg termini, a deu anys, té amenaces dels cicles polítics. Com més arrelat estigui en la societat civil més garanties hi ha d’èxit d’aquí deu anys.

I ho veu factible, tot això? Ho dic perquè en aquest país els interessos generals i els particulars massa sovint es confonen. El mateix dirigent polític pot ser el primer que li convingui que la seva botigueta continuï carrinclona…

Sí, sí, sí. Aquest país té coses positives i coses negatives en comparació amb els països veïns. Hem dit que hi ha alguna cosa negativa com el tema de la Justícia… doncs aquesta n’és una altra. És a dir, és un poble. Això és un poble. Inclús les connotacions polítiques són més d’un ajuntament que no pas d’un govern.

Un ajuntament amb diners.

Amb una diferència, que aquí s’han fet molts diners i el diner no sempre està ben paït. I a més a més, s’ha fet diners amb un model. I, per tant, sempre hi ha qui diu que s’hi han fet diners amb un model, si s’ha estat tan exitós, perquè caram s’ha de canviar. Això és una falta de visió tremenda. La generació que ha fet diners en aquest país ja té una edat. Quan es fan diners i es fan diners fàcil i ràpid el més probable és que les generacions posteriors estiguin en aquest món per gastar-se aquests diners. I això existeix, aquí, clarament. És el model. Ara hi ha un petit percentatge, que no sé si arriba al 25%, aquí, que ho veu diferent, això. Gent que ha sortit, que s’ha format a fora, que ha vist el món per un forat diferent i que alguns d’ells no tornaran. Però són aquests els que han de salvar aquest país. Els que ho veuen. I els qui no ho veuen són miops, perquè aquest país no és viable amb el model que tenia. No ho és.

“El turisme és el que està aguantant el país, perquè les altres coses que aguantaven el país ja no ho fan. El turisme és el pont que ens ha d’ajudar a arribar al nou model si som capaços de generar-lo al voltant de la indústria del coneixement. Però això no passarà en tres anys. Mentrestant el país l’ha d’aguantar alguna cosa. I aquesta cosa és el turisme”

El 2016 hi va haver gaire gent que li va dir que estava boig pel fet d’anar-se’n a Andorra?

No.

I ara continua igual?

És que ningú em va dir això. Algú, això sí, em va advertir de les característiques sociològiques d’Andorra, que jo no les coneixia. Jo en coneixia el sistema sanitari i a Andorra hi venia a esquiar. Coneixia el sistema sanitari però no coneixia la sociologia d’Andorra. I alguna gent em va advertir sobre algunes d’aquestes coses més negatives.

I els advertiments anaven bé?

Més o menys. No s’equivocaven gaire. Aquí hi ha elements negatius i elements positius i fora és al revés. Aquestes no hi són però n’hi ha d’altres. En el balanç, diria que és una societat amb potencial. Un país amb potencial. Serà capaç…

… de canalitzar-ho correctament?

Això no ho sé! I, de fet, aquí hi ha un punt de la meva incertesa respecte de la meva permanència aquí. Si jo veig que això pot anar tibant, puc continuar lligat en aquest país des de la posició actual o una altra perquè les coses noves són il·lusionants… i si no hi és… jo necessito… Jo vull morir-me demà, fent plans avui.

M’està dient que algú li ha posat algun pla damunt la taula que és diferent al de la direcció general del SAAS?

Res, ningú. Si aquest país tiba ja m’ho buscaré jo, això. No m’ho ha de donar ningú.

La darrera. Pronòstic dels darrers mesos i anys. Coronavirus i vacuna.

Hem de conviure amb el coronavirus dos o tres anys segur. Tindrem vacunes. No tindrem vacunes per tothom, almenys en les fases inicials, les vacunes no serà un abans i un després. No és blanc i negre. Les vacunes tindran un percentatge d’efectivitat que serà menor del de les proves que les validaran. No sabem la immunitat de les vacunes quan durarà i, per tant, tindrem elements de lluita millor. Tindrem vacunes que alguna part ens ajudaran i tindrem medicaments que ens ajudaran. Gairebé tinc més esperança en els medicaments que en les vacunes que ens ajudaran pel malalt crític. Jo crec que trobarem medicaments que ara no tenim. I conviurem amb això. Quan temps? Ens hem de preparar per una etapa llarga. El segle que hem començat serà el segle de les epidèmies.

O sia, que no serà ni la primera ni la última.

No. Aquest és el segle de les epidèmies.

La gent d’edat mitjana quantes ens en trobarem?

Això no ho sé. Però depèn d’una cosa. Depèn de si controlem el canvi climàtic perquè sinó el controlem no caldrà que ens preocupem de les epidèmies, ja ens matarà el canvi climàtic. Això ja ho diu el Bill Gates. Fa dies que ho diu el Bill Gates.

Comentaris (7)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.